Selecciona Edició
Connecta’t

Lorenzo cau, Rossi és cinquè a Misano

Márquez guanya un gran premi de San Marino que sacseja la lluita mundialista i deixa afeblit el mallorquí

Instantània de les primeres voltes de la cursa a Misano. Ampliar foto
Instantània de les primeres voltes de la cursa a Misano. AFP

El cel es va tancar de sobte. I va ser agafant tons cada vegada més negres. Com si estengués la mà al seu ambaixador més il·lustre, Valentino Rossi, que dues setmanes enrere va oferir una lliçó magistral sota la cortina d'aigua de la plujosa Anglaterra, que sabia que a Misano li faltaven dues, tres i fins a quatre dècimes per volta per poder seguir el ritme del seu company d'equip, Jorge Lorenzo, en condicions de sec i sota el sol que havia escalfat l'asfalt durant tot el cap de setmana. I quan es va començar a formar la graella de sortida de MotoGP van caure tres gotes. En van ser quatre quan van passar un parell de girs. I tot just començada la cursa, es va mostrar als participants la bandera blanca, una mostra que podien entrar a canviar de moto (i, per tant, de pneumàtics) quan volguessin.

Així va començar el gran premi de San Marino, amb tota la incertesa del món, amb un asfalt sec i un cel que amenaçava tempesta, però que només deixava caure algunes petites gotes, la pitjor de les condicions, diuen els pilots, la pista més relliscosa que un es pugui imaginar. I el més important, la pitjor situació per prendre una decisió, com es va veure. El resultat: caiguda de Lorenzo, cinquè lloc de Rossi, que gaudeix així de 23 punts d'avantatge, i victòria de Márquez, l'únic dels tres que ja no s'hi juga res.

Mes enllà del talent, de la precisió amb el gas, de la regularitat, la confiança amb la moto, la bona posada a punt i el treball amb l'equip, l'atreviment en un cos a cos o la tècnica, hi ha una cosa que es fa dir "presa de decisions". I fa campions. I tria els millors entre els molt bons. En aquesta carrera amb tanta càrrega psicològica, que es corria a casa de Rossi, i en què Lorenzo s'hi jugava tant, el que va decidir millor va ser Márquez. I per això va guanyar. En un moment crític, quan ja feia estona que plovia, no plovia gaire (així hauria estat molt fàcil llavors), i els pneumàtics llisos ja resistien amb dificultat les voltes, el pilot d'Honda, que a la pista, sense radi, sense ordres de ningú, estava sol, com ho estan tots els pilots de motos, va decidir entrar a canviar de moto, encara que no ho fessin els seus rivals, que anaven per davant seu.

Márquez havia après la lliçó. Fa un any, a Aragó, va resistir i va resistir, fins que va caure a terra. Quan va decidir canviar de moto, aquesta vegada faltaven onze voltes per al final. I aquests dies Rossi rodava al capdavant, seguit de Lorenzo (a sis dècimes) i ell era a un del mallorquí, així que gairebé no va perdre temps. I li van quedar voltes de sobres per guanyar afablement, sense grans esforços. Hi havia altres pilots, com Redding i Smith, que acabarien al podi, que ja havien fet la parada pertinent. Ells no hi tenien res a perdre, a l'inrevés. Però tots dos, de Yamaha, que s'hi juguen el títol, no veien el moment de sortir de la pista.

Va ser Lorenzo qui ho va fer primer. La seva goma posterior estava totalment destrossada. Quedaven nou voltes. I ell ja rodava a 1,8 segons de Rossi, calia reaccionar. I ho va fer. Va triar bé. Només que alguna cosa va fallar camí de la meta. Mentre Rossi decidia entrar a canviar de moto un gir després que el seu rival, aquest s'arrebossava per terra. Lorenzo va perdre el control de la moto al penúltim revolt de Misano: l'M1 el va escopir i va fer unes quantes voltes fins a acabar a la graveta, amb la moral enfonsada i la batalla perduda. L'italià, tot i que dels tres va ser el que va triar pitjor, va aconseguir, almenys, acabar cinquè. I amplia el seu avantatge al capdavant de la classificació. Aquest va ser el gran consol dels 92.315 aficionats que van omplir el circuit, la majoria, esclar, anaven amb el seu paisà.