Selecciona Edició
Connecta’t

Atrapats en el temps

Som catalans a qui la independència i tot el que suposa ens fa una mandra immensa

Som el pitjor de cada casa. I som molts. Més del que sembla. Més del que tothom creu. Passem gairebé desapercebuts, caminem de puntetes. Som els tímids que callem en les discussions perquè no ens agrada discutir, els que no sabem a qui votar perquè ens sembla que la votació està mal plantejada d'arrel, els que estem tancats amb només una  joguina i anhelem sortir perquè pensem que sense joguines, aquí fora, també s'hi pot jugar. Ens fan vergonya els crits, els himnes, les marxes, les banderes, els discursos. No són per a gent de la nostra mena, però som perfectament capaces de tolerar-los i de respectar els qui vibren encara que ens falta aquest gen esquiu que ens permetria passar-nos-ho molt bé a les cercaviles.

Voldríem estar plens d'il·lusió, però el nostre ADN està severament malmès

Voldríem estar plens d'il·lusió, però el nostre ADN està severament malmès. Hem nascut amb una tara greu que arrosseguem amb resignació, però sense orgull ni vergonya. Una tara que és com una piga al braç, que tenim des de petits, d'aquelles pigues de color marró que ja no veiem perquè han crescut amb nosaltres. Som com ombres que s'arrosseguen en silenci, com els tipus de La invasió dels ultracossos, fingint que som com els altres, encara que per dins estiguem afligits, acollonits i perplexos.

Som catalans a qui la independència i tot el que suposa ens fa una mandra immensa. Ciutadans de quarta, frívols i mandrosos, conscients d'estar cometent un sacrilegi espantós pel qual assumim la penitència i el càstig que caurà inexorablement sobre els nostres caps. Ja ho he dit: el pitjor de cada casa. La idea d'Espanya no ens fascina, però no ens repugna. No sabem si els rumors sobre la llista negra dels catalans de fireta són certs, però per descomptat estem a favor de la seva existència: gent com nosaltres no hauria de tenir cabuda ni veu en aquesta gran nació que, pel que sembla, s'acosta.

La idea d’Espanya no ens fascina, però no ens repugna

No ens agafem de la mà, no posem banderes a les balconades, ens traiem, amb educació però amb fermesa, de damunt els postulants que criden per explicar-nos la bona nova. Contemplem els líders dels partits d'aquí i d'allà amb la mateixa mirada d'estupefacció que reservem per als moments àlgids dels reality de la tele. El que és dolent és que no parem de preguntar-nos en bucle: tant costava relaxar-se una mica i aparcar les amenaces i els victimismes? Tant? Per què no van deixar en el seu moment l'"i tu més" de pati d'escola? Per què?

Com que ens sentim a casa tant a Olot com a Orense o a Orà, ens anomenen, merescudament per descomptat, botiflers, espanyolazos, xarnegos, desgraciats i fins i tot cosmopolites. Per a la nostra desgràcia, no hem estat ungits amb la fe i la confiança en un país millor que il·luminen la vida quotidiana de molts dels nostres compatriotes. Creiem que la història no és un memorial de greuges, sinó un instrument per aprendre dels errors. Pensem i sentim d'una altra manera: som els pusil·lànimes que en el seu moment vam votar a Maragall confiant (sí, gran error) que el diàleg polític aniria per altres rumbs: igualtat, justícia, fraternitat, solidaritat, honestedat, harmonia, ajudar els veïns, sentit comú... aquelles coses que ens semblaven fonamentals per construir una societat una mica millor i ens trobem amb una triple tassa de brou d'un debat que en la nostra estúpida innocència, crèiem que pertanyia a una altra època.

Ens trobem amb una triple tassa de brou d'un debat que en la nostra estúpida innocència, crèiem que pertanyia a una altra època

Som tan il·lusos que l'única cosa que volem és viure en un lloc que es digui com es digui i tingui la bandera que tingui, però on la justícia funcioni sense traves, els que manen no fiquin la mà a la caixa, les carreteres tinguin el ferm en bon estat, els metges i les infermeres de la sanitat pública tinguin temps per atendre'ns, on cadascú pugui parlar i cantar i treballar en l'idioma que vulgui, les escoles públiques ensenyin els nens a pensar i una mica de matemàtiques i natació (sense exagerar el de les matemàtiques), la llum, el gas i l'aigua i un sostre estiguin garantits, els bars serveixin un cafè decent i poca cosa més. I on, si pot ser, els discursos, tret que els escrigui David Foster Wallace, quedin relegats als banquets de noces o als aniversaris dels centenaris de la família.

Ara, des de fa massa anys, ens sentim com Bill Murray a la pel·lícula Atrapat en el temps, però ni tan sols tenim una Andie McDowell per la qual valgui la pena despertar una vegada i una altra en el mateix dia etern i escoltar fins a l'avorriment a Sony i Cher cantar I've got you babe. Segur que hi ha coses pitjors, però ara mateix no se'ns acut res.

Isabel Coixet és directora de cinema.