Selecciona Edició
Connecta’t

Catalans a Espanya

L'Estat espanyol és avui el que és, per bé i per mal, a causa de la col·laboració de Catalunya. Aquesta s'ha basat en el reconeixement que hi ha una realitat catalana diferenciada però dins de l'espanyola. Això és el que Mas es disposa a dinamitar

Catalans a Espanya

Va ser ahir, encara que sembla cosa del segle XIX, quan imperava a Catalunya el que Josep M. Fradera va definir amb tota exactitud com a sentiment de doble pertinença: Espanya era la nació i Catalunya, la pàtria dels catalans. I va ser ahir, l'abril de 1976, quan Jordi Pujol, en ocasió del seu primer viatge a Madrid com a líder de Convergència Democràtica, va deixar en un discurs pronunciat a l'Ateneu una nova i diferent versió d'aquella doble pertinença: “Volem, abans de res, ser catalans, i volem de part sencera, des de la nostra catalanitat, ser espanyols”. Espanya, va afegir, “és per a nosaltres un país plurinacional. I conseqüentment, Catalunya és, dins de l'Estat espanyol, una nacionalitat”.

Cinc anys després, com a president d'aquella nacionalitat reconeguda per primera vegada com a tal en una Constitució espanyola, Jordi Pujol va emprendre un viatge per terres de Castella i Lleó amb parada final a Madrid. Aquí, a Madrid, ara al Centre Català, va pronunciar un discurs en el qual, a partir d'una llarga immersió en la història de Catalans a Espanya, va derivar l'existència d'uns “fets permanents” en els quals hauria de sostenir-se una política per al present amb vista a la construcció d'un altre futur. El primer era, és clar, “la realitat catalana”, basada en la llengua, la cultura, la consciència històrica, el sentiment i en “una determinada concepció d'Espanya”; el segon, no menys permanent, consistia en “la inserció clara d'aquesta realitat al conjunt d'Espanya i la voluntat d'intervenir-hi políticament, econòmica, ideològica a Espanya”.

Altres articles de l'autor

Entre aquests dos discursos, la presència i l'acció de catalans a Madrid va ser determinant per al rumb que va seguir la transició a la democràcia i la immediata construcció de l'Estat de les autonomies. Abans de res, perquè després de les vacil·lacions dels primers moments, quan dominava entre els mitjans polítics burgesos de Catalunya la convicció que seria més profitós als interessos catalans iniciar converses amb el Govern més que formar un front comú amb l'esquerra espanyola, Pujol va accedir finalment a incorporar el seu partit a la plataforma unitària de l'oposició, confirmant així que recuperació de llibertats, amnistia i autonomia de nacionalitats i regions eren a Espanya els tres noms d'una mateixa i comuna obstinació: la democràcia. No és possible oblidar, encara que tants es dediquen avui a embrutar aquell record, que el lema sota el qual va avançar la marxa a la democràcia a Espanya va ser encunyat per catalans i proclamat des de les pancartes de les dues grans Diades de 1976 i 1977: "Llibertat, amnistia, estatut d'autonomia".

Que el contingut dels discursos de Pujol no era pura retòrica ho van posar de manifest els diputats catalans al Congrés amb la seva participació en la ponència, la comissió i els plens en què es va debatre i va aprovar la segona Constitució democràtica del nostre segle XX. L'Estat espanyol és avui el que és, per bé i per mal, a causa en bona part a l'activa presència de catalans a Espanya. I no només per les seves propostes en el debat constitucional, sinó per la posterior pràctica política del Govern de Catalunya, que va prendre el camí d'una relació exclusivament bilateral amb el Govern d'Espanya, de cap manera predeterminat per una Constitució que poser podia haver servit per impulsar la construcció del nou Estat en el sentit federal que alguns catalans —Jordi Solé, per exemple— esperaven, i altres catalans —Jordi Pujol— temien.

No va haver-hi construcció de l'Estat federal perquè CiU va voler reforçar i expandir el fet diferencial català

Doncs si la construcció de l'Estat no va avançar amb decisió pel camí federal va ser, sobretot, perquè des que CiU va assumir el poder a Catalunya tota la seva política es va encaminar a reforçar i expandir el fet diferencial d'aquella realitat catalana que Pujol evocava en els seus discursos, és a dir, a nacionalitzar catalanament Catalunya, de tal manera que si els catalans a Espanya eren en certa mesura espanyols, a Catalunya només fossin catalans. Per a aquell propòsit era fonamental convertir el Govern català en interlocutor privilegiat del Govern espanyol, una política que es va consolidar quan el PSOE o el PP van necessitar els vots de CiU per assegurar l'estabilitat dels seus Governs. Catalans a Espanya va adquirir així una dimensió no prevista pels constituents: la que el Govern català es convertís en soci privilegiat del Govern espanyol, ja fos aquest d'esquerra o de dreta.

Aquesta política es va mantenir mentre va durar el benefici mutu —el do ut des que li va servir de base—, però es va extingir quan el cabal de transferències va esgotar el seu flux. Llavors van començar a multiplicar-se els desacords: els governs centrals van abusar de les lleis de bases en els seus intents de recentralització i la Generalitat va començar a diluir el segon dels fets permanents: la inserció clara de la realitat catalana en el conjunt espanyol. Primer va ser la il·lusió de les quatre nacions a la manera iugoslava, després la Constitució que s'havia quedat estreta, finalment la desafortunada sentència del Constitucional sobre un estatut aprovat pels parlaments català i espanyol i ratificat en referèndum pels catalans.

Fer plebiscitàries unes autonòmiques és el pròleg de la rebel·lió d'un poder de l'Estat contra l'Estat

Amb tota l'acció política dirigida a reforçar el primer fet permanent (realitat catalana), i esfumat l'última resta d'interès a mantenir el segon (insereix a Espanya), era només qüestió de temps i oportunitat el gir radical del poder català, que és un poder de l'Estat espanyol, cap a la secessió. I en realitat, no va poder haver passat en condicions més favorables per suscitar i alimentar per tots els mitjans que el poder públic té al seu abast —institucions, premsa, televisió, associacions parapolítiques— una gran mobilització popular. No només per l'astúcia malbaratada a canalitzar els moviments de creixents protestes al carrer contra les polítiques corruptes de CiU i del Govern de la Generalitat desviant-les a una protesta general contra Espanya, país estranger, lladre, expoliador; sinó perquè els qui així nacionalitzaven i mobilitzaven sabien bé que la capacitat de resposta del Govern central era nul·la i, en cas que n'hi hagués, el resultat alimentaria sempre el corrent per la secessió: des de l'esclat de la crisi econòmica i social, la deslegitimació de les institucions polítiques construïdes des de la transició a la democràcia ha estat galopant i difícilment reversible si no s'emprèn una profunda reforma de tot el sistema.

I així hem arribat al que no pocs intel·lectuals catalans envolten amb l'aura de la revolució quan, en realitat, convertir en plebiscitàries unes eleccions autonòmiques com a baula de la cadena que condueix a la secessió constitueix el preàmbul de la rebel·lió d'un poder de l'Estat contra l'Estat que li ha donat origen i l'ha consolidat i reforçat durant quatre dècades sobre el doble supòsit que existia una permanent realitat catalana diferenciada, inserida en una no menys permanent realitat espanyola. Això va ser el que Jordi Pujol, president de la Generalitat, va venir a dir a Madrid un dia de novembre de 1981, això va ser el que tots els espanyols —catalans inclosos— vam creure llavors, i això mateix és el que el seu hereu i successor, Artur Mas, president de la Generalitat, es disposa a dinamitar a partir d'un dia de setembre de 2015.

Santos Juliá és historiador.