Selecciona Edició
Connecta’t

“Era a la llista d’enemics de Baixar al-Assad”

El Kamal, refugiat sirià, relata el seu dramàtic èxode fins a Espanya i denuncia la falta d’ajudes governamentals. Ara confia en la solidaritat de les famílies acollidores

El Firas i el Mohammad, dos refugiats palestins de Jordània i Síria, respectivament.
El Firas i el Mohammad, dos refugiats palestins de Jordània i Síria, respectivament.

El Kamal és un jove sirià de 27 anys que va trigar cinc dies a recórrer a peu, en ple hivern, a través de la neu, els 135 quilòmetres que separen Damasc de Beirut, al Líban. “Una de les nits, ens vam haver d'amagar en un riu, amb l'aigua gelada fins al coll, i morts de fred fins que vam poder reprendre el viatge”, recorda. El trajecte el va fer de nit, per evitar els llocs fronterers (fins a vuit) i les emboscades dels milicians. Mostra al mòbil, una de les poques pertinences que conserva, les fotos del seu poblet, a pocs quilòmetres de Damasc i que prefereix no fer públic, ja que el seu pare i el seu germà segueixen atrapats sense poder sortir-ne. A les imatges es pot veure un jove estudiant de Medicina, ple de vida. Ara, la seva mirada està apagada; “és la guerra”, explica. Tenia 23 anys quan va esclatar el conflicte a Síria el 2011. Recorda que feia segon de Medicina a la Universitat de Damasc, quan va veure morir el seu amic. “Una bala aquí –assenyala–, enmig dels ulls”.

Barcelona registra 594 sol·licituds d’asil el 2015

C.Gil

L'any passat es van presentar 6.000 sol·licituds d'asil a Espanya, segons dades de la Comissió Espanyola d'Ajuda al Refugiat (CEAR). Només se'n van concedir 1.600. A Catalunya, el nombre peticions va ascendir a 786, 690 de les quals van ser a Barcelona; 83 a Girona; 12 a Lleida, i 1 a Tarragona. El 2015, fins ara s'han registrat 594 sol·licituds a Barcelona. Els refugiats no poden demanar asil fins que surten del seu país. Una vegada que ho aconsegueixen comença el periple burocràtic per aconseguir un visat fins a Europa. La majoria, hi acaba accedint per vies il·legals, per les quals paguen enormes sumes de diners i on molts acaben arriscant la vida.

El Kamal va decidir llavors tornar al seu poble per muntar un hospital de campanya, amb tres dels seus companys de la universitat per oferir assistència mèdica als seus familiars i amics. “No és religió, ni és ideologia, eren els meus veïns qui estava morint en aquella guerra”, relata. El seu poblet, el 2013 estava pràcticament derruït i la meitat dels seus veïns havien intentat fugir del país. Van haver de recórrer a traficants per aconseguir material sanitari de pobles veïns, per poder atendre els ferits. “Amb els bombardejos, ens quedàvem sense llum, així que havíem d'utilitzar generadors per poder treballar en condicions. També hi havia talls en el subministrament de l'aigua. “Fins a cinc dies vaig estar una vegada sense dutxar-me. T'imagines, un metge sense dutxar-se?”, fa broma el Kamal.

La seva odissea li va costar molt cara. Tant que va haver de fugir del país. “No va ser la guerra la que em va expulsar, va ser la publicació del meu nom a les llistes d'enemics del règim”, relata. El Kamal va aconseguir arribar el 2014 a Madrid i més tard a Barcelona, gràcies a una carta d'invitació de la seva cosina, que li va permetre obtenir un visat de turista. Aquest any tornarà a començar la carrera de Medicina a Santiago Compostel·la. La universitat li ha aconseguit una beca. Va haver de presentar-se a les proves de selectivitat, com qualsevol estudiant espanyol, perquè no li convalidaven cap assignatura de la Universitat de Damasc. No té ajudes del Govern i tampoc sap on podrà quedar-se allotjat. "Somiava salvar vides i ara només espero salvar la meva", explica el jove.

Dos milions de refugiats sirians s'han vist obligats a escapar cap al Líban, com el Kamal, però també fins a Egipte i Turquia. Una vegada allà, demanen el visat a les ambaixades per poder arribar a Europa. Els refugiats no poden demanar asil al seu país d'origen, segons recull el Decret de Dublín III de la UE, per això acaben arriscant la vida només per sortir del seu país. La majoria ha de fer front a enormes quantitats de diners per poder arribar a Europa. “Només per anar a Beirut, des de Damasc, pots arribar a pagar fins a 1.000 dòlars. Per arribar fins a Europa, la quantitat pot pujar fins als 20.000-30.000 dòlars”, explica el Mohammad, de 38 anys. És intèrpret d'anglès i coneix doblement el significat de ser refugiat. Va néixer a Síria, en un camp de refugiats palestins. Va aconseguir sortir del país el 2013 i ara viu a Barcelona, amb la seva parella Nadja. “Moltes famílies han de vendre tot el que tenen, a un ínfim preu per reunir la quantitat que cobren els traficants de persones”, afirma el Mohammad. “És incomprensible que no se'ns ajudi a sortir i que una vegada que ho aconseguim ens posin tantes traves per poder arribar a Europa”, es lamenta.

El Firas és arquitecte i també viu a Barcelona. Confiava que les coses li anirien millor una vegada que arribés a Europa. Res més allunyat de la realitat. Aquest jove palestí jordà de 27 anys ha aconseguit una beca de l'Acadèmia d'Arts de Viena, la més prestigiosa d'Europa i a la qual es postulen cada any uns 2.000 alumnes. Malgrat ser el segon de la seva promoció, no pot viatjar a Àustria. La targeta vermella l'hi impedeix.

La Noemí, l'Adrià i la Mia és una de les famílies disposades a acollir refugiats.
La Noemí, l'Adrià i la Mia és una de les famílies disposades a acollir refugiats.

Aquest document, l'única identificació que tenen els refugiats fins a obtenir el permís de residència, no li permet sortir d'Espanya. El temps fixat per aconseguir la residència és d'un any, però la majoria de les vegades l'espera es perllonga fins a tres. Les classes a l'acadèmia comencen a l'octubre i el Firas ha hagut de renunciar a l'asil perquè li retornin el passaport i poder viatjar a Viena. Fa 45 dies que espera, però ho té clar: arribarà a Viena encara que hagi de ser de manera il·legal. “Se sorprenen quan moren 70 persones en un camió per arribar fins a Viena, o quan els refugiats s'ofeguen al mar per anar a Grècia”, explica el Firas. “Fa molt temps que anem d'un lloc a un altre, intentant aconseguir els mateixos drets que un ciutadà europeu. Estem molt cansats i no pararem fins aconseguir els nostres somnis”, afegeix el jove palestí.

Avançant-se a les institucions, la societat es mobilitza per acollir els refugiats

Tant el Firas com el Mohammad denuncien la falta de recursos i ajudes governamentals per integrar els refugiats. El refugiat, amb la targeta vermella, té l'opció d'estar en un Centre d'Acolliment de Refugiats (CAR), o un pis d'acolliment, on poden quedar-se fins a un màxim d'un any, amb allotjament, menjar, cursos de formació i borsa de treball. No obstant això, les ajudes solen reduir-se a l'allotjament i a una contribució econòmica mensual, que varia depenent de les comunitats, però que no supera els 200 euros mensuals. La Comissió Europea va aprovar l'agost passat destinar 521,7 milions d'euros a Espanya en el marc del seu programa de migració i asil. Després de Grècia, el segon Estat de la UE que rep més diners a aquesta finalitat. "Arribem aquí volent oblidar la guerra i ens trobem una altra guerra, en aquest cas burocràtica, per aconseguir el mateix tracte que la resta dels ciutadans", retreu el Mohammad.

“No puc oblidar la imatge del nen ofegat a la platja”

No obstant això, la lentitud dels governs a l'hora d'ajudar els refugiats xoca amb el creixent moviment de solidaritat per part de la societat civil. Els ciutadans espanyols s'estan mobilitzant, al marge de les institucions, per mostrar la seva solidaritat cap als refugiats.

La Noemí té 38 anys. És comptable fiscal en una empresa del centre de Barcelona i fa 17 mesos, els que té la Mia –la seva única filla– es va mudar a una caseta a Rubí. El seu marit, l'Adrià (38), és editor d'imatge i durant anys es va poder dedicar a la seva professió. Amb la crisi, i l'arribada d'una filla, va haver de renunciar a la seva professió per trobar feina, després que la seva empresa tanqués, en una botiga dedicada a terres de cultiu. És una de les moltes famílies que s'estan mobilitzant a Barcelona i obrint casa seva per acollir refugiats sirians. “No em puc treure del cap la imatge del nen sirià ofegat en una platja turca. Obro els ulls al matí i m'imagino que podria ser la meva filla”, explica la Noemí. Tenen un pis de 80 metres quadrats amb tres habitacions, una de les quals la destinen a les visites familiars. La tercera està buida perquè la petita encara dorm a l'habitació dels pares i és la que ofereixen per acollir un refugiat. “Ens sentíem impotents amb el que està passant. Fa anys que viuen en guerra i mort. És el mínim que podem fer”, lamenta.

La Mia ensenya l'habitació que la seva família ofereix a un refugiat.
La Mia ensenya l'habitació que la seva família ofereix a un refugiat.

Durant l'última setmana, milers de ciutadans catalans estan prenent la iniciativa, avançant-se a les accions institucionals. La Gabriela, una jove equatoriana, va habilitar un registre de voluntaris a través de les xarxes socials. Per no duplicar tasques, es va posar en contacte amb la plataforma Benvinguts Refugiats, que dirigeix Jesús Manzano a Madrid. La xarxa permet registrar i llistar cadascuna de les iniciatives per redirigir-les a escala local. El seu projecte ja ha rebut més de 6.000 ofertes de col·laboració.

L'Ismael, de 36 anys, gestiona de forma altruista un refugi d'animals abandonats al Pirineu amb la seva parella. Viuen amb una pensió de 500 euros però estan disposats a acollir qui ho necessiti. “Aquí tindran menjar, sostre i podran gaudir de la calma de la muntanya. On mengen dos, hi mengen tres”, afirma l'Ismael.

M. resisteix en un pis d’acolliment a Sabadell

C. Gil

M. és un refugiat sirià de 24 anys. No té família a Catalunya, només a Holanda. La seva primera destinació a Europa va ser Espanya. Va intentar viatjar fins als Països Baixos per reunir-se amb la seva germana, però només tenia la targeta vermella, un document provisional expedit pel Govern espanyol que no li permet viatjar. És l'única identificació que tenen els refugiats fins que se'ls concedeix la residència.

Amb la targeta vermella, un refugiat té l'opció d'estar en un Centre d'Acolliment de Refugiats (CAR), o un pis d'acolliment, on poden quedar-se fins a un màxim d'un any, amb allotjament, menjar, cursos de formació i borsa de treball, encara que només se sol complir la primera condició, l'allotjament. M. resideix en un pis d'acolliment a Sabadell, però ara l'obliguen a anar-se'n perquè no se li renova la pròrroga d'estada.