Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

L’Ailan i Europa

De sobte, convergeixen en una imatge una sèrie de factors que la vinculen amb l'emotivitat i es provoca un estrèpit

L'excés d'informació pot acabar sent un problema tan gros com la falta d'informació. L'acumulació informativa tendeix a la banalitat, la proliferació d'imatges de violència i mort a la pantalla acaba normalitzant la brutalitat, educant-nos en la indiferència. La monotonia del devessall d'informació només es trenca amb el terrabastall que acompanya els llampecs. De sobte, convergeixen en una imatge una sèrie de factors que la vinculen amb l'emotivitat i es provoca un estrèpit.

L'impacte de les fotos del nen sirià Ailan, mort en una platja de Turquia en l'intent d'arribar a les costes europees n'és un exemple. Aquesta societat necessita icones amb les quals identificar-se i la imatge de l'Ailan va provocar una adhesió tan important que es va propagar a gran velocitat, fins a convertir-se en la notícia d'un estremiment general. Tota foto és el que és i el que amaga. I la de l'Ailan, a part de deixar en la invisibilitat el seu germà i la seva mare, també morts, ha emergit sobre altres fotos que havien de ser tan impactants com aquella. Però l'Ailan era un nen blanc, vestit com un dels nostres, recolzat mort en l'aclaparadora solitud de la sorra.

Cal afrontar l'acolliment dels refugiats com un assumpte de tots, com un moment únic perquè Europa se salvi del naufragi moral i social dels últims anys

Aquest agost, sense anar més lluny, moltes persones han perdut la vida en la seva fugida de la guerra i de la persecució, i Europa ha vist caravanes humanes que no es recordaven des dels èxodes de la Guerra Espanyola i de la Segona Guerra Mundial, trens que no porten enlloc. La llista d'esdeveniments tràgics al Mediterrani, com a frontera del primer món, fa molts anys que és inacabable. De nens com l'Ailan desgraciadament n'han mort molts. I, no obstant això, ha estat aquesta imatge la que ha desencadenat la indignació. Els altres no havien tingut el privilegi de la visibilitat. No és el mateix saber que han mort que veure que han mort. L'Ailan, a més, fugia de la guerra, no de la misèria, i això sembla estovar els europeus, tan reactius davant la immigració econòmica. I el llampec va esclatar i es va produir l'impacte emocional: la indignació.
Fa temps que la ciutadania europea funciona políticament a cops d'indignació.

De nens com l’Ailan, desgraciadament, n’han mort molts

Reaccions més morals que polítiques que, generalment, s'apaguen a la mateixa velocitat amb què irrompen i es propaguen. Té a veure amb la cultura de la indiferència d'una societat encara amb estàndards de benestar comparativament alts, però gastada, poruga i insegura, en què es desconfia de la política, que dóna massa mostres d'impotència i que apareix com segrestada per les elits. De sobte, davant d'això, es donen brots d'irritació moral, que si no es tradueixen en alguna cosa concreta –és a dir, si no troba canalització política pràctica– queden finalment en un acte d'autocompassió i autocomplaença: ja som solidaris.

Europa fa anys que es construeix com a fortalesa, escopint els desesperats que truquen a les seves portes

I, no obstant això, Europa fa anys que es construeix com a fortalesa, escopint els desesperats que truquen a les seves portes, i imposant-los terribles peatges sense que ningú s'hagi estremit. Al maig, va haver-hi una altra foto que es va fer icona universal. El nen Adou, de 8 anys, nascut a Costa d'Ivori, en posició fetal dins d'una maleta escanejada a la frontera de Ceuta.

Tornar a néixer o morir, com a metàfores del tracte d'Europa als pàries que criden a la seva porta.
La indignació no fa política, però pot ser pas previ a la política. I això és el que ara cal reafirmar. Europa “no pot acollir a tothom”, repeteix el mantra conservador, Rajoy, per exemple. Una exageració deliberada per donar a entendre que no hi ha solució possible, és a dir, per justificar la impotència. Cal sortir d'aquesta paràlisi. Europa té una oportunitat única per retrobar-se a si mateixa. Per recuperar els valors que havien d'identificar el model europeu. Els dirigents polítics europeus haurien de tenir el coratge de convocar una mobilització general i les organitzacions ciutadanes s'hi haurien de comprometre. Cal afrontar l'acolliment dels refugiats com un assumpte de tots, com un moment únic perquè Europa se salvi del naufragi moral i social dels últims anys. Convertir políticament aquest moment emocional és l'ocasió que la ciutadania europea abandoni la indiferència i es retrobi a si mateixa.