Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La política del ‘com si’

Donar per fet que serà possible un nou Estat actuant com si Catalunya ja fos un subjecte sobirà és l'engany més gran amb què els sobiranistes enlluernen els seus fidels

L'expressió com si ha estat utilitzada en filosofia per denotar aquelles hipòtesis, ficcions o metàfores ideades per les teories filosòfiques (però també per la religió i fins i tot per la ciència) per explicar certes realitats. Per exemple, concebem la matèria com si estigués composta d'àtoms, pensem el jo com si fos una substància, parlem de l'evolució com si es tractés d'un progrés cap a formes cada vegada més valuoses. Ni els àtoms ni la substància ni el progrés són realitats tangibles, però ens serveixen per explicar el que percebem com a real.

La política nacionalista catalana té molt d'aquesta forma idealista de pensar. El pujolisme ha estat una política del com si. Les famoses estructures d'Estat, ara bàsiques per tirar endavant el projecte sobiranista, no són una novetat. D'ençà que Jordi Pujol va accedir al poder, la Generalitat ha estat actuant com si fos un Estat i, des d'aquesta ficció, ha anat constituint les estructures pertinents. Un exemple és la televisió pública, ja que la concessió per part de l'Administració espanyola es feia esperar, TV-3 va començar a emetre en un marc d'alegalitat fins que l'autorització es va fer ferma. No sabem amb certesa si Cataluna és una nació, però totes les nostres institucions són nominalment “nacionals”. Tenim dues llengües oficials, però només el català és utilitzat per la Generalitat com a llengua pròpia. Catalunya no és un Estat independent, però molts ajuntaments catalans exhibeixen l'estelada com a única ensenya del país. A poc a poc i com qui no vol la cosa, la Generalitat s'ha anat dotant d'estructures que no només acreixen considerablement la despesa pública, sinó que han jugat un paper decisiu en la potenciació de l'imaginari col·lectiu que ha conreat el sentiment nacional.

Ara, amb el projecte independentista, la creació d'estructures d'Estat ha vingut a ser l'objectiu imprescindible per a la constitució real d'un Estat propi. I ara més que mai es vol continuar actuant com si l'Estat català ja fos una realitat. En l'àmbit de la filosofia, l'idealisme no és problema. Però la política no pot situar-se en mons ficticis. Ha de bregar amb la realitat pura i dura si es proposa transformar-la.

Si el 27-S guanyen els grups independentistes, no servirà de res anar construint noves estructures d’Estat si aquestes es recorren successivament davant el Tribunal Constitucional

No entendre-ho és persistir en el cercle viciós en què sembla trobar-se el moviment independentista. A saber: per poder constituir-se com un Estat propi, Catalunya ja hauria de ser un subjecte sobirà, però no ho podrà ser fins que tingui un Estat propi, és a dir, fins que algú autoritzi aquest canvi. Si el 27-S guanyen els grups independentistes, no servirà de res anar construint noves estructures d'Estat si aquestes es recorren successivament davant el Tribunal Constitucional i es deixen en suspens. Amb raó comencen a dir ara des de Junts pel Sí que es crearan les noves estructures d'Estat, però no s'activaran fins que s'aconsegueixi la independència. Ara que la cosa va de debò, no es pot continuar actuant com si ja fóssim un Estat. Primer cal aconseguir tenir un Estat. Per fer-ho, cal negociar. Negociar internament, ja que la CUP, decisiva per aconseguir majoria absoluta, és partidària de declarar la independència sense encomanar-se a ningú. Són els únics que veuen clar que o Catalunya negocia amb l'Estat espanyol des d'una posició d'igualtat –dos estats sobirans o sortirà perdent en la negociació.

Donar per fet que serà possible aixecar un nou Estat començant a actuar com si Catalunya ja fos un subjecte sobirà, simplement perquè el bloc sobiranista ha estat capaç de formar Govern, és l'engany més gran amb què els grups sobiranistes han enlluernat els seus fidels. Cap Estat es converteix en sobirà sense el reconeixement explícit dels que tenen poder per atorgar el reconeixement. Per recaptar el reconeixement cal negociar. Fins i tot en el cas que el resultat de les eleccions donés una majoria rotunda en vots als grups sobiranistes, la negociació seria imprescindible. Negociar és l'antídot de fer com si la independència ja fos un fet. S'ha començat a construir la casa per la teulada. Com diem en català, els independentistes han tirat pel dret, sense miraments i sense atenir-se a les regles del joc. Tornar a començar, o prendre's més temps si el projecte persisteix, serà irremeiable. Serà, a més, l'ocasió de rebobinar i emprendre una via –l'única possible que aconsegueixi millores per a les finances catalanes, un reconeixement satisfactori de la singularitat catalana i un reconeixement explícit de la pluralitat de posicions a Catalunya.

Victoria Camps és professora emèrita de la UAB.