Selecciona Edició
Connecta’t

L’astúcia de Messi i la reina d’Anglaterra

Baten rècords —ell de gols, ella de longevitat— i han perfeccionat l'art de parlar sense dir res

Messi celebra el seu gol contra l'Atlètic.
Messi celebra el seu gol contra l'Atlètic. AFP

“Parla només si millores el silenci”. Gandhi

Lionel Messi i la reina d'Anglaterra, possiblement les persones més famoses del planeta, comparteixen dues virtuts. Baten rècords —ell de gols, ella de longevitat— i han perfeccionat l'art de parlar sense dir res.

Messi no ha rebut el reconeixement que es mereix pel seu restrenyiment verbal. Més aviat, se'l critica per això. Al seu país al jugador argentí del FC Barcelona l'anomenen “pit fred”; a la resta del món ha calat la idea que, quan no té la pilota als peus, és un insuls. Fins i tot que és ximple. Un error. Messi és més astut del que sembla. Com l'embolic que ha provocat el seu loquaç company d'equip Gerard Piqué demostra, un atribut imprescindible en un futbolista de primer nivell és saber com evitar ficar la pota.

Els grans jugadors han de mesurar cada paraula que utilitzen en públic. Més fins i tot que els polítics, amb la possible excepció de l'actual president del Govern espanyol, han de ser econòmics amb la veritat. Com en el cas de la reina Isabel II, és necessari guanyar-se el respecte i, en el millor dels casos, l'afecte i l'adulació del nombre més gran d'éssers humans possible. La regla d'or és: no ofendre mai ningú.

Per dues raons. Una, que tots els grans jugadors tenen contractes amb patrocinadors multinacionals. Si a Messi se li ocorregués confessar que, per exemple, no li agrada el menjar xinès, o —a l'estil Maradona— que detesta l'imperialisme ianqui tindrà un problema amb Adidas, les vendes de samarretes del qual a Xangai o Chicago patirien una conseqüent caiguda.

La segona raó té a veure amb les carreres professionals dels jugadors. Messi possiblement hagi pensat en algun moment que José Mourinho, entrenador del Madrid entre 2010 i 2013, és un imbècil. Però no se li hagués passat pel cap dir-ho davant d'una càmera de televisió. Com Messi ha declarat alguna vegada, amb arriscada soltesa, mai se sap el que pot passar en el futur. Podria acabar jugant algun dia sota les ordres del portuguès.

Com a conseqüència de la cautela que han de mostrar els jugadors, les seves entrevistes solen ser poc reveladores, especialment les que es veuen obligats a concedir immediatament després d'un partit. Sempre un espera amb il·lusió l'aparició a la televisió d'un jugador just després que hagi ficat els gols de la victòria; sempre les seves paraules ens deceben. “I…”, com diria Messi, “l'important és el resultat”.

La recurrent banalitat del que diuen els jugadors és un problema per als mitjans, especialment els diaris esportius. Per això la poc gentil pràctica iniciada fa uns anys de contractar experts capaços de llegir els llavis dels jugadors als vídeos dels partits; per això la resposta, ridícula però necessària, dels jugadors de tapar-se la boca quan es parlen al camp. No sigui que se'ls vegi dir alguna cosa sobre la mare o la tendència sexual d'un rival.

L'excepció més notable últimament a la disciplina de l'omertá a la qual se sotmeten els jugadors ha estat Piqué, que es va burlar fa poc del Madrid amb una al·lusió al cantant favorit de Cristiano Ronaldo i que té una tendència general a violar el principi no escrit però elemental que un jugador no ha mai de delatar les seves simpaties polítiques. Això pot arribar a danyar el seu valor per als seus potencials patrocinadors (és dubtós que el vulgui contractar una marca de detergent utilitzada a Espanya fora de Catalunya) i té conseqüències, com els xiulets que rep als estadis demostren, a l'hora de posar-se la samarreta de la selecció espanyola. El costat positiu de la seva rebel·lia, d'altra banda, és que s'engrandeix davant els aficionats del FC Barcelona.

Possiblement Messi milloraria la seva complicada relació amb l'afició argentina si imités l'exemple del seu company d'equip. No hauria de convertir-se en costum però si es dirigís en públic a la reina d'Anglaterra i digués, “Dale, vieja pirata pelotuda, ¡devolvénos las Malvinas!” pot tenir la seguretat que mai més l'anomenarien “pit fred” i que els seus compatriotes el posarien per fi als altars al costat dret del D10S Maradona. Caldira pagar un preu quant a les vendes d'Adidas a la terra de sa majestat però per a Messi potser valdria la pena. Hauria de pensar-s'ho.

MÉS INFORMACIÓ