Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Entre dos focs

Si creiem en una Espanya plurinacional no entenc perquè se'ns etiqueta d'unionistes

La setmana passada va ser sucosa en declaracions d'intencions, en articles i entrevistes. Em refereixo, esclar, a les de Felipe González i Artur Mas. Manuel Vicent va tancar l'atrafegada setmana amb una peça que per mi encara continua sent un misteri. Però abans vull ressaltar una qüestió que em té preocupat. Per què encara se segueix insistint a dividir els catalans en independentistes i unionistes? Alguns col·legues columnistes de signe inequívocament sobiranista encara mantenen aquesta separació. No sóc independentista. Però tampoc em considero unionista, si amb això es vol assenyalar els que combreguen amb un Estat de vocació centralista i amb una incorregible pulsió antiperifèrica. Si, com molts a Catalunya, creiem en una Espanya plurinacional i plurilingüe, no arribo a entendre com se'ns pot etiquetar d'unionistes.

Sóc conscient que considerar-me federalista no dóna valor afegit a la meva condició de no unionista, perquè entre els independentistes els federalistes som com gent que acaba de caure de la figuera. I també sé que a molts dels que ara s'autoproclamen federalistes (no sé si de tota la vida), molts actualment amb tribuna a les tertúlies de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, no recordo haver-los sentit mai aixecar la veu quan el PP va començar la seva desvergonyida campanya contra la reforma de l'Estatut d'Autonomia aprovat pel Parlament de Catalunya i referendat a les Corts espanyoles.

De l'article de Felipe González que tanta polseguera va aixecar, només diré que encara em pregunto com va poder caure amb tanta facilitat en el tòpic del nazisme. Pensi el que pensi sobre el procés independentista que viu Catalunya, citar el nazisme i el feixisme en el context polític actual era el que menys t'esperaves. Això t'ho esperes del PP o de C's, però mai d'algú que va governar sota les sigles d'un partit de centreesquerra. No oblidem que la gent d'esquerres acostuma a utilitzar (o almenys ho hauria de fer) amb més precisió semàntica els termes nazisme i feixisme, entre altres coses perquè els van patir en primera persona.

Gairebé no tinc comentaris de la rèplica de Mas. Com a ciutadà de Catalunya no em sento inclòs en el seu article. Vull dir que, en tot cas, si em sento alguna cosa, és exclòs. A més a més, com em puc sentir inclòs en una carta als espanyols on se'ls diu que el seu salt al buit (la probable declaració unilateral d'independència) no té “marxa enrere”?

Dissabte passat, Enric Juliana entrevistava Felipe González a La Vanguardia. L'exmandatari va mirar, sense gaire fortuna, de desdir-se del seu gran error a EL PAÍS. Però va dir unes paraules que, si no se les emporta el vent –fenomen atmosfèric que sol fer molt de mal en tots els ordres de la vida però molt més en política– que tenen la seva importància en la conjuntura actual. González va defensar que Catalunya hauria de ser considerada una nació. A Catalunya aquesta declaració no va significar res per a l'independentisme, res estrany tenint en compte que ja no hi ha “marxa enrere”. Però si que va significar molt pels tristament famosos barons del PSOE, pujats per les parets de Ferraz amb només sentir les paraules nació i Catalunya juntes.

Aquest dilluns mateix, el líder del PSOE, Pedro Sánchez, ha defensat també un estatus diferenciat per a Catalunya (encara que ha emprat poble i singularitat com a eufemismes per no anomenar la paraula tabú, nació). Això Sánchez, que ja és molt, ho ha afirmat a Tarragona, però em sembla que fins que no ho repeteixi a viva veu al mateix cor d'Extremadura o de Castella, pocs catalans el creuran.

Acabo amb la columna del diumenge titulada Broma. Quan vaig llegir el títol em vaig dir mira que bé, Vicent posant al seu lloc Xavier García Albiol, el polític català que no sap fer altra cosa que considerar que el greu enrenou que tant va col·laborar a muntar el seu partit no és res més que una broma. Però no. Vicent es dedica, amb l'art periodístic que el caracteritza, a resumir la pel·lícula dels germans Cohen, Fargo. A mi Fargo em va agradar moltíssim. I després de llegir Vicent, em van agafar ganes de tornar-la a veure. Però no acabo, fins i tot ara, d'entendre què té a veure la cinta amb el suposat segrest de Catalunya per Artur Mas. Celebro que a Vicent li agradi tant Fargo. Però per entendre el que passa a Catalunya no n'hi ha prou amb ser un enamorat dels germans Cohen.

J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari.