Selecciona Edició
Connecta’t

Jugar i parlar sense complexos

Piqué és d’una generació blaugrana que ha perdut la por del què diran

Piqué, a la roda de premsa d'aquest dijous. Ampliar foto
Piqué, a la roda de premsa d'aquest dijous. EFE

Piqué no ha necessitat ni mitja hora per posar punt final a les tesis més espúries que s'han venut durant mesos per intentar explicar per què l'han xiulat en els partits de la selecció espanyola a Lleó i Oviedo. Ha parlat amb naturalitat, sinceritat, intel·ligència i sobretot de manera desacomplexada, com quan Guardiola va anar al Bernabéu i va retratar Mourinho en vigílies de les semifinals de la Lliga de Campions.

El central forma part d'una generació blaugrana, hereva del Dream Team de Cruyff, l'entrenador que va marcar el camí al Camp Nou a partir de la conquesta de Wembley’92, que ha perdut la por del què diran, del que se suposa que convé dir, d'una mal entesa servitud a uns poders fàctics que no tenen raó de ser, sobretot quan ja s'ha vençut el victimisme.

El Barça ja no es recrea a explicar les seves derrotes sinó que presumeix de les seves victòries i participa del relat dels èxits més importants d'Espanya. No és necessari jurar la bandera cada dia ni despertar-se amb l'himne espanyol per ser lleial a la Roja. Piqué ha explicat que es pot ser un culer radical, antimadridista per definició, i al mateix temps aspirar a tornar a ser campió del Món i d'Europa amb Espanya.

No és segurament un model d’esportivitat, i fins i tot es pot discutir sobre el seu grau de rivalitat, però no és sospitós, sinó conseqüent amb la seva forma de ser

El motor de Piqué és la competitivitat, l'ambició, la necessitat de reptes, una actitud que de vegades es confon amb la falta de respecte, sobretot per part dels que es presenten com els jutges del bé i del mal en un món en què sovint es dramatitza el més trivial i funciona el populisme més banal. Com més pressió, com més gran és l'expectació, més bona acostuma a ser la resposta de Piqué. Els seus canvis d'orientació del joc són únics en el futbol.

No és segurament un model d'esportivitat, i fins i tot es pot discutir sobre el seu grau de rivalitat, però no és sospitós, sinó conseqüent amb la seva forma de ser i sobretot digne de la samarreta que defensa amb el Barça i la Roja; en tot cas se'l pot xiular per la ràbia que fa, en la mateixa mesura que Cristiano Ronaldo. Igual que els seus companys culers, Piqué és avui un noi feliç perquè vol continuar guanyant, al Barça i a la Roja, després d'haver nascut en anys d'escassetat (1987).

La qüestió, al cap i a la fi, és tan senzilla com saber que el Madrid té Sergio Ramos i el Barça té Piqué, amb el que representa i és cadascú. L'aficionat tria, però no li convé dividir-los quan juguin al mateix equip, la selecció.

MÉS INFORMACIÓ