La ‘compensació’ de TV3 no arriba

Film i compensació. Es veia a venir. El compliment de la decisió de la Junta Electoral que TV3 compensi la crònica en directe de la Diada, que tenia un calculat efecte electoral a favor de Junts pel Sí, porta cua. La Junta va exigir l’emissió d’un espai dedicat als partits absents de la manifestació de l’11 de setembre i en dia festiu. TV3 va proposar emetre avui tres hores d’entrevistes amb diferents representants d’aquests partits. Ciutadans inicialment va acceptar la proposta, però finalment l’ha rebutjat com els altres. Tot i que l’impacte visual de la Diada és imbatible, tres hores de xerrameca dient el que s’ha dit vint vegades no els sembla als partits mínimament atractiu. TV3 considera que la Junta Electoral obligava a emetre les tres hores, i en festiu, no qualsevol dia, però no imposava cap negociació amb els partits sobre els continguts. A la programació oficial de TV3 es deia que avui, de 15.42 a 18.35 h, hi hauria “entrevistes electorals”. Al TN del migdia ja han anunciat que si el desacord amb els partits persistia i no hi havia decisió de la Junta Electoral sobre els recursos “s’oferirà una programació alternativa”. A l’hora de la veritat, sense cap mena d’avís, TV3 ha emès el film El patriota, amb Mel Gibson. Una apologia del republicanisme nord-amercià que va lluitar contra el colonitzador britànic. Segons un resum trobat a Internet, “el film és una oda al patriotisme interpretat com l’únic camí cap a la llibertat, a la qual només pot aspirar un poble capaç de decidir el seu propi destí”. O sigui, no era Pretty women. Una tria gens innocent.

Gresca a La Sexta. A la tertúlia de La Sexta Noche, els convidats habituals acostumen a trepitjar-se i fer soroll. Però ahir, amb el tema de Catalunya i la indepèndencia, els decibels van pujar. Hi eren: Francisco Marhuenda (director de La Razón), Xavier Sardà, el periodista Eduardo Inda, Javier Aroca (expolític del Partit Andalusista), l’empresària i regidora de CDC Míriam Nogueras i el periodista Iu Forn. Va començar Inda dient que la manifestació de la Diada va ser un fracàs de convocatòria en relació amb anys anteriors (“el sentiment independentista es desinfla”). Sardà la va veure com un èxit de l’independentisme i Forn va dir que certa premsa explica una realitat que no és certa (“És com si després que el Barça guanyés per 0-10 el Reial Madrid, l’entrenador de l’equip perdedor s’inventés excuses per a cada gol”). Marhuenda es va enfadar amb les crítiques de Sardà a l’immobilisme de Rajoy i aquest li va etzibar: “El que no siguis tu, ho sóc jo”. Inda va treure el 3% i els paral·lelismes amb el feixisme: “Respecto la gent que es va manifestar, però aquest tipus de marxes em fan por com me'n fan les marxes que hi va haver a Europa els anys trenta del segle passat”. Tant Inda com Marhuenda preguntaven a Aroca què era (“Ets andalusista o independentista?” , “Ets espanyol o què ets?”). Aroca, que tota la nit va defensar el paper dels andalusos a Catalunya, que n’hi ha d’independentistes i que la Diada va ser una manifestació d’alegria, va acabar definint-se: “Jo sóc del Betis”.

Marhuenda va denunciar que els independentistes s’apropien de la realitat de Catalunya com si fossin els únics que l’estimen i va considerar que TV3 haurà de fer una reflexió ètica sobre el que està fent. Nogueras va replicar que era la portada de La Razón la que no reflectia la realitat. Forn va subratllar que The New York Times va posar la foto de la manifestació a la portada digital i l’Abc la va ignorar. El mateix Forn també va defensar TV3 i va aportar unes xifres sobre tertulians sense més detalls sobre com sortien (a TV3, 14 tertulians independentistes, 11 de contraris i un de neutre; a TVE, 20 de contraris, i cap de favorable). Això va provocar la intervenció de Sardà: “Comparar dues televisions públiques sobre quina és més objectiva és delicat” i va treure l’anul·lació d’una entrevista a Josep Borrell a TV3 la vigília de la Diada per les seves tesis sobre les mentides econòmiques dels independentistes. Forn va sostenir la tesi oficial de TV3: es va tractar d’un problema d’agenda. “Només desitjo que tinguis un bon salari pel fet de dir això”, li va replicar més d’una vegada Sardà, i Forn, també més d’una vegada, li va exigir que digués de qui cobrava aquest salari, “si no ho saps, no ho diguis, retira-ho”. Després que Noguera reivindiqués “que els ciutadans que defensem la independència no som dolents, Paco [Marhuenda]”, Aroca va acabar lamentant que les parts enfrontades al debat català “s’hagin de retreure les coses que us heu retret aquesta nit”. El programa havia començat amb una entrevista al ministre García-Margallo, que va anunciar l’aparició d’un llibre seu (“al grup Planeta, que és el seu grup”, va dir dirigint-se al presentador). Títol: Todos los cielos conducen a España.

Ítaca i el Minotaure. Qui ens havia de dir que el procés animaria les referències mitològiques! El periodista Jordi Juan ha presentat el llibre Catalunya al laberint del Minotaure. El Minotaure és el poder i d’aquesta interpretació de Jaume Vicens Vives, Màrius Carol, director de La Vanguardia, en treu algunes preguntes en el cas que Mas sigui Teseu. A la mitologia, Teseu aconseguia que Ariadna li donés un cabdell de fil per sortir del laberint esquivant el Minotaure. “Qui podria tenir les arts d’Ariadna per treure Teseu-Mas del seu laberint sense ser devorat pel poder de l’Estat?”, es pregunta Carol, que també veu el Minotaure perdut pels seus corredors. “Llàstima”, escriu, “que les diferents versions de la història no es posen d’acord en la manera que Teseu va guanyar el Minotaure, ni sobre els costos que va tenir per a tots aquest enfrontament”. Al mateix diari i dia (10 setembre), una altra cita al Minotaure amb altres intencions. Ho fa Francesc Marc-Álvaro. Si Vicens Vives (again) ens veia com un poble sense voluntat de poder ni d’ocupar el palau, ara “el millor del nou sobiranisme és que enterra aquest victimisme a canvi del risc de mirar el rostre del Minotaure”. El Minotaure, el poder, “ja no fa por”, acaba.

Lluís Llach és el segon protagonista. Jordi Llovet li va retreure dijous al Quadern d’aquest diari que va interpretar de manera errònia els versos de Cavafis. Ìtaca (metàfora predilecta de Mas) no és la pàtria alliberada...significa la mort, escriu Llovet. El mateix dijous Antoni Puigverd (La Vanguardia) parlava de Llach, sense entrar en la seva hermenèutica de Cavafis. És un candidat, diu Puigverd, que resumeix a la perfecció el dilema d’aquestes eleccions: recollirà molts vots, però també força irritació. No hi ha terme mitjà per a aquest idealisme. I acabava recordant les paraules de Catul a Lèsbia, unes paraules que el cor electoral pot dir-li: “T’odio i t’estimo, no em preguntis per què. Ho sento, aquest és el meu turment”.