Selecciona Edició
Connecta’t

Es busca un heroi de la llengua

El “registre” de la seu de CDC ha fet evidents els problemes de supervivència del mot ‘escorcoll’

Agents de la Guàrdia Civil entren a escorcollar la seu de CDC.
Agents de la Guàrdia Civil entren a escorcollar la seu de CDC.

Em passa sovint que, cada cop que sento la paraula registre (o registrar, en la seva forma verbal), el cor em fot un bot. No m’acostumaré mai al sentit que se li atribueix recentment —bé, fa anys que se li atribueix aquest sentit, però sembla que darrerament se’l valida de forma viral— de fer-ho passar com un escorcoll de tota la vida. El dia que la policia remenava a la seu de Convergència Democràtica tot eren sobresalts, no pel fet en si, que tampoc era imprevisible, sinó per l’omnipresència del terme, oralment i per escrit. Sort que els sobresalts es van acabar l’endemà amb la carta de Felipe González als catalans.

Som al davant d’un cas emblemàtic dels límits d’aplicació de la normativa, aquella línia discontínua que fa frontera amb la selva de l’ús espontani, en la qual regna la més absoluta de les anarquies, el territori per civilitzar. Qualsevol que vagi al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans veurà que el sentit genèric del terme està relacionat amb el fet d’anotar, d’apuntar, de deixar constància, i d’aquí que parlem de llibres de registre, o del registre del Parlament, que és la dependència on es fa constar la presentació d’un tràmit. En cap cas s’hi troba el significat de remenar de forma més o menys metòdica a la recerca de proves, indicis o materials sospitosos, normalment delictius. Per a aquest significat ens servim en català del bo del terme escorcoll, tal com va pronunciar amb només una llevíssima anomalia a la doble ela final Inés Arrimadas, catalana d’adopció capaç de fer anar un català més acadèmic que el de TV3. Esperem que quan l’entrevistin com a cap de l’oposició no deixi en evidència el periodista de torn.

Ningú ha dit però que això de la llengua sigui fàcil, tant de bo tot es reduís a una pueril cerca al diccionari. Efectivament, el diccionari de l’IEC no avala l’embastardit registre, com tampoc no ho fa el diccionari d’Enciclopèdia Catalana, però a mesura que ampliem la cerca la cosa se’ns complica. El Diccionari català-valencià-balear (l’Alcover-Moll) sí que dóna el terme per bo, com també ho fa una patum com Coromines per al cas del verb registrar (així ho recull Josep Ruaix) i, sobretot, el Diccionari 62 de la llengua catalana, que situa l’accepció de registre com a “escorcoll” en una meritòria segona posició. I d’aquesta font, molt presumiblement, el terme deuria saltar a l’Ésadir, el portal lingüístic dels mitjans de la Corporació i eina bàsica de consulta per a tot el gremi correctiu que vulgui estar al dia. (Nota al marge: Inés Arrimadas es deuria comprar un sol diccionari, i ben fet que va fer; com més diccionaris tingueu a casa, més penes passareu.)

Necessitem un filòleg o filòloga que dediqui la seva vida a la feina ciclòpia d’escriure un diccionari d’ús

El mal d’avui, en aquestes qüestions, és l’encimbellament de què gaudeix l’Ésadir com a font de consulta primària i, en conseqüència, pràcticament normativa. Sense voler menystenir la feina majúscula dels lingüistes que hi ha al darrere (els quals treballen en unes condicions que converteixen la seva feina en titànica), és un error convertir el que, de fet, és el llibre d’estil/model de llengua d’uns mitjans audiovisuals en una font normativa pràcticament equiparable a la de l’Institut d’Estudis Catalans, perquè, desenganyem-nos, poques vegades l’usuari fa cas de la lletra petita que limita o censura els usos d’alguns termes. I, per tant, allò que hauria de ser una mera font de consulta (com altres llibres d’estil) muta de forma trapassera en font sancionadora i dogma de fe (com altres diccionaris), i no és el mateix.

El que ens cal és un heroi. Un heroi de la llengua. N’hi ha hagut d’altres, no seria aquest el primer. Necessitem un filòleg o filòloga que dediqui la seva vida a la feina ciclòpia d’escriure un diccionari d’ús, això és, una obra que, per principi, es plantegés transgredir la norma però, a la vegada, servís de referent d’autoritat per fixar l’ús responsable de la llengua. Tan sols Jordi Ginebra i Anna Montserrat s’hi han acostat amb el seu Diccionari d’ús dels verbs catalans, però només amb els verbs no fem res. En castellà van tenir la gran sort que existís María Moliner, autora en solitari d’un monument a l’espanyol que al seu moment va deixar la RAE en evidència i que avui continua essent referència obligada com a obra lexicogràfica.

Malauradament això ens falta. La llengua catalana ha protagonitzat una darrera centúria sense comparació amb llengües veïnes pel que fa a la fixació del seu codi, des del diccionari normatiu de Fabra fins a l’etimològic de Coromines, passant pel dialectal d’Alcover i Moll i tota la producció terminològica del Termcat. Però no tenim el gran diccionari d’ús, una obra de capçalera que actuï d’autoritat off i que no relegui la salut de l’idioma als usos apressats, siguin televisius o simplement tuitius. Necessito un heroi que em digui que tranquil, que si sento registre no passa res.