Catalunya i Espanya: més dades

José J. Toharia analitzava l'estat de l'opinió catalana sobre les relacions entre Catalunya i Espanya (EL PAÍS, 16/08/2015) i concloïa amb una invitació a un “inèdit debat, honest i assossegat, amb dades i sense emocions”. Coincideixo en el fet que ni el debat partidista ni el debat mediàtic van sobrats d'assossec i d'impassibilitat. N'hi ha prou a seguir les declaracions de representants dels partits o les intervencions d'editorialistes, articulistes i tertulians als mitjans. Sobre honestedats, el judici seria més arriscat, com advertien els moralistes clàssics. En tot cas, l'honestedat i la impassibilitat que ens atribuïm a nosaltres mateixos acostumen a ser sempre superiors a les que assignem als nostres contradictors. Però no és d'això del que vull tractar aquí.

Toharia dissecciona l'opinió pública catalana, basant-se en dades de Metroscopia. Assenyala la necessitat de distingir entre independentistes convençuts i els que reclamen més autogovern. Si es fa així, la majoria independentista que tant il·lusiona a uns i alarma uns altres és més incerta. Apareix, en canvi, una majoria relativa, constituïda pels que s'inclinen a Catalunya per ampliar l'autogovern. Inclouria els partidaris de propostes “federalitzants” o altres eventuals “terceres vies”. En clara minoria hi ha els immobilistes o favorables a l'statu quo. A grans trets, comparteixo aquest balanç de situació tal com he manifestat en altres ocasions.

Menys d'una quarta part dels espanyols són favorables a ampliar l'autogovern davant de més del 70% dels catalans

Tanmateix, falten més dades per subscriure les conclusions polítiques que Toharia s'atreveix a desprendre d'aquest balanç. A saber, la probabilitat de mobilitzar un suport majoritari per a “un model federalitzant de nou encuny si els és proposat de debò”, segons les seves paraules. “De nou encuny” i “de debò” serien les clàusules convincents per als catalans. Però la possibilitat d'una oferta amb aquests trets depèn, a parer meu, d'altres variables decisives. Especialment, de l'opinió espanyola en el seu conjunt.

Què ens diuen sobre ella les dades més recents del CIS? Quines són les preferències dels espanyols sobre models d'organització territorial? Gairebé un terç dels espanyols optarien per suprimir les comunitats autònomes o restringir el seu autogovern. Una mica més d'un terç prefereix conservar sense retocs el model actual. I una mica menys d'una quarta part donaria suport a alternatives de canvi, incloent-hi la possibilitat d'independència (CIS 3104/2015).

És innegable el gran contrast entre aquestes preferències dels espanyols i les dels catalans. Reflecteixen tendències molt diferents: menys d'una quarta part dels espanyols són favorables a ampliar l'autogovern davant de més del 70% dels catalans (CIS 3108/2015).

Aquestes tendències divergents constitueixen un factor condicionant per als interlocutors polítics. Els condicionen per càlcul electoralista o per fidelitat a cultures polítiques arrelades. La modulació de les estratègies de les fins ara formacions estatals més importants –el PP i el PSOE– i dels partits a Catalunya està estretament vinculada a aquestes pautes d'opinió.

Si el contrast entre l'opinió espanyola i la catalana és tan acusat, cal descartar tota probabilitat de trobada en un punt mitjà? És il·lusòria una “tercera via”? Toharia apunta que no seria il·lusòria a partir de la composició interna de l'opinió pública catalana. Podria afirmar-ho també si tingués en compte les dades sobre l'opinió espanyola? Perquè temo que aquestes dues dinàmiques tan contradictòries facin molt estret o molt improbable el marge de maniobra per a una aproximació. Almenys a curt termini. Tot i que sabem que l'opinió pública canvia i que –en democràcia– és responsabilitat dels líders polítics intentar-ho quan ho considerin positiu per al conjunt social.

Toharia conclou afirmant la necessitat de millorar la informació en benefici d'un debat millor. Segons les seves paraules, quan es tracta d'aquesta qüestió “mig Catalunya se sent mal informada… I l'altra meitat que es creu informada, no ho està…”. No subministra la font d'aquests percentatges tan espectaculars i precisos que deixarien en zero els catalans raonablement informats i, per tant, legitimats per opinar i decidir. Tampoc ens indica si coneix la proporció de quants espanyols se senten mal informats i quants s'enganyen a si mateixos sobre el seu grau d'informació.

Malgrat això, té raó per recomanar l'esforç de tots per aportar al debat més dades i més ben contrastades. Hi haurà temps per a això perquè, sigui quin sigui el resultat de les pròximes eleccions catalanes i espanyoles, la qüestió seguirà sobre la taula durant bastant temps.

Josep M. Vallès és catedràtic emèrit de Ciència Política (UAB).