Paralització
No crec que el procés pateixi cap canvi després del 27-S, ja que parteix d'una lògica i un material semblants als del 2012
Entre els anys 2009 i 2011 van cristal·litzar un parell de respostes ciutadanes davant la crisi democràtica espanyola, úniques a Europa, inesperades, descomunals, diferents, relacionables i, per tot això, sorprenents. Una va ser el dret a decidir i una altra el moviment dels indignats del 15-M. Et poden agradar totes dues, una més que una altra, o cap. Però crec que, passats ja uns anys des de l'inici de la cosa, totes dues són, ni més ni menys, el que he apuntat. La prova del cotó que totes dues són regions diferents del mateix és que totes dues estan paralitzades. I pel mateix. Què és el que les ha paralitzat?
El dret a decidir va néixer als referèndums municipals, iniciats al d'Arenys, sota la iniciativa de la CUP. Aviat, van superar aquest marc inicial, i es van expandir pel territori com a iniciativa ciutadana, descentralitzada, no subjecta a cap partit parlamentari. Una cosa, d'altra banda, normal. El concepte autodeterminació, un itinerari present als programes dels dos grans partits d'esquerres el 1977, va desaparèixer del mercat, com s'ha dit, el 1977.
Solé Tura explicava quan se li preguntava sobre l'abandó d'aquell dret en la redacció de la Consti '78, que si acceptaves monarquia, rebutjaves, en la mateixa decisió, autodeterminació. Aquestes consultes, per tant, suposaven una intensificació democràtica, un torpede en la línia de flotació del règim, que el 1978 va acceptar pop com a animal de companyia. Cosa que orienta sobre la llunyania dels partits en aquest tema. Queien, com el 15-M, en el pack republicà.
El setembre del 2012 Mas assumeix el dret a decidir. És a dir, el dret a decidir va perdre el seu caràcter ciutadà, per passar a ser una política governamental. M'atreveixo a defensar –i així em ponen–, contràriament al gros de la premsa espanyola, que afirma que aquí comença un procés de desobediència (no s'ha desobeït gens; gens), i a la premsa catalana, que afirma que això és un procés imparable cap a la creació d'un nou Estat (no s'ha produït cap moviment efectiu en aquesta direcció; cap), que la gestió governamental d'aquesta demanda ciutadana coincideix amb la seva desactivació.
El dret a decidir –sinopsi: referèndum d'autodeterminació vinculant i amb pregunta clara–, es va defensar al Congrés ja amb una altra forma –consulta no vinculant, amb pregunta prolixa, que conduiria a negociacions intergovernamentals sobre, sic, el tema que decidissin tots dos governs–. Finalment, la cosa va acabar en un tipus de consulta amb la qual somien tots els governs que han estat al món: ni tan sols consultiva, simbòlica, interpretable, és a dir, instrumentalitzable.
Sí, en efecte, no ha estat un camí de roses, i Mas no ha fet el que ha volgut en tot aquest temps. Però ha fet allò més fonamental del que ha volgut: ha aprovat els seus pressupostos d'austeritat i postdemocràcia amb el PP –quan CiU era autonomista–, i amb ERC –quan ja era indepe–, i ha seguit viu malgrat la seva política real, penalitzable en altres cultures democràtiques. Si els objectes són la seva funció, el procés governamental ha servit per a dues funcions: a) adoptar l'austeritat amb menys fractura social que en altres indrets del sud, possiblement gràcies a la propaganda, aquesta cosa impossible d'emetre abans del 2012, i b) refundar CiU, un partit constituent del règim del 1978, estructuralment corrupte i proper, el 2012, al final del seu cicle.
No crec que el procés pateixi cap canvi després del 27-S, ja que parteix de lògica i material semblant al que es va oferir el 2012. Potser hi haurà novetats polítiques –no ho sé, CDC i ERC seguiran molt temps unides?, Lluís Llach votarà austeritat?, hi haurà un govern d'esquerres posterior?, què podrà fer aquest govern, ara que, gràcies a Grècia, sabem que els governs només poden practicar una política?–, però em temo que no hi haurà solució al conflicte. No si no es desborda democràticament. Una cosa difícil, si s'observa que l'opció majoritària sobre aquest tema consisteix en la canalització, el contrari al desbordament, en manifestacions i llistes ordenades.
I el 15-M? El rol del procés a Catalunya –la paralització i canalització d'un conflicte–, sembla desenvolupar-lo amb èxit a la resta de l'Estat Podem, després del seu congrés de Vistalegre, més preocupat estadísticament per crear un partit que per deixar que l'agenda del 15-M –democràticament més àmplia i sofisticada que la del dret a decidir–, vagi adquirint formes més complexes i confluents, com les formulades a Barcelona, Madrid, Galícia i Andalusia. Mal rotllo.
