Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA

Ítaca

Pel poeta grec Konstandinos Kavafis, Ítaca significa la mort, no la pàtria alliberada

La costa de la famosa i mítica illa d’Ítaca. Ampliar foto
La costa de la famosa i mítica illa d’Ítaca.

Sembla mentida que una cançó tan equivocada com Ítaca, de Lluís Llach, hagi pogut esdevenir una part important —juntament amb L’estaca— del moviment sentimental anomenat “independentisme” que ens abassega en aquests moments, a més d’avorrir una bona colla de ciutadans. Equivocada, per què? Llach va agafar un tros extens del poema Ítaca, de Konstandinos Kavafis, poeta neogrec del segle XX, i hi va afegir un colla de versos per fer la famosa cançó que ja sabem. La primera estrofa de la cançó procedeix del poeta grec; les altres tres són una glosa en la qual resulta obvi que el poeta català —mal poeta i mal prosista, a la vista de tot el que hem sentit i llegit d’ell— no va entendre ni un borrall del famós poema de Kavafis. Aquest poeta va recollir, com és freqüent en la història de la poesia europea, el mite d’Ulisses: rei d’Ítaca, un temps exiliat a l’illa d’Ogígia, després camí del seu regne, un regne que, en aquell temps, no era ni una Pàtria ni un Estat ni una Nació, ni res que se li assembli. Era el casal —oikos, en grec— en què Ulisses, com és propi de l’estructura demogràfica de la Grècia de l’època arcaica, no manava sobre res més que la muller, els fills i els esclaus en un territori més aviat migrat.

Llach, que no passaria l’examen més elemental de crítica literària, va pretendre que Ulisses, com a bon patriota, corria per la Mediterrània amb un estol de guerrers —de fet, és una acompanyada sense cap esperit bèl·lic— amb la idea de tornar a la Pàtria perduda —no l’havia perduda; ell, en sortir de Troia, només s’havia extraviat per un designi dels déus— i fer-la renéixer amb il·lusió, independència, glòria i una bandera quadribarrada, amb un estel i tot. Doncs no: Kavafis deixa força clar que el seu poema és una variant moral i metafísica del tema llatí del carpe diem, i que convé fruir honestament, tant com es pugui, dels goigs d’aquesta vida, amb tota la saviesa possible, adquirida al llarg dels anys, per arribar, plens de dignitat, al moment de la mort. És cert que Kavafis deixa en suspens la resolució del poema, però és que un poema no és el mateix que un eslògan polític: això justament és el que contenen les altres tres estrofes, mal mesurades, improcedents i agramaticals, que el nostre cantautor hi va afegir per a delícia dels seus seguidors i corrupció de l’hermenèutica.

Per això el vers: “Lluny, heu d’anar més lluny”, de Llach, resulta d’una incongruència atuïdora, perquè mai ningú no ha anat més lluny de la seva mort, a no ser que esperi, amb fe, la resurrecció de la carn. També el vers: “Més lluny del que ara us encadena” —que resulten ser uns “arbres”, sense que s’hagi vist mai que els arbres encadenin ningú—, si fos de Kavafis, voldria dir, segons el context del seu poema, que alguna cosa, a la vida, us encadenaria el cos o la intel·ligència; mai la llibertat, segons el neogrec, que és cosa donada com a absolut en el seu poema, no com quelcom anhelat.

Sort que, respectuós amb Kavafis, Llach no s’oblida del vers del grec: “Has de pregar que el camí sigui llarg”, perquè, al pas que anem, aquesta indústria de l’independentisme durarà força temps. Potser no tant: potser morirà —va dir-ho el nostre president— el dia 27 de setembre al vespre. Llavors alguna cosa morirà, el prucés —però no morirà cap individu, cap ciutadà—, i, per desgràcia, tot plegat haurà estat només una festa delirant per a uns quants, paorosa per a d’altres, amb molta d’aventura, però, contra el poema de Kavafis, buida de coneixement i de saviesa: per no saber, no sabem ni tan sols si el programa de la llista semiunitària serà de dretes (cosa imaginable) o d’esquerres (si la CUP colla els altres dos). Diu també Kavafis: “Vés a moltes ciutats per aprendre dels que saben”; i no sembla que els nostres polítics, els irresponsables, hagin fet cap cas dels savis de les ciutats on s’hi pot aprendre moltes coses: Brussel·les, Berlín, Londres, París i Roma, per exemple.

En suma: el nostre poeta, que ha endegat empreses de gran valor, noblesa i generositat al Senegal, farà bé de fer una visita a un capellà, confessar el pecat literariopolític que va cometre, acceptar la penitència d’uns quants paternoster, i dedicar-se a la ja esmentada munificència i a la quietud virgiliana que escau a l’edat del jubileu.