Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

El nou avatar de Mas

Artur Mas no vol que se sàpiga què és ni qui és, com si ja no fos una presència sinó una dominació que està a tot arreu i no té rostre

Per no repetir l'ensorrament experimentat en les eleccions autonòmiques del 2012, i evitar el ridícul, Artur Mas ha canviat d'estratègia i, en lloc d'aparèixer investit d'oripells bíblics –com Moisès, com el Guia, com el Gran Timoner que emprèn amb mà ferma i un somriure de vencedor la travessia del desert cap a la terra promesa ha mudat d'ésser i, per ocultar que és l'autor de les prodigioses calamitats dels últims anys, ha preferit acollir-se en el si de les essències budistes. Més enllà del fet que la seva realitat és enorme, que ho és tant que sembla irreal i que la immensitat de les seves devastacions no són un record: són palpables, ara ha optat per investir-se de Descarnat, d'Impersona, com l'Il·luminat que els budistes dels primers segles no podien representar de cap altra manera que no fos a través dels seus atributs.

En aquest nou avatar, Artur Mas no vol que se sàpiga què és ni qui és, com si ja no fos una presència sinó una dominació que està a tot arreu i no té rostre. Ha sabut jugar amb destresa les cartes que li oferia el període vacacional absent, ha sobrevolat la terra gràcies a les lliçons impartides pels seus monjos, tant els mansos com els díscols, però la precipitació l'ha traït una altra vegada i no ha aconseguit entendre que l'acte de sotjar, per la seva naturalesa, és secret, i que, davant la peculiar concatenació de paciència i impaciència que caracteritza tot individu en aquest estat, és aconsellable que s'escudi en el secret com en una altra pell i es quedi molt de temps al seu refugi.

Però així com hi ha qui executa la seva obra sense marge d'error, amb ímpetu, implacablement, aconseguint que tot, allò més variat, contribueixi al seu màxim prestigi, també n'hi ha d'altres que sembla que segueixin una inalterable obstinació que mai canvia i, quan els arriba el moment d'actuar, sense que els tremoli les cames, trien sempre la pitjor opció entre totes les assolibles.

Artur Mas pertany a aquesta segona categoria, i el seu desig d'acudir a la Diputació Permanent del Parlament per explicar el secret pel qual va anticipar les eleccions catalanes tants dies després de la seva convocatòria s'ha d'interpretar menys com un abús de poder al cap i a la fi, servir-se del seu càrrec per a interessos partidistes és la tònica dels seus mandats que com una falta de coratge per assumir la seva condició de Descarnat.

No hi ha dubte que el seu propòsit era reaparèixer disfressat de mag i que, després de sotmetre a dures proves la misteriosa cavitat del seu esperit durant el seu retir, tornaria a il·lustrar el secret del separatisme amb un discurs en què el buit es revelaria com a desorientació i aquesta com a moviment, un moviment que, pel fet de no tenir direcció, seria semblant a una immobilitat frenètica. Però amb els últims esdeveniments, amb l'escorcoll policial de la fundació de CDC, en la seva pròxima compareixença Artur Mas haurà de mostrar que també posseeix l'art de transformar-se en un curandero, capaç de rebutjar el mal i de convèncer els seus acòlits que res dolent arriba per si mateix, que tot és provocat per un home o un esperit mal intencionat. Per a un nacionalista, qualsevol cosa que uns altres anomenarien causa, entre ells és culpa.

Ja sigui amb la màscara de Moisès, amb la invisibilitat de l'Il·luminat, amb la disfressa de mag o curandero, el principal desavantatge o adversari d'Artur Mas és la seva ineptitud i sorprèn que sigui molt més gran de la que es podia esperar en un home de la seva edat, potser la seva ignorància, però després de la seva dimissió la nit del 27-S, després de l'obligat duel polític, disposarà de prou temps per llegir amb tranquil·litat i conèixer que l'arrel de la seva tragèdia és semblant a la que va patir el president del Senat de Dresden cap a finals del segle XIX Daniel Paul Schreber, i que va narrar en un llibre de memòries altament lloat per Canetti, Foucault i d'altres. No existeix traducció catalana, però sí una versió en castellà publicada a Madrid l'any 2003 per l'Associació Espanyola de Neuropsiquiatria.

Ponç Puigdevall és escriptor i crític literari.