Selecciona Edició
Connecta’t
La crònica de les Balears

Turistes pobres, d’espardenya o ‘dièsel’

Alhora que es refuta l’ecotaxa d’un euro o dos al dia, es reclama un turisme d’ultraluxe i la marginació dels visitants modestos

Platja de Can Picafort al municipi de Santa Margarita.
Platja de Can Picafort al municipi de Santa Margarita.

Córrer per terres i mons forma part dels més antics desitjos de la humanitat. Un historiador divulgador modern, Yuval Noah Harari, al seu best-seller Sàpiens suposa que l'home mai no ha estat tan feliç, amb una vida còmode i agraïda, com quan era nòmada i recol·lector; aventurer quotidià per necessitat, a la prehistòria, canviant de llocs sovint i cada estació.

El turisme modern va néixer, entre les elits, quan les persones van tenir interès a conèixer altres llocs distints als seus paisatges i indrets vitals, a voler viatjar per trescar i saber. Això és d’ençà el romàntic segle XIX i els primers grans viatgers europeus, després dels grands tours iniciàtics dels aristòcrates. Passada la Segona Guerra Mundial va néixer el fenomen del turisme massiu, de sol i platja, quan els centreeuropeus van conquistar amb les majories socialdemòcrates avançades els seus drets a les vacances i, a més, pagades. Una fita social i econòmica –l’oci personal, el relaxament i el viatge que va generar una gran repercussió econòmica als llocs distants de destinació, les voreres de mar del sud d’Europa, Espanya en especial. Aquest és el pinyol, l’arrel i el tronc que dura del turisme mediterrani, les vacances de les classes obreres i mitjanes, el naixement real de la indústria de l’oci, les estructures hoteleres i l’oferta complementària arran de la costa i d’interior.

Si la gent té interès a conèixer altres terres, sigui pobra, rica o mig pensionista, no pot ser vetada ni menyspreada a la destinació. És la immensa majoria aquesta demanda turística de la classe mitjana i proletària si s’escau el mot, dels que tenen pocs diners per gastar de més.

En l'argot populista del turisme es denuncien i menystenen els dits “turistes barats o pobres”, “turistes d'espardenya”, dièsel, perquè caminen molt i gasten poc.

Contra l'anomenat turisme de masses, les allaus estiuenques, en onades sistemàtiques, automàtiques, de milions de visitants que multipliquen per dos, tres i fins i tot per quatre la població estable d'un lloc, una illa per exemple, s'han prescrit incomptables receptes correctives, intents de marginar les masses per tal de millorar el nivell d'aquesta clientela habitual i el producte fix: sol, platja més nit (sexe) i alcohol.

Els interessats a manejar els instints i la butxaca dels viatgers apel·len a la necessitat d'incrementar "la qualitat" en recerca dels turistes d'"alt poder adquisitiu" que trobin una oferta de luxe i gran luxe –una enorme bombolla de vanitats i frivolitat per tal que buidin les seves carteres a senallades i esquincin la banda magnètica de les seves targetes de crèdit per centenars/milers d'euros al dia.

Entre els tretze milions de visitants l'any a les Balears n’hi deu haver un 0,1 per mil; una utopia a l'ús de xeics del Golf i alguns magnats europeus sense pudor en el malbaratament i l’exhibició del seu poder material.

Interpretant les veus col·lectives del sector turístic hoteler i agregats en el negoci terciari d'oci, de serveis, els patrons i els experts adherits clamen per la millora de l'oferta, en el disseny d'un negoci que suposen pot atreure una demanda enorme milionària també de rics estiuejants de pas. Alhora fan campanya contra el cobrament de l’ecotaxa, d’un euro o dos per dia.

Des de fa més de mig segle –als anys seixanta i setanta del segle XX, amb les caixes i els comptes plens, els empresaris i els polítics en complicitat encoratgen el gran murmuri: la necessitat de trobar una poció màgica per millorar la "categoria" i els preus de l'oferta, aixecar el sistema turístic i allargar la temporada als temps de fred o poc sol.

La indústria turística és una raresa, la màquina hotelera i la subsidiària es posen en marxa només per a deu o dotze setmanes d'estiu, una anomalia econòmica estructural que trenca tòpics analítics.

El turisme actual, el negoci dominant, va néixer per a les masses i es va estendre sobre la sorra de les platges amb hotelets i hotelots repetits i aferrats, gairebé sense espais oberts i residencials per al goig de la clientela que tendeix a fer servir sempre els àmbits exteriors.

Els hotels i blocs d'apartaments són magatzems nocturns de gent. Amb vistes sobre la costa, però amb terrasses reduïdes perquè interessa que els hostes vagin a gastar als bars de piscines i solàriums.

Aquesta doctrina de la no-terrassa per estar-hi és un dogma. "Redueixi al mínim les terrasses de les habitacions, els turistes no han de quedar-se a dalt, han de gastar a baix", la va dictar tal qual, a Palma, un patró d'una enorme cadena internacional quan corregia els plànols d'un hotel a un savi mestre d'arquitectes catalans.