Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La profunditat de la Meridiana

Manifestacions, eleccions, el 9-N i les negociacions polítiques han sedimentat materials, vivències i idees de l'independentisme

La foto de demà serà la de centenars de milers de persones a la Meridiana. No es fiïn de les aparences, la superfície i la longitud és el de menys. El que és realment important, la profunditat que sustenta aquesta nova manifestació, no es veurà.

Es diu que durant molt temps l'independentisme ha crescut de manera reactiva, la qual cosa sent més o menys certa, significava que seguia sent deutor, subsidiari. La descripció ha estat molt útil a totes dues parts. L'independentisme naïf i l'espanyolisme ranci han viscut d'aquesta reacció, però a mesura que es cremen etapes, la realitat política s'imposa: només avança qui de debò vol fer-ho.

Això és el que fa realment interessant tot el procés independentista, que a poc a poc ha deixat la superficialitat de la reacció i ha començat a construir. Manifestacions, eleccions, el 9-N, el debat que no s'atura i les contínues negociacions polítiques han sedimentat materials, vivències i, sobretot, idees. La improvisació del 10 de juliol o la primera línia de la Via Catalana van deixar pas a la Diada del 2014, a l'organització impecable del 9-N i un continu de xerrades, actes, estudis i articles sobre el país que es vol construir. S'ha creat discurs, relat i, el més important, tots dos han estat posats a prova tan sovint que són bons: s'ha creat resposta. Fins i tot quan no hi ha mitjans on expressar-la, la rèplica es trasllada al carrer. El moviment és profund, és de debò.

La reacció per si sola no explica avui la voluntat d'independitzar-se. Quan el no és constant es transforma en no-res, és més, transforma en no-res qui ho pronuncia

D'acord, la reacció continua sent un factor important, però ratifica més que aporta. I tampoc és culpa de l'independentisme, la provocació és tan basta que no deixa indiferent a ningú. De l'escorcoll de la Catdem el mateix dia de la presentació de Junts pel Sí passem a les declaracions forçades de Merkel i Cameron o l'epístola als catalans de Felipe González. Home, si González et situa a l'Alemanya dels trenta, o un escriptor en el totalitari soft, el mínim que pots fer és regirar-te.

Però la reacció per si sola no explica avui la voluntat d'independitzar-se. Quan el no és constant es transforma en no-res, és més, transforma en no-res qui ho pronuncia. Quan no hi ha alternativa, es construeix, que el món no deixarà de girar per Espanya. Quan les promeses de federalisme o reforma es presenten com si et fessin un favor, què més pots fer? Respondre tu mateix com funciona el sistema de pensions, quin és el dèficit fiscal, què es necessita per crear un Estat o quina legislació lingüística creus que serà la millor i la més justa.

A l'altre costat no hi ha res. A la dreta, Ciutadans i Partit Popular han viscut precisament d'això, no cal dedicar-los ni una lletra més. A l'esquerra, PSOE i Podem administren amb diferent grau, una estratègia de benefici propi. El mal de Catalunya sempre té espera.

La imatge que millor resumeix tot el que els estic explicant va tenir lloc fa poc a Saragossa. El president aragonès Lambán, després de reunir-se amb Miquel Iceta, va proclamar que era un orgull que a l'Aragó es parlés català. El menyspreu del lapao quedava derogat, però a continuació va afirmar, sense que Iceta pestanyegés, que l'oficialitat del català a l'Aragó era impossible. El millor que es pot esperar, doncs, és que no t'insultin, que et diguin que estan orgullosos de tu però que, ai, la teva llengua, la teva cultura i per tant la teva dignitat i la teva capacitat de decisió sobre el que ets, no valen res. I res més, Iglesias juga als trons i Coscubiela intenta salvar el que queda d'Iniciativa sense una altra iniciativa que no sigui esmentar-te Mas.

No sóc capaç de pronosticar ni vots ni escons. Si ho fes invalidaria tot el que he escrit abans. Sobre el que ha passat i està passant se'n pot parlar i discutir. Del futur parlen els qui aventuren que Catalunya mai serà independent o que sortiria de la Unió Europea. Tot això amanit amb la credibilitat dels puc prometre i prometo dels successius presidents espanyols. Canvio de papers, l'unionisme és reactiu: nazisme, conspiracions, catàstrofes i l'apel·lació a un respecte que no ha practicat mai.

Quan comptin, recordin que no es tracta només del nombre de persones, pensin en la solidesa del compromís adquirit. Això és la Meridiana plena, la transformació del 9-N en el 27-S. No és superfície, és profunditat.

Francesc Serés és escriptor.