Selecciona Edició
Connecta’t

Independentisme, nacionalisme… i algunes alertes sobre “el parafeixisme”

Manuel Vázquez Montalbán i Lluís Llach conversaven fa 13 anys sobre el que ara és un debat als carrers

Com passa amb alguns personatges (Ortega, Einstein, Bertrand Russell…), molts ens preguntem avui què dirien alguns dels que ens precedeixen sobre els debats d'avui. Manuel Vázquez Montalbán, l'autor de Galíndez o Asesinato en el Comité Central i de la també inoblidable saga de Carvalho, és un d'aquests personatges. De pare gallec i mare catalana, el prolífic escriptor i pensador, nascut el 1939 i mort el 2003 a l'aeroport de Bangkok, es va pronunciar sobre tot el que passava en aquest país i al món, des del Papa fins a la cuina passant per les ferides obertes de la història espanyola. Un any abans de la seva mort es va asseure amb l'escriptor i professor Víctor Sampedro i amb el cantautor Lluís Llach (Girona, 1948). El propòsit era xerrar per a un llibre (que es va publicar el 2002, amb el títol Ciudadanos de Babel, publicat per la Fundació Contamíname i Punto de Lectura). L'assumpte que els va correspondre tractar en aquell volum, en el qual van participar altres duos, va ser nacionalisme i memòria històrica. Aquí publiquem extractes d'aquella conversa, que parla del que deia llavors Manuel Vázquez Montalbán i el que aportava a la discussió d'aquell moment Lluís Llach. Aquest últim és actualment candidat de la coalició independentista Junts pel Sí.

L'escriptor Manuel Vázquez Montalbán, el 2002.
L'escriptor Manuel Vázquez Montalbán, el 2002.

Manuel Vázquez Montalbán. Segons el meu parer, la política cultural de la Generalitat va cometre la bestiesa d'entendre que només s'havia de dedicar a la normalització lingüística del català, sense assumir una posició pel que fa al castellà. Això va fer la impressió que es creaven pautes lingüístiques perquè el català es convertís en la llengua hegemònica. S'imposava la lògica que Catalunya és una nació que té una llengua pròpia, que és el català. Però, en canvi, s'ignorava o no s'assumia que el castellà era una llengua totalment viva, coexistent i cohabitant; que a més es corresponia amb gairebé el 50% de la població. Això hauria implicat el desenvolupament d'una política lingüística cap al castellà, no com la llengua pròpia. Però tampoc es pot considerar impròpia una llengua que parlen la meitat dels habitants d'un país, que entén la resta i que serveix a tothom per comunicar-se amb la resta de l'Estat.

Lluís Llach. Quan els mateixos que dirigeixen la Transició la veuen perillar renuncien primer […] a la unió de les esquerres i els nacionalismes. Aquí això provoca rebuig perquè (sent molt esquemàtic, i que el Manolo em disculpi) als nacionalistes ens deixa en molt mala posició. D'alguna manera perdem aquell cos d'aliances que consideràvem gairebé naturals. El nacionalisme, a més, a poc a poc es converteix a Catalunya en un patrimoni totalment fals. L'intenta monopolitzar una gent que es defineix només o principalment com a nacionalista, perquè vol amagar els seus interessos de dretes de tota la vida. Cosa que també s'ha de matisar, perquè és més complicat

El cantautor Lluís Llach.
El cantautor Lluís Llach.

Convergència i Unió és una cosa molt rara per identificar-la amb el PP. Per entendre'ns, no és una dreta normal. Sobretot […], encara no ha canviat. I encara esperem una mica aquell canvi, mentre que aquí ja podríem… És complicat.

M. V. M. Remuntant-nos una mica, després de la Guerra Civil queden dos grans nuclis supervivents del nacionalisme: una tendència moderada que, en definitiva, capitalitzen Jordi Pujol i el nacionalisme de les capes populars, liderat per Esquerra Republicana. Aquest partit va ser majoritari fins al punt que va hegemonitzar el Govern a Catalunya durant bona part de la Guerra Civil. Els seus precedents a la Generalitat, així com els seus ministres, ofereixen una lectura diferent del fet nacionalista a la que fa CiU. Ara bé, el pujolisme resulta complex perquè aglutina des d'exalcaldes franquistes, que per seguir en el càrrec es van transformar en pujolistes, fins a capes populars amb postures nacionalistes i, fins i tot, independentistes. Una barreja típicament pujolista.

LL. LL. I sovint oblidem una dada clau. Convergència va aconseguir resultats molt escassos en les primeres eleccions que va haver-hi en aquest país, on la gent es va expressar de manera neta –coaccionada per tota la història– però tot i això amb claredat –no va haver-hi temps de manipular-la gaire– sobre aquest assumptes. El pujolisme amb prou feines va aconseguir, no ho sé, el 12% o l'11% dels vots.

M. V. M. [Després del 23-F] El PSOE i el PP van aconseguir un pacte antinacionalista per anar retallant el projecte autonòmic, perquè consideraven que havia estat una de les causes que van forçar els militars a intentar fer el cop d'Estat. Això va generar un sentiment de reculada que Pujol va capitalitzar. Després capitalitzarà un altre fet que considero un cras error històric. El van processar per [el cas] Banca Catalana, 15 dies després de guanyar les eleccions. Això li va proporcionar l'hàbit de perseguit pel centralisme madrileny, encarnat en els fiscals d'aquí. Eren molt propers a l'esquerra, però que es van equivocar claríssimament de via. Pujol, a més, reuneix un cúmul d'atributs. Per començar és l'únic personatge polític actual que ha estat torturat per Franco. Hauríem de conservar-lo en algun museu de l'home, perquè és l'únic [riures de Lluís]. També a Europa, perquè allà es van recuperar dretans que servissin com a recurs democràtic. Ell, en canvi, sí que és un torturat. Aquell passat li va conferir un altre halo que li serveix per coincidir amb molts sectors. […] Un últim element que serveix de referent extern de la singularitat catalana són les diferències d'aquest nacionalisme amb el basc. No obstant això, jutjats des de Madrid, m'he trobat moltes vegades la sorpresa que gairebé irrita més el nacionalisme català per fixar el fet diferencial en la llengua. A més diuen que és una cosa gasiva, tan usurera que fins i tot aplica la usura respecte a la violència, mentre que el nacionalisme basc almenys es mostra més explícit, clar i planer.

Víctor Sampedro. De la identitat d'objectius entre esquerres i nacionalismes s'ha passat a un altre imaginari més actual i present en molts que ja no es defineixen com a esquerrans sinó només progressistes. Cada vegada més s'expressa i condeix en aquelles zones de l'Estat que no són el País Basc o Catalunya. Em refereixo a la identificació del nacionalisme amb ritus atàvics, irracionalisme i, directament, amb el germen de les manifestacions feixistes. Sense dubtar de les raons, evidents de vegades, per establir aquella igualtat, podria portar a la deslegitimació absoluta de certes ideologies i actors polítics, dels quals heu parlat i que van col·laborar molt en la Transició.

M. V. M. Bé, crec que el nacionalisme té un cert risc de derivar cap a una forma de feixisme, segons com s'interpreti o s'analitzi.

LL. LL. És claríssim.

M. V .M. Caldria recuperar alguna de les afirmacions de Lenin que, malgrat que hagi caigut el mur de Berlín, de tant en tant serveixen. Diu que hi ha nacionalismes opressors i a la defensiva i que cal apostar pels últims. Pot ser que serveixi com a principi teòric. La defensa del dret nacional em sembla legítima fins que no es produeixi una situació d'autèntica igualtat d'oportunitats i per evitar que es manipuli la pròpia identitat. Ara bé, quan passa a ser un factor excloent, que persegueix tot allò que no adopta exactament la mateixa posició, reprodueix el discurs únic al qual s'oposa per altres procediments.

LL. LL. Em preocupa que es cregui que el nacionalisme es redueix al simple sentiment. Malgrat que és veritat que molta gent ho viu d'aquesta manera. Però el mateix es pot dir del socialisme o la preocupació pels temes socials. […] Per molts de nosaltres el nacionalisme ofereix, abans de res, una teoria i una praxi d'alliberament col·lectiu. Respon a l'aspiració que els ciutadans de cert país es puguin realitzar millor, en les seves vides i en el pla col·lectiu. Perquè és molt difícil separar l'un de l'altre. La manipulació de reduir el nacionalisme als sentiments i oblidar tot el projecte d'alliberament col·lectiu que hi ha darrere em sembla massa esbiaixada. I no ajuda gens a la comprensió. En el meu cas, per exemple, em nego a ser nacionalista de barretina, bandera i fronteres. És que m'hi nego. Em fotria molt haver participat en alguna cosa així. I si ho he fet dimiteixo immediatament del meu nacionalisme. Dels símbols de la nació que circulen, alguns són legítims i d'altres, el resultat del mercadeig de les idees i les nocions de la identitat. Possiblement hauran de canviar moltes coses en el context estatal i diria que també en el marc europeu. En els dos nivells resulten evidents les seqüeles i les ostentacions parafeixistes del nacionalisme. […] Tot en societat es presenta de forma plural; el nacionalisme, també. Encara que és cert que l'imaginari d'identitat que se'ns està proposant a Catalunya xoca amb la barreja i el matís, que són gairebé l'essència mateixa del país. Però estem en una època de pocs matisos, de barbaritats malsonants i de vegades nosaltres també caiem en aquesta temptació. […] El nacionalisme ha d'estar al servei de l'ésser humà; si no, no serveix per a res.

M. V. M. […] Les raons per defensar la identitat catalana resulten òbvies. Els motius per sentir-te integrat dins d'una comunitat espanyola jo, almenys, també les tinc clares, ja que reconec moltes arrels comunes amb la resta de la gent. No tinc, en canvi, cap connexió amb la idea metafísica d'Espanya.

LL. LL. Perquè la gent es pugui entendre ha de disposar d'un lèxic més o menys de debò. Espanya i cap altra entitat nacional no es construeixen si funcionem des de mentides històriques. […] Sempre m'he mantingut molt en contacte amb l'independentisme, però personalment no em sento independentista. Es podria afirmar que l'independentisme català es justifica només perquè no hi ha un projecte espanyol capaç de desmotivar-nos. Si Espanya es planteja com un projecte de convivència, llibertat i autogestió dels diversos pobles que la conformen; independentista, per què? Però, per a què? Si ja no tindria cap gràcia. […] En suma, quan discuteixin sobre nacionalisme o independentisme haurien d'entendre que si a nosaltres Espanya ens ofereix un projecte de futur magnífic, llavors per a què? Per què s'ha de seguir amb les etiquetes?

M. V. M. Els models possibles, alternatius a l'autonòmic, ja són aquí: el federalista, el confederalista i el debat sobre el nacionalisme simètric o asimètric. […] Hem d'arribar a una mena de nou pacte d'Estat que reflecteixi aquelles diversitats i consideri factors de sobiranisme, que és una paraula que ara està molt de moda.

Espanya i Catalunya el 2002

L'any 2002 governava a Espanya José María Aznar amb la majoria absoluta que va aconseguir el PP en les eleccions generals del 2000. En l'anterior legislatura, Aznar havia pogut governar gràcies al suport parlamentari que li va brindar el partit de Jordi Pujol, CiU, des de les anteriors eleccions del 1996.

A Catalunya, per la seva banda, s'assistia a l'última legislatura de Jordi Pujol com a president de la Generalitat. La sisena investidura de Pujol el 1999 va tenir el suport del PP i l'abstenció d'ERC, i gràcies a ambdues circumstàncies la va aconseguir en la primera votació parlamentària. El 2001, Pujol va nomenar conseller en cap Artur Mas, encastellant-lo així com el seu hereu al capdavant del partit.

L'any 2002 va haver-hi diverses ofertes del Govern d'Aznar a CiU perquè entrés a formar part del Govern d'Espanya, encara que no necessitava el seu suport perquè tenia majoria absoluta. Aquestes ofertes van ser rebutjades per Pujol i Mas.