Messi guanya com i quan vol

Es van disputar dos partits al Calderón. En un es van discutir l’Atlètic i el Barça, cadascú a la seva manera. En l’altre, el de la mitja hora final, va jugar i va guanyar Messi, suplent després de la seva paternitat i el joc internacional. Després de donar voltes a la banqueta pels cinc gols de Cristiano, va entrar la Pulga i es va acabar el debat. Va arribar el recital, al seu voltant uns van semblar millors i uns altres pitjors. El Barça va canviar d'arrel, l’Atlètic es va quedar astorat. Amb Messi i més Messi, l'equip de Luis Enrique va posar l’Atlètic fora de circulació i el mateix Leo es va encarregar de posar el segell amb el gol de la victòria. Però en el seu recital de mitja hora va fer molt més que el gol triomfal. Va ser un domini aclaparador d'un enfrontament fins llavors encriptat, amb els blaugrana al control, però sense munició, i els matalassers al filat espinós, a l'espera d'una guspira. Tot va saltar per l'aire amb la Pulga al camp. Aquest noi, per si mateix, és tot un esdeveniment. Una vegada més.

L’Atlètic que va anunciar que aquesta temporada seria més curós amb la pilota, va actuar amb el mateix desdeny dels últims temps. Com si la pilota fos un artefacte, el comboi de Simeone es va acollir en camp propi i, de la mateixa manera que va intentar anul·lar l'adversari, es va derogar a si mateix, sense petjades de nois com Oliver, Koke i Griezmann. Filipe i Juanfran també hi van estar desconcertats, l'equip matalasser es va quedar sense ruta d'evacuació cap a Ter Stegen. El partit estava per als boines verdes, per Gabi, per Giménez, per Godín. En definitiva, esperant que se’ls afavorís algun episodi. I va ser així, quan del gairebé no-res Torres va produir el gol. Neymar no va trigar gaire a empatar, amb una passada superba a la xarxa en una falta directa. A la carrera l’Atlètic; el Barça, aturat. Havia d’arribar Messi.

Mentre l’Atlètic estava ben ficat en el seu paper de resistent, el Barça va respondre-hi a la seva manera, amb la pilota en l'hamaca, i fins al gol del Niño, només penalitzat per alguns llançaments de Mascherano, que va perdre el seu company Vermaelen, l'encarregat de donar aire al joc des de la cova, abans del descans per lesió. No hi ha manera que el belga, que per fi havia desenganxat, tingui continuïtat.

De peu en peu, el quadre blaugrana va assumir el protagonisme amb la pilota i va tenir-ne el govern, però sense pompes. Amb Messi a la sala d'embarcament, i amb Neymar espasmòdic fins que l'argentí el va contagiar, amb prou feines va trobar qui saltés els filats, qui ventilés algun jugador adversari en el mà a mà. Només Iniesta va trencar tanta solemnitat en un eslàlom prodigiós que va derivar en una rematada de Rakitic a la qual va respondre bé Oblak. Al Barça, també poruc de la clàssica contra matalassera, que està en el seu metabolisme des de fa segles per més que allisti bons jugadors, li va faltar un punt d'intrepidesa. Massa cartesià.

La trobada complia fil per randa amb l'estil de tots dos, amb el seu encreuament de camins futbolístics. Tots dos, cadascú en el seu graó, els ha anat d'allò més bé en aquesta època. Tot era previsible, com si la suplència de Messi hagués obligat els uns i els altres a no saltar-se el guió respectiu. Allunyats els blanc-i-vermells de la pilota i, per tant, de Ter Stegen, el Barça va dominar les zones temperades del camp i fins a la mitja part només va trobar porteria en una rematada al travesser de Luis Suárez, després que Rafinha pentinés la pilota en un córner llançat per Rakitic. Vencedor als punts, el conjunt blaugrana no va tenir encert. L’Atlètic, encantat d'evitar el càstig.

Gol de Torres

L’imprevist gol de Torres, amb prou feines iniciat el segon acte, va sacsejar una mica el duel. El llançament del Niño, que té apamat el Barça des dels seus orígens, va arribar després d'un excel·lent servei de Thiago, amb Alba i Mascherano mal esglaonats. Torres, a camp obert, no va controlar bé a la primera, però Ter Stegen, en el seu bateig en Lliga, es va quedar a casa, cosa que va facilitar l'execució al madrileny. El gol va ser un txupinazo per tot el Manzanares. D'esquena a la pilota, a dalt en el marcador. En el futbol hi ha més d'un manual. Al gol de Torres hi va succeir una mà de Mascherano dins de la seva àrea, com després una altra de Godín en la seva trinxera. L’àrbitre no en va voler saber res de cap de les dues.

Messi ja escalfava quan Neymar, poc després del brindis de Torres, va netejar l'esquadra dreta d’Oblak amb un xut d'alta escola. Millor, impossible. Una altra vegada, els blaugrana van trobar subministrament a pilota aturada. Des d'aquell instant, el partit va ser una altra cosa. No només pel respir culer amb l'empat. Amb Messi al capdavant, tot va canviar. Va agafar el partit pel pit, es va situar al centre de l'escena i els va posar tots en òrbita. La pilota circulava a la velocitat adequada, de sobte va posar el temps entre parèntesi, de sobte una arrencada, de sobte una passada per activar en l'horitzó els laterals. La coreografia va canviar i el Barça, a l’esquena de Leo, va encastar més i més el seu rival. Fins que de la lluita de Neymar i Alba per una pilota dividida, Suárez, que a més de golejador és un arquitecte, va enfilar Messi dins de l'àrea. La definició de l'astre va ser magistral, un toc amb l'empenya exterior de la cama esquerra. Un gol per presumir-ne, si no s’és Messi.

El gir que va fer el Barça amb la Pulga no el va aconseguir el grup de Simeone amb Jackson i Vietto. Res a fer amb aquest Messi llançat des de la banqueta i que, desgràciadament per als locals, va sortir de bon humor. Res va recordar Anoeta. És el que tenen genis semblants quan no s’emprenyen. Ells manen, encara que sigui durant mitja hora. El futbol els pertany.