Selecciona Edició
Connecta’t

Catalunya i Euskadi, les dues ribes de l’independentisme

Els sobiranistes catalans i bascos coincideixen en l'anhel d'una nació pròpia, però difereixen en el traçat del camí i en la velocitat per proclamar-la

Artur Mas i Mercè Conesa, alcaldessa de Sant Cugat.
Artur Mas i Mercè Conesa, alcaldessa de Sant Cugat. efe

El Partit Nacionalista Basc (PNB) no renuncia a una Euskadi independent i la porta escrita als estatuts, però encara no toca. Quan el camí unilateral l’està obrint l'independentisme català, el nacionalisme basc prefereix gaudir del premi que li ha donat la moderació. Gaudeix del nivell de poder més gran de la seva història: Govern basc, les tres diputacions forals, les tres capitals basques i el premi extra del Govern de Navarra, amb Geroa Bai. I aposta per una sortida pactada a les seves demandes de més autogovern.

Malgrat tot, el debat sobiranista tornar a entrar en l'agenda d’Euskadi amb la ponència parlamentària d'autogovern que arriba just després del 27-S. Serà en plena ressaca d'unes eleccions que es plantegen com a plebiscitàries, durant la precampanya de les eleccions generals, i quan la possibilitat que Arnaldo Otegi sigui el candidat a lehendakari de l'esquerra abertzale pot forçar el PNB a endurir el discurs.

Fins i tot en aquest cas, les diferències de ritme, contingut i praxi política entre els independentistes del Mediterrani i els del Cantàbric són substancials.

VIA / Unilateral o bilateral

El PNB ha explicitat que la “via basca” és una parada intermèdia entre l’Estatut i un Estat sobirà. Es tracta d'una reforma de l’Estatut, primer pactada entre els bascos i després entre els bascos i l’Estat –en última instància amb la Unió Europea–, que actualitzi el text de Gernika en els seus aspectes més polítics, com el reconeixement d’Euskadi com una nació amb veu pròpia en la UE i amb una posició d'igualtat amb l’Estat. Els membres del PNB expliquen aquesta bilateralitat en el sentit d'ampliar i blindar les competències exclusives perquè unilateralment ningú pugui retallar-les.

Els catalans, d’altra banda, han convocat unes eleccions que consideren plebiscitàries i, si guanya el sí, obriran el camí a una declaració unilateral d'independència. Malgrat això, preveuen 18 mesos de trànsit.

IMATGE / La xiulada

El Govern basc s'ha anat distanciant gradualment de la via que impulsa Artur Mas a Catalunya. El lehendakari, Iñigo Urkullu, i el president de la Generalitat s'han reunit dues vegades l'últim any i tenen una altra cita pendent que possiblement podrien fer coincidir en dates properes a la Diada. Però han evitat compareixences conjuntes davant els mitjans per explicar les seves reunions. Això ha permès dissimular les seves discrepàncies, tot i que les cares de l'un i l'altre el dia de la final de la Copa del Rei de futbol són significatives. Mas apareix somrient a les imatges de la xiulada a l'himne en contrast amb la cara de preocupació d’Urkullu.

De les seves trobades es desprèn que en l'única cosa que estan d'acord és que Euskadi i Cataluña han de liderar una mena de front autonòmic contra la “recentralització que està imposant el Govern espanyol”. També s'han emplaçat a seguir treballant junts, però subratllant les “diferències” de les dues realitats polítiques.

TERMINIS / Pauses i presses

A diferència del País Basc, on el PNB no parla ni de terminis ni de límits, a Catalunya, Convergència i Esquerra han pactat un pla que preveu declarar la independència en 18 mesos si la coalició que la proposa guanya les eleccions del 27 de setembre.

El PNB, com a molt, explica que li agradaria que la ponència d'autogovern tingués un dictamen pactat per la majoria del Parlament basc, a principi de l’any que ve, per treballar a partir d'aquí en una proposta concreta de reforma estatutària. Aquest nou marc és la carta que jugaran Ortuzar i Urkullu en plena ressaca del 27-S, passi el que passi a Catalunya. Els seus dirigents argumenten que no renunciaran a una parada intermèdia entre l’Estatut i un Estado sobirà.

DIVISIÓ SOCIAL / Abraçar o fugir dels extrems

El PNB ha dit, en l'inici del curs polític, que per molt que hi hagi tensions a Catalunya i des de l'esquerra abertzale, no “caurà en el parany” de buscar la independència per la via ràpida i a base de provocar divisió en la societat basca. Apresa la lliçó del Pla Ibarretxe, que va costar el Govern al PNB enmig d'una fractura política i social considerable, els nacionalistes bascos volen un procés amable i basat en la cohesió social.

A Catalunya molts critiquen a Convergència Democràtica per haver abandonat les tesis tradicionals més centristes i haver abraçat posicions abans exclusives d'Esquerra Republicana.

ALIANCES / Buscar socis o trencar

El sobiranisme català ha fracturat l'aliança de govern i la coalició històrica que tenien Convergència i Unió, i que es va materialitzar el juny passat quan els tres consellers d’UDC van abandonar el Govern, en no acceptar l'ultimàtum d’Artur Mas perquè decidissin si donaven suport a la independència o no. UDC va explicar de manera gràfica a Bilbao que comparteixen el diagnòstic sobre la situació de Catalunya amb els exsocis de Convergència, però “no la teràpia”.

A Euskadi, el PNB ha seguit un camí radicalment diferent. Ha buscat un acord tributari i pressupostari amb el PSE, que ha ampliat a pactes de govern en algunes capitals i en les diputacions després de les eleccions locals. El PNB i els socialistes treballen junts per reduir l'atur i les conseqüències de la crisi, malgrat les diferències ideològiques.

MAJORIES / Amb els socialistes o sense

El PNB, el PSE, Podem –tercera força després de les eleccions municipals, tot i que encara sense representació parlamentària– i EH Bildu, constitueixen a Euskadi una majoria aclaparadora que coincideix, encara que sigui de forma bàsica, que cal dur a terme una reforma de la Constitució. La resta són discrepàncies. El PNB tindria com a aliats el PSE a Euskadi i el PSOE a Madrid per garantir-se l'actualització de l’Estatut, mentre que en el cas català, Convergència ha abandonat tota esperança que els socialistes donin suport al dret a decidir.

A Catalunya, la majoria aposta pel dret a decidir però uns ho volen fer per la via de la reforma constitucional (Catalunya Sí que es Pot, PSC i Unió) i d’altres a través de la declaració unilateral d'independència (Junts pel Sí i la CUP). El PP i Ciutadans es mantenen en una altra ruta.

Les diferències entre tots dos governs ha quedat perfectament reflectida en la recerca d'un acostament d’Unió amb el PNB, ja que als dos partits els interessa la imatge d'unitat dels nacionalismes moderats, com una via dialogant i pactista en contraposició de la unilateral que abanderen els independentistes catalans.