Catalunya és una Nació
Dimensionar més solemnement i sense rateries aquest reconeixement és requisit per incloure millor una aclaparant majoria de catalans
No s'emboliquin. Llegeixin, simplement. Què? La norma. Que Catalunya és una nació és un fet recollit i proclamat a l'Estatut de 2006. I acceptat i assumit pel Tribunal Constitucional (TC) en la seva sentència (restrictiva) número 31, de 28 de juny de 2010.
És cert que el text estatutari ho estableix amb cautela, en el seu preàmbul, en recordar que el Parlament “ha definit Catalunya com una nació, d'una manera àmpliament majoritària” i que la Constitució “reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat”.
Allò interessant és que la tan injuriada sentència del TC es nega a la pretensió del recurrent, el PP, de declarar inconstitucionals totes dues expressions. I que ho fa amb algun vot particular dissident. En remar contra aquests corrents i contra la pròpia pretensió de lligar curt l'abast de l'Estatut, la validació d'aquesta part del preàmbul té més mèrit i valor diferencial.
És cert que la valida com “una veritat de fet” sense eficàcia interpretativa, i entenent la nació en sentit sociocultural i de pertinença, i no en el d'ostentar la titularitat de la sobirania. Però algun valor jurídic i molt polític té, com es veu a sensu contrario per les urticàries que aquesta expressió suscita.
La conveniència de reconèixer millor els fets nacionals, per exemple a la Constitució, la va suggerir el Consell d'Estat. Va proposar en el seu informe del 16/2/2006 recollir el mapa territorial quan es reformi la Carta Magna.
I la proposta oficial del PSOE formulada a Granada (6/7/2013), que se sàpiga mai abrogada, defensa que les comunitats s'identifiquin en aquella llista/mapa de la Constitució reformada “amb la denominació triada per elles mateixes als seus estatuts” (punt 23): la de nació, en el cas català. I el document preparatori de la fundació socialista andalusa Alfonso Perales, de 2012, assumeix que hi ha “Estats federals dins dels quals alguna unitat ostenta una posició peculiar”.
Dimensionar més solemnement i sense rateries aquest reconeixement és requisit per incloure millor una aclaparant majoria de catalans. Sobretot ara que amb la deriva secessionista Catalunya frega —o desborda— el perill de partir-se com a nació i convertir-se en, almenys, dues meitats de tal cosa.
