Brian de Palma: cinema, veritat i mentides

Apa­re­ix assegut al mig de l’habitació, co­m un gran líder espiritual que es dig­na a rebre un sim­ple mor­tal. Brian de Palma (Ne­wark, 1940) està acompanyat per dos dels seus apòstols, els directors Noah Baum­bach i Ja­ke Pal­trow, que han pre­sen­ta­t un do­cu­men­tal magnífic sobre la seva trajectòria a la Mostra de Venècia. Les entrevistes no són l'esport preferit del director. No sembla interessar-li analitzar la seva obra, ni tampoc que li facin preguntes incòmodes, ni preguntes, en general.

Si ha fet una excepció, no costa advertir que, tot i rondinant, és pel seu deute amb aquest festival, on ha presentat set de les seves pel·lícules des dels setanta, i que ahir li va lliurar el premi Jaeger-Lecoultre Glory to the Filmmaker, una espècie de colofó a la seva admiració infinita per De Palma. "Sempre és agradable rebre un premi, i més en un festival que sempre ha reaccionat tan bé davant la meva obra", afirma De Palma. Una altra cosa que no li agrada, esclar, són les crítiques negatives. "Esclar que no. A ningú li agrada que crítics malhumorats destrossin les seves pel·lícules", confirma.

Èxit i fracassos

A ell li ha passat en més d'una ocasió: els seus èxits són tan nombrosos com els seus fracassos. De tota aquella generació del Nou Hollywood que va aconseguir infiltrar-se en els grans estudis "per fer pel·lícules increïbles, abans que els homes de negocis tornessin a prendre’n el control", De Palma va ser sempre el més poc inclinat a jugar al joc de Hollywood. En les dècades posteriors, els estudis no van confiar mai del tot en aquest home obstinat a anar per lliure. Mentre que els estudis li demanaven un final obligatòriament feliç, De Palma preferia no deixar canya dreta. Per això no va tenir la mateixa carrera que alguns dels seus amics de llavors, com Steven Spielberg, George Lucas o fins i tot Martin Scorsese? "Hem viscut en regnes diferents. Spielberg va construir un imperi. És un paio que treballa tot el dia. Jo seria incapaç de viure així", argumenta.

De Palma també va ser criticat pel seu formalisme, que convertia la seva filmografia en suposadament vàcua i desinteressada pels grans afers polítics que sotragaven la seva època. Tornar a veure algunes de les seves pel·lícules ho desmenteix parcialment. "Diria que és a l'inrevés: estic molt més polititzat que molts dels meus compatriotes, potser perquè vaig créixer a la Nova York dels seixanta", confirma. "M'he oposat moltes vegades a la doctrina nord-americana. He rodat pel·lícules contra el Vietnam i l’Iraq i m'he posicionat contra la deriva que es vivia als Estats Units". Així va ser des de la seva primera pel·lícula, Saludos, sobre un grup d'homes intentant trobar la manera d’evitar que els enviessin a Saigon –de la mateixa manera que va aconseguir fer ell mateix, fent-se passar per "comunista i homosexual"–, i fins a la recent Redacted, que criticava l'actuació dels marines a l’Iraq i la seva perversa manipulació de l'opinió pública. Fins i tot pel·lícules com Carrie, on Sissy Spacek era martiritzada pels companys a causa de la seva diferència, o Impacte, en què John Travolta era perseguit per disposar d'informació sobre un crim, contenen una mirada fosca de la societat nord-americana. "Per això sempre m'han criticat. Fins i tot hi ha comentaristes televisius que han demanat que se m'internés en un camp de concentració", assegura.

Amb el temps, molts d'aquells fracassos han estat aclamats per les generacions posteriors. Per exemple, El precio del poder, un èxit moderat en el seu temps, s'ha convertit avui en tota una icona de la cultura hip-hop. "Una pel·lícula sempre es mesura respecte a la moda dominant. Si hi estàs en sincronia, et lloaran. Si no ho estàs, et criticaran", assegura. "Per exemple, les pel·lícules que vaig fer als setanta, durant l'eclosió del moviment feminista, em van valer ser tractat de misogin. Es va dir que advocava per matar les dones. Em va doldre, perquè òbviament era fals", explica De Palma.

Veritat i manipulació

De Palma va créixer en un suburbi de Filadèlfia amb una família "infeliç". Una vegada, quan era petit, la seva mare li va demanar que perseguís el seu pare, un cirurgià que li deixava assistir a les operacions, per descobrir si l’estava enganyant. De Palma va agafar una càmera de fotos i un ganivet fins que el va obligar a confessar. Aquest va ser un episodi fundacional per al seu cinema? "Suposo que quan passes la teva infància amagat entre els arbres i espiant finestres desenvolupes una actitud de voyeur", admet. Godard va dir una vegada que el cinema eren 24 veritats per segon. "Per mi, és tot el contrari. El cinema és una manipulació contínua. En el fons, un director no fa més que mentir. Sigui quina sigui la història que vol explicar, el resultat sempre és ficció, inclosa la telerealitat", afirma.