Selecciona Edició
Connecta’t

“No va ser guanyar sinó com ho vam fer”

L'excapità del Barça repassa els seus tres títols continentals

Puyol, durant l'acte del seu comiat. Ampliar foto
Puyol, durant l'acte del seu comiat.

Guarda en capses més de mil samarretes i els braçals de les finals que ha jugat amb el Barça. Tres van ser de Champions i les tres les va guanyar: París (2006), Roma (2009) i Wembley (2011). Només en va aixecar dues perquè en la tercera va cedir l'honor a Éric Abidal, que havia tornat als camps després de superar un càncer de fetge. Carles Puyol Saforcada (La Pobla de Segur, 37 anys) és, per dret, un mite del barcelonisme.

Pregunta. Saps quants partits de Champions ha disputat?

Resposta. No, sé el total dels que he jugat al Barça però no quants he jugat en Champions. Quants?

P. 120 partits. I sap quants gols va marcar?

R. Doncs deuen ser un o dos, no? No, no me'n recordo.

P. És per falta d'ego o per falta de memòria?

R. De memòria no vaig gaire bé, però tampoc era aquesta la meva feina, així que haver marcat un gol més o un gol menys no em preocupa gaire. Recuerdo que en vaig marcar un després d'una falta. Es va quedar la pilota a l'àrea, em va arribar rebotada i vaig xutar. L'altre, no ho sé, devia en un servei de cantonada. Sempre vaig tenir molt clar que la meva feina era defensar.

P. Deu haver tingut centenars de davanters per marcar. Qui li ha complicat més l'existència?

R. Drogba. És un jugador molt difícil, per complet, molt fort, cerca molt el contacte per aconseguir una referència amb el defensa. Pel seu físic jo era el petit, així que havia d'escapar del contacte o estava perdut. Calia estar molt atent per trobar-li la posició i no deixar que xoqués amb mi.

Drogba és el jugador que més difícil m'ho ha posat. És molt complet i fort. Amb ell jo era el petit, i si xocàvem estava perdut"

P. D'aquesta intensitat defensiva hi ha una imatge icònica quan atura un xut amb el pit contra el Lokomotiv. La recorda?

R. Sí, aquesta sí, bàsicament perquè me la recorden sovint i està molt present a les xarxes socials. Vaig gaudir molt fent la meva feina. M'agradava defensar. Del futbol me n'he endut molts records, molts moments, però no només de partits, de victòries i alegries, sinó també de moments dolents, de derrotes i sobretot, d'amics i hores amb companys al vestidor.

P. Recorda el seu debut? Va complir un somni aquella nit?

R. Sí. Va ser contra l'AIK. Guanyem 5-0. Juguem molts del planter i Gabri va marcar un gol. Els meus somnis els he anat complint a poc a poc. Jo era un nen de Sa Pobla que només tenia aquest: jugar al Barça. Una vegada ho vaig aconseguir, la idea era quedar-me a l'equip com més temps millor, així que a poc a poc, dia a dia, vaig anar fent el camí, sentint-me protagonista. Miro enrere i estic molt content i satisfet, em sento un afortunat per aquests 15 anys entrenant-me i jugant a futbol dins del meu equip i per haver guanyat el que hem guanyat. Jo sóc culer des que vaig néixer així que pots imaginar-te el que sento quan penso en el que hem aconseguit.

P. Què fa diferent un partit de la Copa d'Europa amb un de la Lliga?

R. D'entrada, l'horari de Champions és perfecte. I el ritual, la manera de sortir al camp, la música. És una competició en la qual tots volen ser-hi, perquè històricament només la jugaven els campions encara que ara sigui una mica diferent. De totes maneres continuen estant-hi els millors equips, així que també la juguen els millors futbolistes. El ritual, la litúrgia prepartit també canvia: viatges el dia abans, entrenes al camp, si jugues a casa et concentres.

Si haig de triar una trobada em quedo amb el 0-2 al Bernabéu. Per com vam jugar i perquè vaig fer-ho lesionat"

P. Podria escollir un d'aquests 120 partits?

R. No, segurament una de les tres finals, però un partit suposo que el 0-2 al Bernabéu, per tot, pel dia abans, per com vam jugar, per l'ambient, i perquè vaig jugar lesionat l'anada i la tornada contra el Madrid. Tinc la pilota a casa. Vaig jugar amb el genoll fet pols, vivia només per a aquests dos partits. Em treien de la nevera i a jugar, jugava i tornava a la nevera. Els eliminem, arribem a Wembley i juguem la final perfecta. Crec que és difícil fer-ho millor que aquell dia contra el United.

P. De les tres finals, es queda amb Wembley?

R. No, em quedo amb París. Va ser el primer, i hi havia el meu pare. És l'únic partit on va venir a veure'm. Allò sí que va ser fer realitat un somni.

Messi tot solet et guanya un partit, però ell és conscient que ha tingut al costat jugadors excepcionals"

P. Quan vostè va pujar al primer equip, el Barça tenia només una Copa d'Europa, la de Wembley 1992. Kluivert, a la seva arribada, va preguntar on era la resta.

R. A mi també m'estranya que amb els jugadors que havien passat pel Barça fins aleshores, no s'hagués guanyat abans. No era normal.

P. La pregunta era, té la sensació d'haver capgirat la història?

R. Absolutament. És per estar-ne satisfet i orgullós. Espero que aviat hi hagi més títols perquè tenim equip per continuar competint per ells. De fet l'important és ser on som. Guanyar la Copa d'Europa és molt complicat, depèn de detalls, d'un cop de sort. Mira, el dia d'Iniesta a Stanford Bridge. Segurament el Chelsea va ser millor i guanyem, però a l'any següent van merèixer eliminar-los i van passar ells.

P. En la trajectòria del Barça a la Copa de Europa, fins a quin punt hi ha un abans i un després de Messi?

R. És així, perquè és tenir o no tenir el millor jugador de la història. Ell tot solet et guanya un partit, però és cert que ha tingut al costat jugadors excepcionals. Ell n'és conscient. Va tenir un entrenador que va apostar per gent de casa i aquell nucli dur va donar sentit a la idea. Som conscients que aquest equip és diferent. La nostra grandesa és haver aconseguit les copes d'Europa a partir d'un estil, d'una idea i una filosofia molt concreta, amb vuit jugadors de casa. Això ho engrandeix tot. No va ser jugar i guanyar sinó l'estil i la manera com ho vam fer.