Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Anar a l’hort

"Com els carbassons, alguna cosa creix als espais populars de Barcelona i és el dret a tenir una ciutat habitable”

La plaça de la Farga, a Sants, normalment queda molt bé situada al podi dels guaniments festius. Els treballen amb inspiració i constància, aprofiten les giragonses per potenciar-ne els dissenys, així que si no guanyen, queden segons. A Gràcia cal fer cua al cap del carrer com si es tractés d'un museu internacional; a Sants tot és més familiar, més modest. Aquest any la Farga va reproduir una cala amb un pescador, i l'aigua de drap es movia impulsada per un ventilador que la feia tremolar de manera divertida. La imaginació al poder.

Els veïns que preparen aquests decorats, que suposen la feina de tot un any, tenen un local on guarden el material. L'espai havia estat propietat d'un ferroveller, quan aquesta activitat creava fortunes, i després va hi va haver un magatzem sense ofici ni benefici, el propietari del qual va cedir les claus. Va ser el 1981. La finca consta de tres parcel·les, dues d'edificades, i un gran pati de terra, allargassat. Fa uns anys, es van plantejar fer-hi un hort. Els horts van començar sent una excusa perquè els jubilats prenguessin el sol: l'Ajuntament atribuïa les parcel·les per torns i els avis hi anaven a plantar verdura i a recordar orígens. Però avui els horts urbans són una altra cosa: són un símbol. Són la primera cosa que s'instal·la en un espai que es reivindica, com si el que realment es conreés fos la ciutat del futur i no els tomàquets i els carbassons.

Total, que es va netejar l'espai, es va analitzar la qualitat de la terra —hi van aparèixer metalls pesats de tota classe i condició—, es va buscar un sistema per plantar en cubetes, s'hi va posar terra nova… en fi. Les collites van ser mirífiques. Llavors algú va aconseguir la propietat de les finques el 2007, quan la bombolla ja tremolava. Aquest home va demanar un macrocrèdit per construir-hi, no va poder, l'entitat s'ho va quedar tot i va enviar una nota als pagesos dient-los que havien de marxar en una setmana. El regidor d'aleshores, el convergent Jordi Martí, va aconseguir estendre el termini fins a finals d'aquest any. Ara jo estic asseguda sota un porxo precari i xerro, entre vegetals atabalats per la calor, amb el Dídac, que té 91 anys i és l'expert: és fill de jornalers murcians. M'explica la seva vida, fins i tot, amb mirada múrria, les seves noces amb una vídua jove quan ell tenia 38 anys i semblava no servir per res, “era un ganàpia”, diu. El Dídac és el que li posa nom a les eines que jo desconec. Aquest home escriu poemes. És un pagès intel·lectual, fet a mà, sòlid, solidari, catalanista.

L'experiència de l'hort és col·laborativa i és una organització perfecta

L'Antoni m'explica la doctrina. Al·lega, somrient, la usucapió, una figura del dret romà que està vigent en el codi català, que estableix que l'ús continuat durant vint anys dóna pas a la propietat. Dues de les finques es poden construir, però la de l'hort, no: no val res, doncs. No val per a la ciutat convencional, per a ells no té preu. El manifest de l'Hortet de la Farga parla de reapropiació, parla d'especulació i parla “d'un entorn hostil com és la gran ciutat”, i em semblen paraules abusades i potser abusives, perquè al marge de l'experiència individual, que aquí hi cap tot, Barcelona no és exactament una ciutat hostil. Li pregunto a l'Antoni si som davant de dues ciutats en lluita. No, diu: estem en una ciutat en transformació. Aquell definició m'agrada més. Igual que els carbassons, alguna cosa creix als espais populars de Barcelona i és el dret que ells defineixen com “a tenir una ciutat habitable”. Què hi falta?, pregunto. Arbres, contesta.

L'experiència de l'hort és col·laborativa i és una organització perfecta. Li compren l'aigua als jubilats que viuen al costat, calculant la despesa de cadascun. Treballen en horaris pactats, es reparteixen la collita. Reapropiació? Nova ciutat? Em suggereixen que passi per Can Vies, que hi ha una cursa de carretons, uns aparells que utilitzen el desnivell del carrer per agafar velocitat, entre rialles i aplaudiments. Hi ha molta gent i molta joventut vestida de negre, en perfecta harmonia. A la paret, una pintada: Som la mala herba que creix entre les runes. El barri com a trànsit entre l'espai privat i l'espai anònim que és la ciutat tota. Just aquí està, a l'espera de ser inagurat, el calaix de les vies que serà un jardí estrany. Ja hi han plantat els arbres, per cert.

Patricia Gabancho és escriptora