Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Tres sorpreses catalanes

La primera ha estat el sorgiment de l’independentisme; la segona, l’anunci d’una inèdita inhibició en les futures reformes espanyoles i, entre totes dues, esclar, la caiguda del mite de Jordi Pujol

Fa almenys tres anys que estem amb aquesta història, cinc si busquem una mica més de perspectiva, però amb prou feines s'ha començat a superar la sorpresa. Abans del 2010 i sobretot del 2012, la independència catalana era una proposta extravagant i extemporània, sense suport rellevant en l'opinió catalana i desmentida per la idea d'una evolució del món en direcció contrària.

Catalunya era una vella nació històrica que havia aconseguit sobreviure amb la seva identitat, la seva llengua i la seva reivindicació nacionalista sense que mai hagués tingut l'oportunitat ni tan sols de plantejar el somni que dóna cos i sentit al nacionalisme de matriu romàntica: aconseguir un Estat concebut exclusivament per a la nació i internacionalment reconegut.

No només aquest somni semblava impossible, sinó que la mateixa persistència catalana després d'un segle XX amb més dictadura que democràcia, més uniformisme que pluralitat i més centralisme que difusió de poder, apareixia com una espècie de miracle o d'excepció, i especialment passava amb la llengua, sobre la defunció de la qual anaven caient terribles profecies que la realitat s'ha encarregat de desmentir.

És tan important la sorpresa de l'independentisme, que en ocasions es diria que és l'única cosa important per a l'independentisme. Ara aquesta sorpresa s'ha acabat. Tots, dins i fora d'Espanya, sabem de la idea de Catalunya com a Estat independent, els uns per defensar-la, d'altres per combatre-la i d'altres tan sols per sospesar-la i analitzar-la.

El 27 de setembre no es vota la independència, ni tan sols la presidència d’Artur Mas

Sabem que Catalunya seria viable com a país separat, tot i que hi ha seriosos dubtes sobre quin seria el preu de la separació, per al conjunt dels espanyols i per als catalans, i fins i tot per als europeus, cosa que l'independentisme resol amb la fe del carboner de les àvies, que recull el rodolí castellà: "si quieres ser feliz como tú dices, no analices".

Pel que fa a la idea en si, cal concedir una victòria sense retrocés als independentistes. La idea de la independència ja està instal·lada. La versemblança del cas no ofereix discussió. El seu pes en l'opinió pública, encara menys. Tampoc la centralitat del secessionisme dins del catalanisme, amb el qual s'haurà de comptar per fer qualsevol cosa a Catalunya i a Espanya durant una llarga temporada.

Ara el cas passarà per primera vegada la prova de les majories. Mai anteriorment un partit amb possibilitat i vocació majoritària havia gosat presentar-se a les eleccions amb la independència com a punt programàtic fonamental. Artur Mas ha fet el pas, legítim i fins i tot necessari després de tants anys d'ambigüitat, acompanyat no obstant això d'unes explicacions i coartades de difícil acceptació. Presenta aquestes eleccions com el substitut del referèndum que no li han deixat fer. Transfereix tota la responsabilitat als que no li han permès la seva consulta. Fins i tot atribueix l'indefensable recompte d'una majoria d'escons en comptes de vots per emprendre la secessió al Govern de Rajoy, que ha obstaculitzat els seus plans.

El president Mas ha aprofitat unes circumstàncies excepcionals per fer aquest pas, que el seu partit no havia ni tan sols insinuat en 40 anys de vida: la majoria absoluta del PP, la sentència del Constitucional sobre l'Estatut i la major crisi econòmica que ha patit Europa des del 1929, amb perill fins i tot per a l'euro, coincidint amb una crisi institucional que ha afectat la mateixa Monarquia. De portes endins, l'independentisme viu aquesta circumstància com un regal providencial, que no es repetirà. De portes enfora, com una situació límit, en la qual es juga la vida o la mort de la nació mil·lenària.

És cert que la finestra d'oportunitat s'està tancant. La crisi s'acabarà. L'euro ja no està en perill. El PP no repetirà majories absolutes. Ni tan sols val la desqualificació de la democràcia espanyola, a la vista de les alternances que ja s'estan produint. Cap govern nacionalista català tornarà a tenir les mans lliures que ha tingut el de Mas per posar els pressupostos al servei del pla secessionista.

Les eleccions del 27-S donaran la mesura de la força independentista. Si Mas obté la majoria d'escons, tindrà l'opció de formar govern i utilitzar els mecanismes legals per impulsar el seu projecte, igual que l'oposició tindrà la d'utilitzar la seva força parlamentària per obstaculitzar-lo. No canviarà res si la majoria també és de vots: perquè sigui un plebiscit han d'acceptar-ho prèviament totes les parts. En cas contrari, qui estigui a l'oposició seguirà protegit per la legalitat constitucional. No es pot reformar res des de Catalunya sense els dos terços del Parlament, fixats lliurement pels representants dels catalans, i aquest és l'únic llistó acceptable fins i tot internacionalment.

El problema de l'independentisme és saber què vol fer amb el resultat electoral. Abans de començar la campanya ja sabem que després de les eleccions generals s'obrirà el meló constitucional, cita a la qual la llista del president Mas no vol acudir si no és per al reconeixement i l'exercici del dret d'autodeterminació. Per primera vegada des que el catalanisme va començar a caminar, fa més d'un segle, els qui ocupen la centralitat catalana no volen participar en la reforma de l'Estat i fan fins i tot bandera de la seva inhibició.

Però els plebiscits els carrega el diable. El 27-S no es vota la independència, ni tan sols la presidència de Mas. El que de debò els catalans votaran és si volen participar, com han fet en totes les ocasions en la història d'Espanya, en la tasca sempre inacabada de reformar la democràcia constitucional amb la resta dels espanyols o si prefereixen quedar-ne al marge.

El problema de l’independentisme és saber què vol fer amb el resultat electoral

Qui no desitja un país millor, sense corrupció, més pròsper, democràtic i integrat a Europa i, per tant, més lliure? Del que tracta el 27-S és de saber si els catalans volen fer aquesta Catalunya en solitari –nosaltres sols–, i únicament a partir de la separació, o amb el conjunt dels espanyols. I de cara a les eleccions generals, val també la recíproca: si el conjunt dels espanyols volen fer Espanya amb els catalans o prefereixen donar la raó als independentistes.

Catalunya ha donat més d'una sorpresa durant els últims temps. A més de l'auge independentista, hi ha la inesperada confessió de Pujol i la seva aparatosa caiguda del pedestal de pare de la pàtria, que l'han inhabilitat per fer oir la seva veu en l'actual circumstància. Però la nova i més inquietant de les sorpreses és la d'aquesta inhibició inèdita, inspirada en una ambició independentista que promet tot però fàcilment pot quedar en res, fins a transformar-se en debilitat, pèrdua d'influència i finalment en irrellevància, alerta!, tant per part catalana com espanyola. Al cap i a la fi, si Catalunya no pot decidir unilateralment que se'n va, tampoc es pot reformar la Constitució ni renovar la democràcia espanyola sense Catalunya.