Selecciona Edició
Connecta’t

Les famílies de la pólvora ploren a Casetas

L'explosió de la fàbrica Pirotecnia Zaragozana d'aquest dilluns deixa un rastre de mort a la petita població en què vivien gairebé totes les víctimes

Atlas

Cremar és la paraula crua que utilitzen els pirotècnics per anomenar aquella espècie de filigrana estel·lar de llums de colors que contempla tothom quan veu i sent els coets que solquen el cel a les festes dels pobles. Carlos Comas "cremava per mig món" i cada 29 de setembre a Casetas, un barri rural d'uns 7.000 habitants als afores de Saragossa que aquest dimarts tractava d'encaixar el cop més dur en les seves entranyes de pólvora, "perquè la pirotècnia és de Casetas".

El cos d’en Carlos va ser el primer que va rebre la deflagració i l'últim, dels sis, que va ser localitzat. Una explosió en cadena cap a les 14.15 de la tarda de dilluns, que es va sentir a la capital, a 14 quilòmetres. Després, aquell fum blanc, "que no era de pólvora, que és negre", assenyala Pedro, ja jubilat però amb 30 anys de coetaire a l’esquena a Pirotecnia Zaragozana. Sis morts, sis ferits de diverses gravetats i la fàbrica arrasada.

Les restes d’en Carlos les va trobar la matinada de dimarts un gos portat per la Guàrdia Civil des d’El Pardo de Madrid. Eren a 200 metres de la garita en què habitualment manipulava les carcasses. Va volar per l'aire fins a una granja de porcs veïna, l'única edificació en aquella zona rasa de cultius de regadiu, amb la llera del Canal Imperial d’Aragó, ja al terme municipal de Garrapinillos. Van traslladar la fàbrica fins allà des dels afores de Casetas, "després de dos accidents, un el 1973 i un altre el 1984, el primer dels quals va causar cinc morts", recorden a la pedania.

En Carlos treballava, com la majoria dels seus companys morts i ferits, des dels 16 anys a la fàbrica. I amb 44 deixa dos fills de 13 i 7 anys i la seva dona, també treballadora de la coneguda empresa d'explosius, debatent-se entre la vida i la mort. "I pensar que vaig ser jo qui la va ficar aquí", es lamentava el seu germà Ángel al bar de l'hostal Andaluz, a l'avinguda principal de Casetas, que ahir semblava més la cafeteria d'un tanatori. En Carlos, que anava a tot arreu amb el seu fill gran, "ja no cremarà a les festes de Sant Miquel".

Aquest últim accident en una empresa d'explosius –hi hagut 116 morts a Espanya per aquesta causa els últims 25 anys– ha deixat clar que la pirotècnia és un ofici de clans. Famílies de la pólvora, habituades al carbó cremat, al sofre i al nitrat de potassi. La majoria de les víctimes de l'explosió d’aquest dilluns són de Casetas, on hi havia històricament aquella fàbrica de coets centenària, "regentada per José Ignacio Pérez i després pel seu fill, i després pel fill del seu fill", recorda el jubilat Pedro. I recentment, després que la crisi reduís la seva plantilla "de més de cent a una mica menys de quaranta", venuda a una empresa francesa.

Un bomber a la zona de l'explosió. ampliar foto
Un bomber a la zona de l'explosió. EFE

Altre cop una llista que sembla una càbala de l'horror. "Javi Vives i la seva dona, la Mari Carmen", un matrimoni de Casetas en la cinquantena, "el seu fill és policia nacional a Saragossa i han mort els dos". "En Carlos i la Silvia, la seva dona, que veurem si se’n surt perquè és la que està molt greu, amb un traumatisme cranioencefàlic". "I la cunyada d’en Javi, la Mari Carmen, que també ha mort, i ha deixat una filla petita". "I en Juanjo, el que treballava al polvorí del costat d’en Carlos, fent les carcasses més grans". "I el Semental, que és com li dèiem a en Goyo perquè era baixet, i era el que recollia el material per anar a cremar"... I els ferits: "José Miguel i Roberto Expósito", "Silvia i Ana Isabel Lasiñena Cosculluela", "Pedro Marco Calvo, Antonia Rodríguez Mateo"... Les males notícies arribaven una darrere l’altra a Casetas, que no pot ni vetllar ni enterrar els seus morts mentre espera que en els propers dies s’acabin les anàlisis d’ADN.

"Però aquell fum blanc no és de pólvora, això és del color, del gra de color, del que es posa als coets perquè quan obrin facin aquelles filigranes". Una vida a la fàbrica fa que es pugui tenir una teoria dels fets i en Pedro la té: "Al meu entendre van ser els grans de color, que estan sempre a part, assecant-se a l'aire perquè porten químics molt forts, a uns 200 metres dels polvorins en què treballa el personal, pot ser que en saltés algun per alguna fermentació (calor, humitat, electricitat electrostàtica...), que fes saltar la resta i es colessin per les finestres de les garites. Això explicaria que afectés tant. En un polvorí, on treballen una o dues persones, no hi ha prou material perquè passi això, a més, estan separats per rases de terra per seguretat perquè el que passi en un no afecti l'altre, el color és l'únic que fa aquell fum blanc", sentencia. En Carlos treballava al polvorí més proper als grans de color.

En Carlos treballava a la fàbrica, com la majoria de víctimes, des dels 16 anys

La versió de la Guàrdia Civil coincideix en part amb la d’en Pedro. També situa l'origen de l'explosió "en el color" i afegeix l'efecte multiplicador de dos camions de càrrega que sembla que es trobaven a la zona disposats per sortir cap a algun dels múltiples pobles de festes en aquestes dates, inclòs Garrapinillos, on a l’entrada hi ha un enorme cartell anuncia que estan de fira.