Selecciona Edició
Connecta’t

Final a la platja de Barcelona

A la Barceloneta, el Quixot es va batre en duel amb el cavaller de la Blanca Lluna. I va caure derrotat

Una paradeta de menjar al Moll de Drassanes, al Port Vell de Barcelona.
Una paradeta de menjar al Moll de Drassanes, al Port Vell de Barcelona.

Va clarejar per fi l'infaust dia en què el valerós gentilhome que va creuar damunt del seu cavall la meitat de la península Ibérica lluitant contra tothom que li sortia al pas si no reconeixia que la seva estimada Dulcinea del Toboso era la dona més bella sobre la faç de la terra trobaria el final de les seves aventures en un lloc que mai hauria imaginat en el seu perdut llogaret de Montiel ni en les seves nits de més febril fantasia: la platja de Barcelona, tan lluny dels seus paisatges i dels seus somnis.

El Quixot ja feia diversos dies que havia arribat a la ciutat comtal, “la flor més bella de les ciutats del món” i la capital ja en aquells temps d'un invent, la impremta, que tant el fascinava perquè en sortien els llibres que llegia en el seu apartat llogaret i en els quals va conèixer tots els cavallers que l'havien precedit en la història i que el van portar a convertir-se en un, quan es va presentar davant d'ell un que el desafiava a batre's en duel allà mateix, a la platja de la Barceloneta, davant del port. Com es pot imaginar ara, veient la platja plena de turistes, de paradetes, i envoltada de gratacels, el Quixot “armat de tots les seves armes”, que amb totes havia sortit a passejar segons Cervantes (“perquè, com moltes vegades deia, elles eren els seus arreus”), veient venir cap a ell un home a cavall “armat així mateix de vint-i-un botó, que a l'escut hi duia pintada una lluna brillant”? Com es pot reconstruir si més no l'escena aquest matí de juliol en què la Barceloneta esclata de banyistes, la majoria estrangers, en què els dos cavallers es desafien a duel al costat del mar si cap dels dos accedeix a reconèixer la dama de l'altre com la més bella, “sigui quina fora” diu el de la Blanca Lluna (que no és altre que el batxiller Sansón Carrasco disfressat, com abans ho havia fet ja de Cavaller dels Miralls, fins i tot del Maese Pedro que amb un mico que parlava va intentar en un hostal proper a la cova de Montesinos convèncer el de la Trista Figura que tornés al seu llogaret, i que ha arribat fins a Barcelona amb la mateixa fi), cosa que  va deixar “suspens i atònit” el Quixot, i com es pot imaginar, en fi, la baralla que sobre la mateixa sorra del mar van lliurar en presència del "virrei" don Antonio Moreno —l'amic del bandoler Roque Ginart que havia acollit a casa seva el Quixot— i d'altres diversos cavallers que de seguida es van apropar a la platja avisats pels guaites de la ciutat contemplant, com jo faig en aquest moment, el mar de cossos nus que ara es torren al sol aliens a l'episodi que aquí es va viure fa segles i que possiblement sigui el més trist de tots els que a l'enginyós gentilhome de la Manxa li va tocar viure: “El cavaller de la Blanca Lluna va agrair amb corteses i discretes raons al virrei la llicència que se'ls donava, i el Quixot va fer el mateix; i encomanant-se al cel de tot cor i a la seva Dulcinea (com tenia de costum en començar les batalles que se li oferien), va tornar a prendre una mica més del camp, perquè va veure que el seu contrari feia el mateix, i sense tocar trompeta ni cap altre instrument bèl·lic que li donés senyal d'arremetre, van tornar tots dos a un mateix punt les regnes als seus cavalls; i com que era més lleuger el de la Blanca Lluna, va arribar al Quixot a dos terços caminats de la carrera, i allà el va trobar amb tan poderosa força, sense tocar-lo amb la llança (que la va aixecar, pel que sembla, de propòsit), que va tocar amb Rocinante i amb el Quixot per terra en una perillosa caiguda. Va ser després sobre ell, i posant-li la llança sobre la visera, li va dir: —Vençut sou, cavaller, i encara mort, si no confesseu les condicions del nostre desafiament…”?

La història segueix, com se sap, amb el Quixot acceptant-les (totes menys que la seva Dulcinea no era la dama més bella del món) després que el de la Blanca Lluna es negui a llevar-li la vida, com li sol·licita (“ja que m'has llevat l'honra”, li diu), i amb la novel·la corrent cap al seu final amb el Quixot i Sancho tornant al seu llogaret després de recuperar-se el primer dels cops, però això a ningú interessa ja entre els centenars, milers de persones, que es banyen o juguen a pilota o a perseguir-se en el mateix lloc on el Quixot va ser derrotat fa quatre-cents anys un matí com aquest, ple de llum i de felicitat.

“Aquí va ser Troia! Aquí la meva dissort, i no la meva covardia, es va endur les meves aconseguides glòries; aquí va usar la fortuna amb mi de les seves voltes i revoltes; aquí es van enfosquir les meves gestes; aquí, finalment, va caure la meva ventura i no es aixecar mai més”, ressonen, no obstant això, encara, les seves paraules sobre el mar.