Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

L’eix nacionalista s’imposa sobre el social

El debat es va escalfant a mesura que el Govern de Rajoy augmenta l'arsenal legislatiu per anul·lar o frenar una eventual proclamació unilateral d'independència

Els sondejos de principis d'estiu apuntaven que la coalició Catalunya Sí que es Pot, formada per Iniciativa per Catalunya Verds i Podem, estava en condicions de disputar la victòria a la plataforma electoral de Junts pel Sí, promoguda per Convergència i ERC. Els sondejos del setembre, en canvi, auguren un triomf relativament clar de la segona. Abans de l'estiu semblava més possible que ara que els electors es pronunciessin el pròxim dia 27 com ho van fer el 24 de maig a les eleccions municipals: restant suport als partits que, com Convergència i el PP, han aplicat polítiques de retallades socials i laborals. I que, a més a més, estan més que esquitxats, tacats, pel fang de la corrupció. Però no sembla que aquesta sigui ara mateix la tendència.

En vigílies d'un altre Onze de Setembre reivindicatiu, en el debat electoral agafa avantatge la pretensió de convertir la votació en el plebiscit sobre la independència que persegueixen Artur Mas i els seus socis. El debat es va escalfant a mesura que el Govern de Rajoy augmenta l'arsenal legislatiu a la seva disposició per anul·lar o frenar una eventual proclamació unilateral d'independència del Parlament català.

L’expresident socialista va criticar l’absència de diàleg entre els Governs de Rajoy i Mas

La irrupció de l'expresident Felipe González en aquest debat ha proporcionat elements contradictoris. La seva intervenció ratifica la idea que el país està en una moment polític decisiu. Al mateix temps que manifestava les, segons el seu parer, insuperables i sempre pernicioses conseqüències d'una victòria independentista, tant per a Catalunya com per a Espanya en general, l'expresident socialista va criticar l'absència de diàleg entre els Governs de Rajoy i Mas. Però va desqualificar el segon. I després va equiparar la situació creada per l'independentisme a Catalunya amb el clima polític creat pels partits feixistes a mitja Europa a la dècada de 1930. La comparació va ser rebutjada per aquells a qui anava dirigida però, en realitat, il·lustra bastant bé una de les característiques del moment polític: l'enverinament de l'opinió pública espanyola, en una clau que fa temps que està obstinada a comparar l'actual nacionalisme català amb el nazisme i el feixisme d'entreguerres. Si llegeixes determinada premsa i escoltes certes emissores, t'acabes creient que estem, com va dir González, davant d'un procés feixistitzant. A Catalunya aquests qualificatius afecten poc, simplement perquè la realitat és una altra. Però a fora de Catalunya es jutja més pel que es llegeix i s'escolta. Les audiències són les que són i la suma dels mitjans de premsa que difonen aquesta tipificació del nacionalisme català és aclaparadorament majoritària.

L’expresident socialista es va declarar disposat a acceptar que la Constitució espanyola reconegui Catalunya com a nació

Que això li hagi passat a una personalitat política de la categoria de Felipe González mostra la gravetat dels danys provocats per tanta intoxicació, i sorprèn sobretot perquè es creia que estava en disposició de més bones referències i fonts d'informació més directes. N'hi va haver prou amb 24 hores per rectificar. I llavors va aparèixer una de les poques bones notícies que al catalanisme en general li han arribat des de Madrid des del 2010. L'expresident socialista es va declarar disposat a acceptar que la Constitució Espanyola reconegui Catalunya com a nació. També n'hi va haver prou amb 24 hores perquè al PSOE s'aixequessin suspicàcies i rebutjos mentre el primer secretari del PSC, Miquel Iceta, aplaudia.

Aquest incident pot quedar en no res. González no és Pedro Sánchez, i Pedro Sánchez no passa del reconeixement de la singularitat catalana, una vaguetat la principal virtut de la qual per a les oïdes catalanes és indicar que qui l'anuncia és algú que en aquesta matèria ni tan sols s'atreveix a dir les coses pel seu nom. Ja fa anys que en el fons del conflicte català hi ha el malestar provocat per les conseqüències del no-reconeixement efectiu de la realitat nacional de Catalunya.

Pedro Sánchez no passa del reconeixement de la singularitat catalana

El pas que ha fet González dóna aire al PSC. I per descomptat és glòria comparat amb els preparatius legals del PP per inhabilitar Artur Mas. O la seva grollera insistència en la manipulació del Tribunal Constitucional. Pot ser que quedi en no res, però és il·lustratiu de les dificultats del PSC per situar-se a l'eix del debat electoral. Dificultats que, per cert, arriben també a la coalició Catalunya Sí que es Pot.

Sánchez no s'atreveix a dir el mateix que González, però en una situació semblant està Pablo Iglesias, el líder de Podem. Els únics que en la precampanya de les legislatives espanyoles del desembre es mouen a gust en el conflicte català són els partidaris de l'altre eix de polarització, en aquest cas, el PP i Ciutadans, encantats de repetir que de nació només n'hi ha una i que és la seva, Espanya. De moment, Ciutadans ha substituït Catalunya Sí que es Pot com a segona força en la cursa electoral catalana.