Selecciona Edició
Connecta’t

Germà Bel contra tots

El representant de Junts pel Sí acapara el protagonisme del primer gran debat electoral

Els candidats, abans de l'inici del debat.
Els candidats, abans de l'inici del debat.

Germà Bel arriba l'últim als estudis de Ràdio Barcelona, però és el que cremarà més energia. Un debat amb sis candidats i tots coincideixen en una diana: Junts pel Sí. Bel és l'únic que no és cap de cartell, però això no el cohibeix. Fa cara de cansat però replica a uns i altres, busca el cos a cos. Amb Xavier García Albiol, al seu costat, els focs d'encenalls estan garantits. Amb la CUP, l'enfrontament és més difícil, tot i que Antonio Baños també li busca les pessigolles: “No li he sentit dir la paraula 'ruptura'. Trencaran amb la legalitat espanyola?”. És l'únic moment en què sembla que s'esvaeix la característica vehemència de Bel.

Germà Bel té ganes de gresca. Amb la primera interrupció per part d'Albiol, el candidat per Tarragona de Junts pel Sí li etziba un crit: “Escolti! No em talli!”. Albiol el mira des de les altures amb cara de pomes agres. Bel el provoca, li diu que no aixequi la mà que sembla que el vulgui pegar. Albiol no cau en la trampa. El del PP posa la directa amb el seu discurs de carregar contra l'independentisme de Junts pel Sí i culpar el PSC de bona part de les desgràcies que assoten el país. A Inés Arrimadas, la seva rival directa, la ignora completament.

Bel també actua en silenci. Quan intervenen la presidenciable de Ciutadans i Ramon Espadaler, els escolta amb un somriure foteta. La resta de candidats no gesticulen, es mantenen seriosos. Baños és una esfinx. Mira fixament cap amunt i no mou cap múscul, una proesa tenint en compte que els tamborets on s'asseuen semblen més incòmodes que una caixa de tortura xinesa. Baños intervé poc però, quan ho fa, a més d'un oient d'ordre se li deu regirar el cafè i el croissant: “No volem trencar amb Espanya sinó amb l'Estat borbònic oligàrquic espanyol”. També admet que la CUP planteja sortir de l'euro, de la UE i que és anticapitalista. Durant la pausa, mentre la resta de candidats endrapa entrepans, Baños em mostra el seu mòbil, un Nokia sense Internet ni res que recordi que som al segle XXI. El seu timbre és White riot, la cançó de The Clash, un himne punk que és tota una declaració d'intencions.

Els set candidats vesteixen com s’espera d’ells, excepte Bel

Albiol evita el tràngol de parlar de corrupció; tampoc li demanen per la immigració o els refugiats que acollirà Espanya. Això el beneficia per projectar una imatge més moderada, centrada en el liberalisme econòmic i en el suport als empresaris. Fa un gir intel·ligent quan assegura que “no conec cap cas d'empresari que hagi dit que si es produeix la ruptura, invertirà a Catalunya; en canvi, del cas contrari, sí que n'hi ha”. Bel repeteix els arguments habituals de Junts pel Sí però n'afegeix un de nou: “El nostre projecte és el millor davant les incerteses globals”. Per “incerteses globals”, Bel no es refereix a l'embolic de crear un nou Estat a Europa, sinó a la crisi dels refugiats i a la davallada de l'economia xinesa.

Bel té dos estirabots que a l'audiència espanyola possiblement no els hauran fet gràcia. Arrimadas qualifica el procés independentista de “ciència-ficció, mentre que hi ha famílies que no poden pagar ni els llibres de text”. El representant de Junts pel Sí la interromp destacant que això passa “sobretot a Catalunya, a diferència d'altres regions”. Entrar a comparar el patiment social per regions, en qüestions tan populars com llibres escolars i en una crisi a tot l'Estat, és un terreny tan delicat com encendre's una cigarreta en una botiga de petards. Bel afegeix que l'entesa entre Espanya i Catalunya és impossible perquè “el 75-80% dels espanyols creuen que Catalunya és la comunitat més beneficiada, i el 75-80% dels catalans creuen el contrari”. Les creences són un mal assumpte quan es tracta d'argumentar.

Els set candidats vesteixen com s'espera d'ells, excepte Bel. Baños li diu que sembla de la CUP, i de raó no n'hi falta: porta uns texans caiguts, que li fan bossa al cul, com si fos un patinador. El cinturó és una mena de corda de cuir que li va trenta centímetres llarga. La camisa és de quadres llenyataires i màniga curta; Bel sembla un jove que empalma de la festa major del Poblenou.

Albiol i Bel són els únics que no tenen cap llibreta a la mà per prendre apunts. Lluís Rabell és qui pren més notes, en un quadern de color vermell. Rabell està desaparegut. Parla poc i quan ho fa, no crida l'atenció. Consumeix el debat escrivint a la llibreta i bellugant el cap i les parpelles com si estigués en trànsit. Rabell reacciona en dos moments: exagera indignació davant d'Albiol per assegurar que el PP no pot ser el canvi de res; també recrimina al PSC que proposa un referèndum per reformar la Constitució no soluciona la qüestió catalana. Iceta se'l mira com si fos el moderador, amb interès i sense que res sembli afectar-lo. Bel, mordaç, diu a Rabell que parla com els del PSC dels vuitanta. “Doncs no era un mal PSC”, afegeix Iceta, triomfant, com el tennista que guanya una pilota de set.

MÉS INFORMACIÓ