Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Dotze anys en trànsit

El tripartit va obrir la transició catalana, però no va saber governar-la. Catalunya va anticipar en aquell moment la crisi del règim polític espanyol que esclataria amb la crisi econòmica

Catalunya fa dotze anys que està en trànsit, des que el 2003 el tripartit va posar punt final al pujolisme. El trànsit és un estat natural de l'espècie naixem, vivim i morim en un temps breu— i, per tant, és una cosa que va inscrita en els assumptes dels humans. Aquesta insuportable contingència que ens defineix ens obliga a inventar ficcions —i a creure'ns-les— per fer suportable la nostra condició: religions, ideologies, identitats, creences. I aquestes ens donen una presumpció d'ordre i confortabilitat a les quals ens agrada aferrar-nos. El règim polític de la Transició es va traduir a Catalunya en un sistema de poder tradicionalment identificat com a pujolisme —pel paper central de Pujol a modelar-lo i dirigir-lo— però que també es podria anomenar bipartidisme sociovergent. Es va fundar en un repartiment de poder tan perfecte que les eleccions amb prou feines eren competitives: el govern de la Generalitat per al nacionalisme conservador, els principals ajuntaments i les legislatives per al PSC-PSOE. Aquest subrègim català era una peça articular de l'espanyol. Garantia el control de Catalunya, a partir d'un joc de regateig i pacte permanent amb límits perfectament definits.

La reelecció de Pujol el 1999 va deixar el president en mans del PP i va donar lloc a una legislatura escombraries que va evidenciar l'esgotament d'aquell sistema. Catalunya va anticipar els problemes del règim de la Transició, que va entrar en crisi aquí set anys abans que a la resta d'Espanya. Falta temps perquè es pugui analitzar amb objectivitat com es produeix el pas de la Catalunya autonòmica a la Catalunya postautonòmica i com l'hegemonia del nacionalisme es desplaça cap a l'independentisme. Els fets es contradiuen sovint amb els desitjos dels protagonistes d'un i altre costat. I no és còmode pel que queda de Convergència acceptar que va ser el tripartit el que va marcar la ruptura. Però la veritat és que el 2003, amb més d'una dècada d'anticipació respecte a Espanya, es trenca el bipartidisme imperfecte a Catalunya amb un nombre més elevat d'aspirants al repartiment de poder.

Mas va introduir en el seu discurs dos elements aliens a la ideologia pujolista: el liberalisme i la hipòtesi independentista

La campanya electoral de Carod-Rovira obre el camp de joc i crea el marc ideològic perquè l'independentisme faci el salt, en dissociar-lo del nacionalisme, és a dir, en atorgar-li bolla de laïcisme: jo sóc independentista, no nacionalista. I Pasqual Maragall, en trencar el rebuig convergent a tocar l'Estatut i proposar la seva reforma, va engegar el procés que acabaria descarrilant, però posaria en evidència totes les contradiccions amb l'Estat, i conduiria al punt de partida de l'actual procés: la manifestació del 2010 contra la sentència del Tribunal Constitucional. La sortida de Pujol va fer saltar la tapadora del sistema de control social i polític que havia estructurat i ordenat el país durant vint anys. I va ser l'alliberament de les energies que contenia la que va donar impuls al procés de trànsit que encara no ha culminat, ni té perspectives de fer-ho a curt termini. El pujolisme havia quedat desfasat. El mateix Mas va introduir en el seu discurs dos elements aliens a la ideologia pujolista: el liberalisme i la hipòtesi independentista, una cosa xocant en un partit de discurs socialcristià, en el qual el nacionalisme estava al servei de la defensa de l'statu quo.

El tripartit va obrir la transició catalana, però no va saber governar-la. Catalunya, no obstant això, havia anticipat la crisi del règim polític espanyol, que esclataria amb la crisi econòmica i ens va regalar icones com el cas Bankia i el cas Bárcenas. I que té un moment polític rellevant amb la creació del 15-M al maig del 2011 i de l'Assemblea Nacional Catalana l'abril d'aquell any. Dos projectes d'origen i motivacions diferents i fins i tot, en algun sentit, oposades, però que coincidien en dos punts: l'exigència d'una nova redistribució del poder en un règim cada vegada més tancat i bloquejat i la voluntat dels moviments socials d'intervenir en l'espai polític representatiu. Ara, l'independentisme té la iniciativa. Les propostes rupturistes a Catalunya han sorgit sempre en moments de crisis del sistema polític espanyol. I els dirigents espanyols, que no van fer les reformes a temps, es neguen a reconèixer l'independentisme com a interlocutor. Líder és aquell que sap convertir els problemes en oportunitats. On és?