Selecciona Edició
Connecta’t

El secret d’un nomoblidis

Ana María Aguilar va matar a cops dues àvies octogenàries que coneixia per robar-los joies i diners. Una polsera trobada al seu bolso la va incriminar

Ana María Aguilar, d'esquena, durant el judici a l'Audiència de Barcelona.
Ana María Aguilar, d'esquena, durant el judici a l'Audiència de Barcelona.

Alguna cosa es va torçar en el gest d'Ana María Aguilar quan els policies li van demanar que buidés el seu bolso. Era una fornera de barri, que coneixia i tractava amb amabilitat la seva clientela habitual; una dona de 60 anys, afable i cooperadora, que continuava negant qualsevol relació amb l'assassinat a cops i ganivetades de dues àvies, de 86 i 81 anys, a Mataró. Però Ana María era l'únic nexe entre les dues víctimes. A més, feia pocs dies havia venut la muntura d'unes arrecades d'or iguals que van robar a una de les àvies després d'assassinar-la. I tenia una veu sospitosament semblant a la de la misteriosa dona que va trucar al 112 avisant del segon crim.

Però tot eren conjectures... fins que els agents van escorcollar el seu bolso. En una de les butxaques, hi van trobar la placa d'una polsera nomoblidis en què es podia llegir gravat: “Conxita”. Així es deia la segona morta. En aquell moment, Ana María va ser detinguda.

El primer assassinat va ser el 17 de maig del 2012. La filla d'una dona de 86 anys, que vivia sola al passatge Enric Fité, la va trobar a la cuina, amb un cop al cap i degollada. “La porta d'accés no estava forçada, hi havia algunes habitacions que no estaven regirades i s'havia utilitzat més violència de la normal...”, explica el sergent dels Mossos d'Esquadra Xavier Rodríguez. El cas semblava un robatori d'algú proper, un assassinat aïllat. Però va agafar una altra dimensió al cap de cinc dies –el 22 de maig, quan algú va trucar al 112 des d'una cabina telefònica. “Era una dona i deia que havia passat una cosa molt greu, que una àvia necessitava ajuda”, recorda l'investigador. Al domicili els policies es van tornar a trobar amb una porta que no estava forçada, amb una casa regirada de manera selectiva, i amb una àvia morta a la cuina, amb un cop al cap i apunyalada.

Fitxa tècnica de l'assassina

Dades personals. Ana María Aguilar, d'uns 60 anys, propietària d'una cafeteria fleca a Mataró.

Tipología. Assassinat a cops i a ganivetades de dues dones.

Víctimes. Dues àvies de 81 i 86 anys, que coneixia i a qui va robar diners i joies.

Perfil. Aguilar tenia deutes, i el local que regentava no li funcionava bé. A més, li agradaven molt les joies.

Mòbil. Econòmic.

La seva caiguda. Els policies van trobar al seu bolso una polsera d'una de les víctimes.

Què se n'ha fet? Compleix una condemna de 44 anys de presó.

La primera persona que va parlar als agents d'Ana María Aguilar va ser la filla de la primera morta. Els va explicar que era una antiga veïna, amb qui va mantenir una amistat i que malgrat haver perdut el contacte, la dona es va presentar a la comissaria el mateix dia que van trobar el cadàver per donar-los el condol. Li va semblar estranyíssim. I la seva inquietud va ser creixent després que li truqués 14 vegades per telèfon per interessar-se per com estaven. “Era com si volgués obtenir informació o explicar altres vies d'investigació”, raona Rodríguez.

De seguida van descobrir que Conxita, la segona víctima, vivia al costat de la “iaia Anita”, la cafeteria fleca d'Ana María. A partir de llavors, els policies no es van desenganxar d'Ana María, que seguia amb els seus hàbits de vida normals. Entre ells, repartir menjar a domicili a avis... En qualsevol moment, la fornera podia entrar a casa d'algun avi per entregar-li la seva comanda... O per a qualsevol altra cosa.

El 25 de maig a les dues de la tarda, els policies que la seguien amb discreció van veure que Ana María agafava un taxi. Sabien que anava a casa d'un avi. Els agents no se la van voler jugar. Quan la dona sortia del cotxe, la van aturar i li van proposar anar a comissaria a prendre-li declaració.

Ana María no es va donar mai per vençuda, no es va enfonsar ni va confessar, ni tan sols quan va aparèixer la polsera. “Durant l'interrogatori estava nerviosa, li tremolaven les mans, plorava constantment, però no s'atabalava, no perdia els estreps...” com caldria esperar d'algú a qui s'acusa injustament de matar dues persones, recorda Xavier Rodríguez.

“Sento molt la mort. Jo les estimava i les apreciava, no les he matat”, va dir al judici en el seu últim torn de paraula. El seu psicòleg a la presó la va creure: “Si ho hagués fet, a mi m'ho hauria dit”. L'Audiència de Barcelona la va condemnar a 44 anys de presó.