Dosis de realisme brasiler

No és cinema de denúncia, com el que es feia als anys seixanta al Brasil, però hi ha pel·lícules combatives i d’un fort contingut social. La Mostra de Cinema Dia del Brasil, la segona edició que es fa als cinemes Girona, porta enguany sis pel·lícules de cinema independent que donen una idea de la producció actual. “Una mostra del Brasil més heterogeni”, resumeix Breto Pentagna, el seu coordinador.

Cintes amb pressupost ajustat en la major part dels casos que s’allunyen del cinema comercial i que no s’han exhibit en sales de Barcelona. Pel·lícules que investiguen llenguatges nous per descriure realitats de ciutats i de la societat brasilera, i que aborden qüestions que ocupen i preocupen, com el racisme, la violència i el sexisme, a més d’altres d’intemporals, com la soledat i la por.

N’hi ha de protagonitzades per personatges exclosos de la societat. Tenen en comú que s’han exhibit en festivals i han tingut un ampli reconeixement, com la que obre el cicle, Casa Grande, de Felipe Barbo. Una història ambientada a l’elit social de Rio de Janeiro, la d’una adolescent que vol fugir de la closca protectora sociofamiliar.

“No es tracta de cinema de denúncia, però és crític amb algunes realitats de ciutats brasileres que estan creixent de manera incontrolada”, apunta Pentagna. Això passa a Nova Dubai, de Gustavo Vinagre, el nom fictici que s’ha donat a una ciutat vertical real que està creixent al costat de São Paulo.

El racisme més descarnat és el moll d’una altra de les pel·lícules, Branco Sai, Preto Fica —en espanyol, “els blancs surten, els negres es queden”, literalment les ordres de la policia en un fet real que va passar als afores de Brasília—. Els agents van irrompre en un ball amb el pretext d’una investigació sobre tràfic de drogues.

“Són diferents òptiques dels Brasils que hi ha dins del Brasil perquè els directors són de diferents regions del país”, subratlla el coordinador de la Mostra, que fa un repàs de la situació cultural, econòmica i social del país.