Selecciona Edició
Connecta’t
REPORTATGE

La Diada, de símbol a sisme

L’11 de setembre és la data clau per entendre la política catalana dels últims anys

Una gran bandera catalana desplegada durant la Via Catalana, a les Cases d’Alcanar, Tarragona.
Una gran bandera catalana desplegada durant la Via Catalana, a les Cases d’Alcanar, Tarragona.

El 27 de setembre hi ha unes eleccions clau per al futur de Catalunya: una victòria independentista suposarà un pas endavant per a un procés de secessió que els seus impulsors veuen sense marxa enrere; una derrota enterrarà el marc de debat de la política catalana dels últims anys. La campanya comença en un dia essencial per entendre l’auge de l’independentisme: l’11 de setembre. La Diada, que després dels dies de reivindicació de la Transició era un dia de símbols, de polèmiques de curta volada i d’una tímida expressió sobiranista, s’ha convertit des del 2012 en l’epicentre de la política catalana. Des de llavors, l’Assemblea Nacional Catalana ha aconseguit fer una exhibició de força anual que ha provocat un canvi en l’acció política del Govern. Tot i que el 2014 la V sobre Barcelona ja es va convocar amb la intenció que fos l’última, l’ANC ha hagut de forçar la imaginació per intentar que aquest Onze de Setembre esperoni de nou un independentisme que veu en el 27-S la seva cita decisiva. La concentració a la Meridiana mesurarà la força al carrer del moviment sobiranista; les urnes decidiran el seu futur.

La recuperació de la Generalitat, l’aprovació de l’Estatut i la normalització de la vida política catalana van convertir oficialment l’11 de setembre en la Diada Nacional de Catalunya. Es tractava, en paraules del president Jordi Pujol, no de celebrar una derrota, sinó de recordar la capacitat del poble català per sobreviure-la. Una tasca que per als polítics es resumia a dipositar flors a l’estàtua de Rafael Casanova, monument convertit en un xiulòdrom on els grups menys catalanistes sempre patien la protesta més sorollosa.

Els grups independentistes es concentraven al Fossar de les Moreres —on no s’hi enterra cap traïdor—. Per la ciutadania general, tant simbolisme passava més desapercebut; més enllà dels que col·locaven la senyera al balcó, Sant Jordi s’imposava com a festa popular, mentre que l’Onze de Setembre es reservava als símbols. En arribar a la Generalitat el 2003, Pasqual Maragall va voler canviar la concepció de la Diada per acostar-la més a la gent, i va instaurar l’acte institucional, organitzat conjuntament amb el Parlament al Parc de la Ciutadella. “Volíem fer una festa cívica, de dia nacional, en la línia dels que es fan a Europa, en què la gent participa en la festa”, recorda el periodista Jordi Mercader, aleshores director de comunicació de Maragall. “A ell li agradaven aquests actes simbòlics”, explica Mercader, que relata el caràcter que es va voler donar a la festa: “Estàvem en ple període de negociació de l’Estatut i semblava que les relacions entre Catalunya i Espanya s’estabilitzaven. També es volia estabilitzar i normalitzar la celebració civil i política de la Diada. Per això es va instaurar aquell acte, que tenia un punt emotiu, i va tenir un gran èxit popular”. La celebració consistia en una desfilada dels Mossos d’Esquadra —“aquí no tenim avions per lluir al cel”, fa broma Mercader—, la hissada de la senyera i un seguit d’intervencions i actuacions que servien per homenatjar la cultura catalana. “No hi havia discursos polítics”, recorda el periodista.

Les conseqüències van ser immediates el 2012: Mas va llançar un ultimàtum a Rajoy 

Les paraules dels polítics quedaven per a l’ofrena floral, encara que això no evitava alguna polèmica. Com quan el 2005 l’expresident Jordi Pujol no hi va anar per mostrar el seu enuig amb la consellera Montserrat Tura, que va acusar Pujol de no haver donat “la dignitat adequada” a l’Onze de Setembre en els seus 23 anys de govern. Però tot i la lògica discussió partidista, tots els partits anaven a l’acte institucional, inclòs el PP, que tot i queixar-se de vegades del contingut “reivindicatiu” de l’acte no fallava a la Ciutadella.

Si Maragall creia que la normalització que suposava l’Estatut portaria estabilitat a la Diada, les turbulències que va patir el text des de la seva aprovació en referèndum, el 18 de juny del 2006, van afectar la festivitat. L’acte institucional quedava tapat pel soroll eixordador dels que protestaven contra els partits al monument de Casanova, i per darrere aixecava el cap el moviment independentista, cridat a tenir cada cop un protagonisme més gran a la política catalana.

El primer gran èxit dels sobiranistes no va coincidir amb cap Diada. Va ser la manifestació del 10 de juliol del 2010, en què la protesta per la sentència de l’Estatut va derivar en la demanda d’independència. Més que canviar el panorama polític —el tripartit ja anava a la deriva aleshores—, la protesta va evidenciar que el canvi de Govern era a tocar i que els independentistes eren cada cop més i estaven més mobilitzats: juntament amb la manifestació del 2010, les consultes sobiranistes que se celebraven en tots els pobles anaven posant la llavor que germinaria l’11 de setembre del 2012.

L’ANC espera que aquest sigui l’últim Onze de Setembre en què serà protagonista

L’Assemblea Nacional Catalana va néixer aquell mateix any amb l’ànim d’unir el sobiranisme —aleshores segregat en una guerra de sigles— i d’aprofitar el terreny guanyat després de la sentència del Constitucional i amb les votacions populars als pobles. El març del 2012, quan es van constituir, van anunciar una gran marxa sobre Barcelona per la Diada que va desbordar totes les previsions: més d’un milió de persones van col·lapsar el centre de Barcelona en una Diada en què l’acte institucional va passar desapercebut.

L’èxit de la manifestació va tenir conseqüències gairebé immediates. Artur Mas, que havia guanyat les eleccions el 2010 prometent un pacte fiscal, va llançar un ultimàtum al president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, en la reunió que els dos van mantenir una setmana més tard a la Moncloa, que va materialitzar en sortir de la seu presidencial. El rebuig del PP a negociar qualsevol reforma del sistema de finançament, unit a l’impuls de la manifestació, van fer pensar a Mas que podia capitalitzar l’independentisme als carrers: va avançar les eleccions i va prometre convocar una consulta sobre la independència. El president va encertar els càlculs a mitges: el sobiranisme va pujar a les urnes, però l’èxit el va capitalitzar Esquerra Republicana. CiU va perdre 12 escons.

La Diada del 2012 va canviar la política catalana: va posar sobre la taula el debat de la consulta i va situar l’independentisme en el centre del catalanisme. Els partidaris de la separació d’Espanya van augmentar de forma molt significativa en pocs mesos. El sondeig del Centre d’Estudis d’Opinió del juny del 2012 ja indicava un creixement del secessionisme: per primera vegada, la independència era l’opció preferida dels catalans, amb un 34% de ciutadans que ho triaven com a model d’Estat preferit. La Diada va disparar aquesta xifra deu punts.

“Hi ha un moviment bidireccional. L’èxit de la Diada s’explica per un augment del suport de la independència. Però també aquest èxit suposa un impacte emocional que fa que l’independentisme arribi a màxims històrics. Genera un efecte d’entusiasme”, analitza Lluís Orriols, professor de ciència política a la Universidad Carlos III de Madrid.

L’esquema es va repetir en les Diades següents, amb l’ANC llançada a proposar un repte superior cada vegada: el 2013, amb la demanda als partits perquè convoquessin la consulta promesa, l’organització va mobilitzar centenars de milers de persones per fer una cadena humana que va creuar Catalunya dels Pirineus a l’Ebre. Una exhibició de força que va derivar en un mandat que els partits van complir al desembre, establint una pregunta i una data per a la consulta: el 9 de novembre del 2014.

La Diada del 2014 va confirmar la capacitat de resistència de l’independentisme, que per tercer any consecutiu mobilitzava centenars de milers de persones, aquest cop a Barcelona. La commemoració del Tricentenari de la derrota de 1714 va centrar els actes oficials, que van deixar de fer-se a la Ciutadella. Però l’epicentre de l’Onze de Setembre era la manifestació, que va posar a to el sobiranisme abans de la consulta, amb una V formada entre la Gran Via i la Diagonal (de Votar i de Victòria, deien a l’ANC) i una exigència de Carme Forcadell, presidenta de l’entitat, a Mas: “President, posi les urnes”.

El president va complir amb l’exigència de Forcadell, convertida a força de mobilitzacions de la Diada en un actor clau de la política catalana. El 9-N va suposar una continuació de la força mostrada l’Onze de Setembre, amb 2,3 milions de persones que van anar a votar en una consulta que només era simbòlica. Però la ressaca de la votació va ser dura per al sobiranisme: les lluites partidistes posteriors a la consulta han fet caure l’independentisme als sondejos oficials a nivells previs a la Diada del 2012.

L’entitat sobiranista espera que el de demà sigui l’últim Onze de Setembre en què li toca ser protagonista. El seu serà el principal acte del dia, juntament amb l’ofrena floral a l’estàtua de Casanova. Els actes institucionals de la Diada, en segon pla des de l’explosió de les mobilitzacions, s’han celebrat abans a causa de la campanya electoral.

Els partits no independentistes es queixen que Mas va convocar les eleccions pel 27 de setembre pensant en la Diada com a impuls electoral. “Sens dubte, és un element que mobilitza, perquè té un impacte emocional positiu, sobretot si és un èxit, així que per als interessos sobiranistes és molt convenient que la campanya comenci l’11”, apunta Orriols, que afegeix un matís: “L’independentisme ja està molt mobilitzat. Però serà un plus”.

La Diada i la seva relació amb la situació política suposen una fita en els processos d’independència d’arreu del món, com explica Jaume López, professor de Ciència Política de la Universitat Pompeu Fabra: “És un fet singular. Evidentment, que hi hagi moviments populars en defensa del procés abans que estigui institucionalitzat ha passat gairebé a tot arreu. La singularitat arriba amb la repetició, i en el fet quantitatiu, de repetir tantes mobilitzacions a l’entorn d’un milió de persones”, descriu López, que atribueix l’èxit al fet que cada any hi hagi una fita propera que anima la gent a sortir al carrer.

Per Orriols, la repetició de tres Diades tan massives també és un fet a subratllar: “Els moviments socials tenen un punt en què no poden estar mobilitzats permanentment, un moment d’esgotament. El sobiranisme encara que no l’ha viscut, i és destacable que no s’hagi produït ja”.

L’ANC espera una nova mobilització massiva i que, aquesta vegada sí, sigui l’última. I si s’ha de repetir l’any que ve? El nou president de l’entitat, Jordi Sánchez, creu que l’entitat podria repetir un cinquè èxit: “És difícil de dir a un any vista. Però tenim proves suficients que es mantindrà. El camí recorregut no es desfarà, la gent hi seguirà sent. La seva força és imparable”.

L’Onze de Setembre ha recuperat el caràcter reivindicatiu de la Transició per capgirar la política catalana. El proper 27 de setembre no només canviarà el panorama polític de Catalunya; també es començarà a definir quin caràcter tindran les Diades del futur.