Selecciona Edició
Connecta’t
LA CRISI DELS REFUGIATS

En espera de la Western Union al Pireu

Ahmed i Amal són refugiats sirians amb recursos per viatjar a Europa fugint de la guerra

Ni un segon per a presentacions. Jove, palestina, arribada de la maltractada Alep, al nord de Síria, i amb un somriure nerviós fidel reflex de l'èxtasi de la meta volant. “Ho sento, aquest és l'autobús de la meva família”, diu en un anglès excel·lent abans de trencar el gel. Agafa una parella i un menor i els arrossega escales amunt a l'interior del bus. Als crits del seu interlocutor respon: “Ens n'anem a Alemanya!”. Ja són a dalt. El somriure s'espolsa el nervi. Passen uns minuts de les deu de la nit al moll E-2 del port del Pireu, al sud-oest d'Atenes. El ferri Blue Star Patmos –amb un cost per bitllet d'entre 60 i 76 euros– acaba de deixar prop de 2.000 refugiats, la majoria de nacionalitat siriana, després de solcar les aigües de l'Egeu des de Mitilene, capital de l'illa de Lesbos. Comença per a molts la segona part del seu periple cap al nord d'Europa. I ara què? “He d'esperar els diners de la Western Union”, respon Ahmed, enginyer sirià de 26 anys, després d'agafar lloc en un altre autobús.

El Blue Star Patmos, modern, il·luminat a l'interior per una potent llum blanca, descansa buit ja al moll del Pireu. En mitja hora escassa, els 2.000 passatgers de Lesbos han baixat, corregut i pujat als autobusos per repartir-se per la capital grega o emprendre sense demora el viatge cap a Macedònia. “Aquest autobús ja està massa ple”, diu un treballador del port. Cal esperar el següent, que fa cua a pocs metres. Tots són gratis. Quan s'acosta el bus, comença la cursa. Mitja dotzena de policies, no més, tracten de contenir a veus les allaus contra les portes dels autobusos. I una mica ho aconsegueixen. Tanmateix, la consigna és clara: via lliure perquè els migrants passin i prossegueixin el seu camí.

El del jove Ahmed, natural de Damaso, té com a destinació Suècia. A bord d'un dels autobusos que porta a l'estació de metro del port relata, entre els riures gairebé adolescents dels seus companys de viatge, que ja estaven cansats d'esperar a Mitilene –allà diu que es va gastar 600 euros en 10 dies, només en aigua i menjar, una ciutat desbordada per l'arribada de refugiats des de Turquia, a un tret de pedra de Lesbos. L'anglès que parla és bo, tot i que de vegades consulta el seu amic Yusuf, de 22 anys. “Estaré aquí fins demà, que és quan la meva família m'enviarà diners”, diu Ahmed, a l'espera que la Western Union, financera nord-americana especialitzada en la transferència de diners, compleixi amb l'enviament. No tots els refugiats que recorren aquests dies Europa poden dir alguna cosa així. Molts ja s'ho van gastar tot.

El jove Yusuf, nascut a Hasaka, al nord-est sirià, també sap que on ell va arribar no ho pot fer encara la resta de la seva família. Fuig d'una de les zones més crítiques del conflicte sirià, atrapada en la guerra entre gihadistes, rebels i kurds. “Em vaig jugar la vida, però aquí estic”, diu agraït a l'atenció prestada. Els dos joves, com molts dels que el Patmos va portar fins a la capital grega i ja es va empassar la nit atenesa, formen part del vagó de primera classe d'aquest tren de persones que fugen per trobar recer a Europa.

Amal, de 20 anys, nascuda a Hader, amb la frontera israeliana, és el paradigma d'aquests migrants amb recursos. Viatja cap a Alemanya. “Jo sóc estudiant d'enginyeria electromecànica; el meu nòvio, d'arquitectura d'interiors. Tots dos podrem beneficiar el país”. I per què no es dirigeixen a Suècia com Ahmed i molts altres? “La majoria dels sirians van a Suècia perquè no tenen res a oferir”, contesta, “i els suecs necessiten ciutadans per fer de tot, per això acullen a tothom, mentre que els alemanys volen gent que pugui beneficiar la seva societat, que pugui aprendre, treballar…”. Motxilla a l'esquena, Amal, amb el seu nòvio i diversos amics, arriba a l'entrada de l'estació de metro, després d'esquivar el grapat de contrabandistes que esperen per traslladar a la seva manera els refugiats. “Creus que ens volen enganyar?”, pregunta la jove siriana. No volen saber res de traficants ni riscos innecessaris, però el grup d'Amal té pressa per seguir, fins i tot aquella mateixa nit, cap a la seva pròxima estació: Macedònia.