En Víctor fa 100 anys
La Universitat de Xile ret homenatge a Pey Casado, exiliat espanyol que va col·laborar amb Salvador Allende
Existeix una cosa tan inevitablement poderosa com la mort. És la vida! Ch. Chaplin, Candilejas, 1952.
Al desembre del 2013, el periodista de la CNN Xile Tomás Mosciatti, en acabar la seva entrevista d'una hora amb Víctor Pey Casado, pregunta:
—Vostè ha viscut molt. És agnòstic, ateu, creu en alguna cosa?
—Clar, naturalment, vostè m'està dient que em queda poc…, ha, ha, ha. Assumeixo que queda poc. Sóc agnòstic, lliure pensador diria…
Avui, un any i mig més tard, Víctor Pey fa 100 anys. Va néixer el 31 d'agost del 1915 a Madrid de pare català, empordanès per a més dades, i mare de La Rioja; i després de fer els dos anys va viure a Barcelona. Recorda que el seu últim domicili va ser a l’esquerra de l’Eixample, al carrer de Comte d’Urgell, 153, sisena planta, número 2, cantonada amb Provença.
El 25 de gener del 1939 Pey i el seu germà creuen els Pirineus i els fan presoners
La Universitat de Xile, ves per on, es disposa a rendir un homenatge a Víctor Pey en el centenari del seu naixement. Qui és aquest personatge de novel·la que va fugir de Barcelona el 25 de gener del 1939, va passar pel camp de concentració de Perpinyà sota el Govern de León Blum i es va embarcar amb la seva família al vapor Winnipeg a Marsella rumb a Valparaíso, després de ser inscrit a la llista discrecional del cònsol xilè a París, el poeta Pablo Neruda?
Altres articles de l'autor
Enginyer industrial com el seu germà, Pey va treballar per la Generalitat de Catalunya durant la Guerra Civil Espanyola. Marxa amb la columna de l'anarquista Buenaventura Durruti al capdavant d’Osca, però pocs dies després és convocat a Barcelona. “Josep Tarradellas, conseller d’Hisenda nomenat pel president Companys, sap que a la fàbrica La Hispano Suiza es blinden camions amb planxes d'acer. Tarradellas confia en el líder dels treballadors del metall Eugenio Vallejo Isla. A mi em nomenen assessor tècnic de la Comissió d’Indústries de Guerra de Catalunya”, recorda Pey. Es dedica, sobretot, a reorientar la utilització dels torns mecànics, les fresadores, premses d'embotir i rectificadores de les fàbriques metal·lúrgiques per fabricar armes lleugeres i municions. “No només per al front català. Per tot Espanya”.
El 25 de gener del 1939, davant de la proximitat de la caiguda de Barcelona, el seu germà i ell ja no tornen d'una gira per la província. Creuen els Pirineus i els fan presoners. Els traslladen a un camp de presoners a Perpinyà. “Allà ens reunim amb la meva mare i la meva germana. Les dues pertanyen a la maçoneria. I aquests ens ajuden a escapar. Me'n vaig a París sense papers i aconsegueixo una feina nocturna a l'oficina del Govern republicà a l'exili. Llegeixo que Neruda ve a França per noliejar un vapor amb refugiats espanyols. Demano una entrevista. Em rep. És fred, distant. Però en la seva llibreta subratlla una cosa: dos enginyers espanyols”, evoca Pey. I el poeta decideix incloure'ls.
Pey crea amb el seu germà una empresa d'enginyeria i té èxit en la construcció de ports. Coneix Salvador Allende, líder del partit socialista. Retornarà a Neruda el seu suport a París i acollirà el poeta perseguit a la seva terra i a la seva formigueta —Delia del Carril— a l'apartament que té a Santiago. Compra el diari de més tiratge de Xile, Clarín, dóna suport al projecte d’Allende, nou president de Xile, i l’acompanya fins a les últimes hores al palau de la Moneda. L'11 de setembre del 1973 Pey reviu el 18 de juliol del 1936. Torna a salvar-se gràcies als ambaixadors d’Espanya i de Veneçuela.
Un dia d'octubre del 1998, Pey torna a llegir una notícia que capta la seva atenció, aquesta vegada a El Mercurio. El general Pinochet ha agafat un vol a Londres. Envia un correu a l'advocat Joan Garcés a Madrid, qui al seu torn ho posa en coneixement del jutge Baltasar Garzón, qui sol·licita el seu arrest per a l’extradició el 16 d'octubre del 1998. El que sembla un somni es converteix en realitat.
L'últim combat de Pey encara està en curs. Ha aconseguit que el Banc Mundial el reconegui com a propietari del diari Clarín confiscat per Pinochet. Però els governs de la concertació no han volgut acatar el laude. Des del 2013, un tribunal estudia la suma de la indemnització, estimat en 100 milions de dòlars. Ha llegat el 90% del patrimoni de Clarín a la Fundació Salvador Allende, registrada a Espanya.
Pey parla català i recorda la Catalunya dels anys trenta, on va tornar el 1975. No és nacionalista. I pensa en veu alta: “La gent està irritada per la crisi i la política d'un govern de dreta que mira cap a un altre costat. I molts veuen en la independència la drecera per acabar amb aquest Govern. És una il·lusió. Jo no crec que aquesta il·lusió pugui resoldre els problemes reals que afligeixen els ciutadans”.
