Selecciona Edició
Connecta’t

Operació Unesco

A Catalunya 15 béns culturals com Empúries, la Seu Vella de Lleida, Ripoll o la cuina catalana busquen ser reconeguts com a Patrimoni de la Humanitat en una cursa amb molts competidors, on no tots arriben a l'èxit

La Seu Vella de Lleida, de la qual la Generalitat va presentar la candidatura a Patrimoni de la Humanitat al Ministeri al juliol. Ampliar foto
La Seu Vella de Lleida, de la qual la Generalitat va presentar la candidatura a Patrimoni de la Humanitat al Ministeri al juliol.

El Parlament va tancar la X legislatura picant de mans. Els diputats, lluny de les disputes que solen protagonitzar, van oferir una imatge insòlita acompanyant rítmicament —uns amb més gràcia que d'altres— la rumba que tocaven un grup de convidats des de la tribuna. Celebraven la declaració de suport al projecte de candidatura a la Rumba Catalana com a patrimoni immaterial de la Unesco. El primer pas d'una cursa plena d'obstacles, que tota candidatura ha de passar per ser reconeguda com a bé amb valor universal excepcional. Però la rumba no està sola. En l'actualitat hi ha catorze béns més sobre la taula que, en un grau o un altre, aspiren a ingressar en aquest club del prestigi patrimonial.

El procediment per presentar una candidatura està regulat per un Decret de juny del 2013. Qualsevol persona o entitat pot demanar-ho, i després cal un informe positiu del Consell Assessor del Patrimoni Cultural Català, seguit d'una resolució favorable del conseller de Cultura. Amb això, la candidatura ingressa a la Llista Indicativa Catalana —actualment té nou béns— en la qual la Generalitat només pot inscriure un bé cada any. Abans del 30 de juny de cada any (aquest any excepcionalment s'ha allargat el termini fins al 30 de juliol) la conselleria presenta un bé al Ministeri de Cultura. El 3 de juliol la Generalitat va presentar l'última candidatura: la Seu Vella de Lleida.

Els ‘top’ de la llista i els aspirants

J.A.M.

ELS ‘TOP’: Park Güell i Pedrera (1984), Façana del Naixement i Cripta de la Sagrada Família, Casa Batlló, Cripta de la Colònia Güell i Casa Vicens (2005), tots de Gaudí. Monestir de Poblet (1991), Palau de la Música i Hospital de Sant Pau (1997). Art Rupestre Mediterrani (1998). Esglésies romàniques de la Vall de Boí i el conjunt arqueològic de Tarragona (2000). Com a Patrimoni Immaterial: la Patum de Berga (2008), els castells (2010) i la dieta mediterrània (2013).

ELS ASPIRANTS: Fortificacions de frontera, Itinerari de la vinya, Empúries, Icnites de dinosaures, Vessant mediterrani dels Pirineus, Vies romanes, Patrimoni miner, Paisatge agrari del Priorat-Montsant-Siurana, Portalada de Ripoll, Festes del Foc dels Pirineus, Triangle dalinià, Cuina catalana, Festes de Reis d'Igualada, Rumba catalana i Seu Vella de Lleida.

Però aquest reconeixement cal guanyar-se'l a força d'informes, comitès d'experts i grups de treball. “La Unesco restringeix cada vegada més els criteris per aprovar els projectes, i demana més bons plans de gestió”, assegura Joan Pluma, director general de Patrimoni de la Generalitat. Això és el que ha fet que hi hagi projectes estancats des de fa anys. És el cas de la candidatura de les Fortificaciones amb baluard de frontera i la de l'Itinerari cultural de la vinya, a la llista indicativa catalana des del 1998; la de les Icnites de dinosaures de la Península des del 2002; la del Patrimoni històric miner, des del 2007; o la de les Vies romanes, des del 2007. També està en espera des del 2002 el jaciment d'Empúries; el primer i únic assentament amb restes gregues de la Península Ibèrica, sense que ningú l'hagi tingut en consideració. Des de la Direcció general de Patrimoni asseguren que s'han iniciat estudis tècnics de totes les candidatures presentades amb altres comunitats després de comprovar “que no s'ha fet cap gestió amb relació al seu impuls”. Les últimes a sumar-se a aquesta llista indicativa són el Paisatge agrari del Priorat, Montsant, Siurana (el febrer del 2014) i la Portalada del Monestir de Ripoll, que va ingressar a la llista el gener d'aquest any. Però n'hi ha més. Entre els béns que també lluiten pel reconeixement de la Unesco hi ha el de la Cuina catalana que la Generalitat va tramitar el 2013 al Ministeri però que difícilment arribarà a bon port ja que xoca amb els interessos d'una altra candidatura: la de la Cuina espanyola per la qual aposta el Ministeri. La Festa de Reis d'Igualada també va ser presentada al febrer d'aquest any. En fase inicial hi ha altres béns, com les Esglésies romàniques de Terrassa que només han rebut el suport de les autoritats locals, mentre que de la candidatura del Triangle dalinià no se n'ha tornat a saber res des que va ser retornada el 2013 als seus promotors perquè completessin la informació.

També hi ha candidatures comunitàries entre països, com la de les Festas del foc del solstici dels Pirineus, que impulsen Espanya, França i Andorra, però que computa per Andorra, una festa que espera ser reconeguda al novembre a la reunió del Comitè del Patrimoni Mundial que se celebrarà a Namíbia.

Malgrat l'allau de peticions per aconseguir el top del patrimoni, Pluma, assegura “que no són més que en altres ocasions”. En tot cas valora com a “positiu i dinàmic per al patrimoni català que no hi hagi només una iniciativa”. Per a Pluma no hi ha dubte que “el màxim benefici d'una candidatura és el compromís del promotor per garantir-ne la gestió i la conservació”. Per això, “tots els béns estan més ben conservats avui que quan van ser declarats”.

Tot i això són molts especialistes en patrimoni els que asseguren que està baixant el llistó; denuncien que no tot el patrimoni pot gaudir d'aquest reconeixement i que caldria saber dir no a moltes sol·licituds. “Fa la sensació que tothom s'hi pot presentar”, assegura l'expert en turisme i patrimoni Manel Miró, que no dubta que “aquest reconeixement ha derivat en una qüestió turística més que en un compromís per conservar en una marca que interessa als municipis”. Per a ell, “la declaració no significa res, és com les banderes blaves que es posen a les platges”, mentre defensa que aquest organisme hauria de crear uns estàndards de gestió i obligar a complir-los. Miró defensa que la decisió última de protegir de la Unesco “no és una dada objectiva, sinó una decisió política i s'ha perdut l'oportunitat de declarar exemples de bona gestió de llocs patrimonials. Dubto que els valors que comptin siguin aquests”. Miró troba a faltar les inspeccions periòdiques i que la Unesco no faci seguiment i valori com es gestionen aquests llocs. “La Unesco mai ha retirat un reconeixement a un bé”, assegura.