Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Melodies de seducció

És un tòpic unionista dir que l'independentisme fomenta l'odi a Espanya. Des de l'Espanya oficial, en canvi, només ens arriben amanyacs d'amor

Recapitulem: quan falten poques setmanes ja de la decisiva cita del 27-S, i des de la perspectiva de les grans forces polítiques estatals contràries a la independència catalana (PP i PSOE), els factors determinants del resultat són dos: el grau de mobilització que es produeixi en les files de l'electorat unionista, o del menys implicat en l'aspiració a la sobirania; i, potser encara més crucial, la possibilitat que, entre els qui el passat 9-N es van pronunciar pel sí-sí, alguns centenars de milers canviïn d'opinió, persuadits que, enfront de les dificultats de constituir un Estat català, l'Estat espanyol ofereix encara (o ofereix de nou) possibilitats d'acomodament acceptables per a la identitat i els interessos de Catalunya.

La captació d'aquells eventuals desertors del sí-sí tindria, per als grups antiindependentistes, un valor doble, perquè a més de permetre'ls sumar votants propis, els restarien directament a l'adversari. Per això, és ben lògic que, amb prou feines estrenat el mes de setembre, tant PP com PSOE hagin desencadenat una autèntica offensive de charme cap a aquells electors dubitatius; un subtil i cuidat esforç per seduir els sobiranistes tebis i demostrar-los que, dins d'Espanya, es sentiran estimats, respectats i protegits en grau superlatiu.

Des del PP governant, el primer moviment d'aquesta dansa nupcial va ser la decisió de Rajoy d'activar una reforma exprés de la llei del Tribunal Constitucional amb l'únic i indissimulat propòsit d'amenaçar i, si escau, inhabilitar Artur Mas. Una reforma rebutjada per tota l'oposició, qualificada de “barroeria inconcebible” per veus situades a les antípodes de l'independentisme i que només ha merescut l'aplaudiment de l'extrema dreta política i jurídica. Per arrodonir el ritual de festeig a aquells independentistes potser recuperables, el candidat García Albiol va llançar el seu prepotent “s'ha acabat la broma”, Cospedal va advertir que Mas practica el populisme i avança cap a la dictadura i Celia Villalobos va posar en paral·lel Mas i Franco.

Sí, no hi ha cap dubte: la millor manera d'atreure algú cap a les teves posicions polítiques és tractar-lo de ninot del populisme, de colpista passiu, de neofranquista, de comparsa d'una dictadura en inicis... Per això, des de l'altre hemisferi ideològic, l'astut Alfonso Guerra —aquell que es vanagloriava d'haver-se “polit” l'Estatut de 2006— va acudir veloç a sumar-se a la rondalla d'amor reunida sota la balconada del nacionalisme català. Ho va fer mitjançant un article (Elecciones trucadas, es titula) aparegut a la revista Tiempo; un text que acusa la Generalitat d'anar “practicant una mena de cop d'Estat a càmera lenta”, que despatxa la proposta independentista com “el vell projecte de la burgesia catalana” (en efecte, prou escoltar Foment i el Círculo Ecuestre...) i descriu els partits, els mitjans de comunicació i fins i tot els sindicats de Catalunya abduïts per “Artur Mas i les seves monges coadjuvants”. Aquesta és la fórmula: afecte, empatia i capacitat per tendir ponts.

Una recepta semblant va fer servir, en un solemne article publicat aquí mateix, l'antic cap de Guerra, l'expresident Felipe González. Segons ell, la proposta independentista se situa “al límit de la bogeria”, i els ciutadans catalans estan veient limitada “la seva llibertat per expressar el seu rebuig a aquesta aventura”, que és el més semblant “a l'aventura alemanya o italiana dels anys trenta del segle passat”. Certament, titllar els altres de feixistes o nazis és un mètode acreditadíssim per guanyar-los a la teva causa. S'ensenya a totes les escoles de Relacions Públiques del món...

Poc després, advertit tal vegada que les seves floretes “als catalans” resultaven una mica aspres, González va voler endolcir-los concedint una entrevista a La Vanguardia: “No m'atreveixo a dir, perquè no tinc les dades per saber-ho, que hi hagi una intenció feixistitzant, o que condueixi al feixisme, avui a Catalunya”. I després va treure la caixa de bombons, manifestant-se a favor del reconeixement constitucional de la identitat nacional catalana. Ui, quina una en va dir! L'endemà, un cor de notables, des de Chacón a García-Page o Sánchez, li va esmenar la plana (“No és el moment”, “ara no volem cacofonies”, “res de nominalismes”, “la gran nació que tenim és l'espanyola”), obligant-lo a una trista rectificació.

S'ha convertit en un tòpic unionista asseverar que, des de l'independentisme, es fomenta l'odi a Espanya. Des de l'Espanya oficial, en canvi, només ens arriben amanyacs d'amor i melodies de seducció.

Joan B. Culla i Clarà és historiador.