Selecciona Edició
Connecta’t
COM UNA MOTO

Lorenzo, aires de líder

L'única vegada que es van posar d’acord per aplaudir tots plegats a Misano va ser quan van veure rodar per terra Jorge Lorenzo

Jorge Lorenzo, aquest diumenge al circuit de Misano.
Jorge Lorenzo, aquest diumenge al circuit de Misano. EFE

L’any passat, a Misano, la gent, boja, escridassava amb cada avançament de Valentino Rossi. N’hi va haver uns quants. I, a sobre, el noi de Tavullia, un poble a 13 quilòmetres del circuit, va guanyar la cursa. Així que, podeu imaginar, la festa va ser animada. Res a veure amb el que va passar aquest diumenge: ara surt el sol, ara plou, ara para, ara torna a ploure. L'única vegada que es van posar d’acord per aplaudir tots plegats va ser quan van veure rodar per terra Jorge Lorenzo. Llavors el clamor va ser clar i evident. No sabien encara que no tindrien gaires més coses per celebrar. El seu heroi havia decidit tard i tampoc no va ser capaç de fer massa miracles en les poques voltes que quedaven de cursa amb el pneumàtic sec. El seu cap de setmana va ser dolent. I només el va salvar que el del seu rival pel títol va ser encara pitjor.

Rossi va arribar allà, al seu Misano, amb ganes de guanyar, amb l’obligació de pujar al podi, i només va poder ser cinquè. Al podi hi va pujar, sí, però quasi per obligació (mana la tradició) i acabada la cerimònia oficial per saludar el seu públic, que tot i així l’aclamava. Jo crec que ell no sabia ni on amagar-se. És clar que aquesta només és una percepció personal. Només meva. Una sensació que només tinc jo. Que potser no té cap ni peus. I que, per descomptat, no se sustena en els 23 punts que s’emporta a la motxilla després d’aquest gran premi de San Marino.

Aquí, la periodista, que és de lletres i no vol fer gaires matemàtiques amb les cinc curses que queden, veu més campió Lorenzo que Rossi. De la mateixa manera que a l'Argentina (sí, allà, fa tant temps, i tan aviat, una que canvia sovint de camisa, o sigui que en dos dies vaig canviar d’opinió un altre cop i vaig trobar una altra teoria revolucionària) veia el Rossi amb unes ganes i una confiança difícil de batre i el Lorenzo enfonsat, dubitatiu, sense confiança, feble. Ara, a qui veig passejar-se amb aires de líder és Lorenzo. I no ho és. El líder, l’italià, va sentir tanta pressió a casa seva que se li van apagar els seus ulls blaus com la mar. Diu que això no està fet, que no es veu capaç de quedar per davant de Lorenzo i Márquez en cada prova, i que no en té prou a ser tercer. Sap que no sempre tindrà tanta sort. Que no sempre apareixerà la pluja per donar-li un cop de mà.

El segon, el que està encara més lluny del que estava després de Silverstone, el que va rodar per la grava, diu que res no és impossible, recorda que és més ràpid que el seu company d’equip, parla de la possibilitat de guanyar totes les curses, i evoca savis d’Hortaleza com Aragonés: “Només em queda guanyar, guanyar i guanyar”. I tornar a guanyar, oi? No és una quimera, diu. I no he conegut mai una persona més pessimista que Lorenzo.