Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA DE LES BALEARS / ESTIU

Formentera, l’illa de les fotos, no troba la de Bob Dylan

Una imatge de l’illa sembla una estampa ideal: la negació d’una tempesta, el vent mort, els núvols aturats. Hi ha una eclosió de llums i colors nets, el cel i la mar casats, una aigua de vidre pla

El far de la Mola, a Formentera.
El far de la Mola, a Formentera.

Formentera l’estima molta de gent: els nadius certament, els residents que l’han triada, els estiuejants que hi tenen o lloguen casa, els turistes volanders –òbviament-, els viatgers visitants d’un dia i molts, molts, de navegants que amb tants de iots envolten platges i cales i port. Es Freus –el pas entre Eivissa i Formentera– és com una aparcament amb ruta total d'autovia marina. La imatge de satèl·lit d’aquest agost és definitiva.

Milers i milers de fotos, postals amables, tòpiques i romàntiques capten i multipliquen els seus racons litorals i interiors rurals i desèrtics fantàstics. Oficialment, pel negoci turístic l’anomenen "l’últim paradís". Vet ací l'autoretrat amb l'oferta al portal oficial.

La fama és justa, i perillosa. N’hi ha que somien anar-hi i molts tornar-hi. L’illa és de cine a totes les fotografies o als anuncis que l’usen d'argument i decorat. És un mapa de colors nets i un pol d’atracció, potser desbordant perquè el turisme multiplica –alguns dies de juliol i agost– fins per quatre la població real, que és de 12.000 habitants.

Una meravella, sí, quan es buida, a les fotos d’hivern, a les hores mortes del mati. L’èxit, la descoberta i la socialització de l’oci han duit un cert estat de sensació de saturació i excés dels 100 dies de plena de l’estiu: manca d’aigua bona, algun tall de corrent o telèfon pel disparat de llançar les àncores els vaixells a la sorra i als fons verds que fan de llit als cables submarins de corrent o fibra òptica. Ha passat i s’ha repetit en dos estius seguits.

S’ha limitat la presència de vaixells fondejats sobre les praderes submarines de posidònia, se sancionen les festes de vaixell-disco, party-boat al parc natural de ses Salines. I es medita posar un fre, marcar un sostre a la càrrega humana i de vehicles sobre Formentera, a la presència de cotxes, el desembarcament de cents de vehicles dels ferris que cada dia duen fins a 15.000 persones al moll de la Sabina, port de Formentera.

La idea que flota de l'illa menor de les Balears, de just 83 quilòmetres quadrats, és completa i es repeteix sense fi boca-orella, a la gens llegendària narració personal a les xarxes, als anuncis comercials i als espots de mil coses. La memòria és nodrida i gens negada, és domèstica.

Una persona –sense volar- pot veure l’illa sencera, albirar-la millor com una dona ajuda, des dels empits de la massa de la Mola, a 140 metres d’alçada. Allà, a uns dels límits del món de Formentera, es veu la fi de la terra i els estrets costats del territori arenós, pedrenc, amb taques de pinar i savines, bastant, molt, tacat de casetes i edificis dispersos.

Hi ha a la pell de l'illa ratlles de parets de pedres, murs, quartons i partions d’un temps de colonials i ordres eclesials: vet ací el noms dels micropobles amb parròquia: Sant Francesc Xavier, Sant Ferran. El Pilar. Moltes torres de defensa, la por dels que venen a fotre.

A la Mola, sobre els penyals de la mar que fan espant, hi ha el gran ciri o fal·lus lluminós, el seu famós far de la novel·la Hector Servadac de Jules Verne. Un gran espectacle nocturn cada nit amb dotze feixos de llum que agranen la mar i la terra sistemàticament, no per decorar sinó per guiar els navegants.

En aquest far solitari hi ha viure dotze anys Javier Pérez de Arévalo, compositor musical i investigador, que va fer una crònica de la vida de segles de la torre de senyals. Ell va ser l’últim faroner de la Mola, hi fou fins al 2001. Aquí a un programa, bo, de La 2, El escarabajo verde, sobre el far, Formentera el músic faroler.

Els amants de la natura pedrenca pelada i dels penyals costaners, també de la mitomania del cine, estan justificats pels paratges naturals fronterers d’un altre cap formenterer, el de Barbaria, òbviament batiat pels antics per fitar on era prop, els altres, els infidels o més pirates, corsaris que els nadius cristians autòctons eivissencs formenterers.

Una aportació grossa a la fama geogràfica, els tòpics illencs i l'eròtica de Formentera i –el far de cap de Barbaria– la va dur el 2001 el film Lucia y el sexo, de Julio Medem, amb Paz Vega, Najwa Nimri, Tristan Ulloa, Elena Anaya. Al cartell del film, els escenaris ho fan familiar a la farola i a la cova propera.

Formentera ha suportat el maneig de la ficció, de ser escenari de desenes d’espots de cervesa, cosmètics i més, també reportatges internacionals de moda i estil més o menys encertats i la presència reiterada de VIPS als arenals blancs.

També ha sobreviscut al film situat allà, L’illa de l’holandès, sobre la novel·la homònima de l’escriptor valencià Ferran Torrent, adaptació de Sigfrid Monleón, el 2001. L’escriptor, tot i habitat a la vora de l’illa –a València–, confessà que l’hora d’escriure es regi per plànols i fotos de Formentera, menys que pel coneixement de l’illa, que no tenia. La ficció.

El combat per la pervivència del model de vida és viu. Els darrers anys, milers de persones i cents d’entitats s’han mogut i han protestat sovint per servar la mar de les Balears de les prospeccions petrolieres, la campanya social i política és viva des de Formentera fins a Maó.

Les veus de vigia i crítica davant de qualsevol amenaça mediambiental, que n’hi ha hagut moltes des dels seixanta/setanta, les fan els ecologistes organitzats. Sense l’esquerra i gent progressista local i els proteccionistes radicals s’haurien fet grans ports dins els estanys o fora, a les salines, als espais oberts que queden, o el càmping del ca Marí.

En l’acció de captació del client individual i del negoci exterior, el record de l’illa té capítol de singularitat Enric Majoral, el joier que "es reconstrueix" a Formentera, diu, un artesà convertit en marca i producció de metall preciós seriada que fa “penyores” de l’illa i la Mediterrània. Un dels catàlegs més cars que he vist a les illes Balears fou el seu quan casà art i argenteria. Ara ja treballa i signa amb son fill Roc, nat a l’illa el 1979.

No gaire lluny de Barbaria –a Formentera tot és isolat i aïllat emperò avinent–, hi ha l’ex hotelet del Cap de Barbaria, on els primers creadors de l’espai feren un dels millors vins del moment. Ara és la casa particular d'una hereva del fundador de Chupa-Chups, Enric Bernat.

Una amenaça per les anyades dels vins pagesos, de dues retxes de parres o de les grans vinyes de les grans bodegues, de 4 a 15 hectàrees, duu ales, les dels tudons, coloms silvestres i les perdius que es mengen els raïms; tenen set i van llépols. Des del 2000 hi ha una altra plantació de vinya, ben feta, gran, propietat d’un editor de premsa, Javier Moll de Miguel, que té una cadena de diaris i mitjans (el Diario de Ibiza, Diario de Mallorca, entre d’altres). El celler i els molts de vins que fa duen eco del seu llinatge de l’amo, com toca: és diuen Terramoll.

L’obra de la venda casa hotelet i la bodega de Barbaria –quasi no vista– és manya de Xavier Pallejà i de Salvador Roig, el predicador proteccionista qui pugnà contra la destrucció de la casa pagesa protegida de ca ses Castellones, al principal nucli urbà Formentera, no aconseguí que s’esbucàs el casal rural històric emperò sí que feu tomar judicialment el centre comercial alçat sobre el solar de la malifeta irremeiable.

Per entendre el pes de l’arquitectura i la història en l'ordenació del paisatge i la vida, una obra introbable Guia d’arquitectura de Ibiza y Formentera, d’Elias Torres (CAU 1980). Ben feta, ordenada i comprensible.

Res ja no és com abans però encara hi ha les cases d’Henri Quillé, Erwin Broner, un conjunt recent d'habitatges socials de Xavier Pallejà i Salvador Roig i de Marià Castellò són ben ressenyables entre l’allau de mur vacu, enorme o banal arran de mar. L’obsessió constructiva i la grandiloqüència són epidèmies.

Elias Torres posa com a obra arquitectònica una figuera, Na Martinenca de can Mestre, la gegantina i estalonada amb cents de suports, com poques. D’altres arquitectes en feren estudis i ressenyes. A Arquia hi ha un treball sobre "na Blanca de can Mestre".

Per ventura la narració més curra de Formentera, aèria, propera, global, a tir de pedra o mirada folla és la de Beni Trutmann, un retratista ja mort que feu allí la seva base de feina copsà el territori amb mirada bestreta de turments i trucs.

Una espècie de volada de falcó sobre aspectes essencials d’aquesta balsa de sorra és en un vídeo armat per un admirador de Trutmann on es resumeix la seva mirada rodona. Es pot evitar la música d’acompanyat.

De Pere Català Roca s’ha editat un llibre al Consell de Formentera i queden imatges entre els molts fets per Melba Levick, tants d’altres autors de postals o purs tractats antropològics. Toni Catany i Baltasar Porcel feren més d’una guia de les Balears i reportatges sobre el mon hippie. Per davall l’aigua Manu San Félix és un peix amb quatre ulls i una càmera robadora. Ell té una causa clara la protecció de la posidònia que fa i suporta les platges i oreja i fa clara l’aigua de la mar.

Alberto García Alix, tan personal fotògraf d’ull de corb, ha col·leccionat molts de negatius sobre Formentera, on ha passat temps des dels setanta i vuitanta. Escenes i llocs, gent, tipus, estrelles i marginals. És el que ell titula “Lo més prop vaig ésser del paradís”. Són plaques humanes. Heus ací la mostra estel·lar.

Una idea volàtil, orgànica de la Formentera es pot fer en branquillons de savina (vius que està protegida). Així l’artista belga que habita entre Eivissa i Formentera, el reconegut Gilbert Herrenys, va fer aquest estiu un muntatge per al MACE (el Museu d’Eivissa) que va titular El bosc i les mans. Qui és ell i què fa de les illes queda dit al seu portal.

També un pintor important de Formentera, Enric Riera, té opinió d’artista que beu del propi, local/universal, plasma el color, les idees mínimes com uns símbols marins i de fustes de barques. S’escapoleix d'allò figuratiu, és poc abstracte i fa el bon pes del seu gest. Els pòsters, cartells, icones més interessants també són seus.

Molts de continentals han cercat redós creatiu i refugi milionari, des de fa estona l'hiperactiu i productor dissenyador de minis i grans objectes Philippe Starck hi té posada gran des de fa estona. Ell allà va fer la idea més interessant per un llaüt –embarcació ancestral mediterrània–, va idear una coberta plana, llisa sense obstacles, útil per navegar i relaxar-se còmodament.

Emperò que a l’hora l'exquisit Starck fa naus com portaavions i signa el bunyol exagerat de l’ampliació del Port Adriano a Calvià, Mallorca. Digne sempre, Mariscal ha estat un estiuejant de lloguer perdut enmig del bosc de Formentera i ideà una plaça i logos sobre l’ecotaxa del 2002-2003. També ha pul·lulat Lluís Llongueres, el perruquer mediàtic, i el cantant Pau Donés de Jarabe de Palo, que abans s'hi quedava mesos navegant i component i que ha mostrat els seus llocs més estimats a la tele.

A la torre Gavina, territori formenterer preservat, dos potentats i navegants –Isaac Andic, amo de Mango, i Rafael del Pino, un dels hereus de la constructora Ferrovial– s’han fet aquests darrers anys les últimes grans mansions. És en una zona quasi impossible, és legal, emprant els viaranys que la llei i l’urbanisme faciliten en temps de canvis i moratòries.

Una altra cosa ha estat el pes tranquil de l’estança –de dècades– entre París i Formentera del pintor català, oníric i hiperrealista, Antoni Taulé. La seva obra tan personal i la seva vida, dos eixos importants, són filles de l’illa, també.

N’hi ha més però Formentera té de veí Erró, el nom que usa i amb el qual signa el pintor pop postmodern islandès Gudmundur Gudmundsson. Ell mostrà al museu d'Es Baluard de Palma i per més fer va fer una deixa d’obra al Consell de Formentera, al poble, als seus veïnats.

El conjunt de les peces d’Erró són en un museu virtual, també. Aquí hi ha la selecció sencera de les imatges tan atractives i farcides de colors, entre portades de discos de psicodèlia i còmics.

Bob Dylan va ésser a Formentera? És una de les llegendes recreades i no resoltes mai perquè segurament mai no hi fou. L’expert professor de geografia i editor Climent Picornell espigolà i replicà dos documentals de la tele (TVE i Canal 33) que volaven sobre això. Picornell decantava fets i demanava dades per donar per bona una resposta: si el poeta músic més potent del segle XX anà a Formentera. No està resolta la qüestió. No hi ha fotos, ni gravacions, ni cartes ni notes o respostes autobiogràfiques de Dylan. Aquí el document pel debat de Picornell.

Pedro Martín, agitador cultural de causes nobles i habitant d’anys a l’illa, encén el caliu de la certesa de la presència de Dylan. Cada mes de maig –per l’aniversari de l’artista– s’organitza un Bob Dylan Fest Formentera i un recorregut pel cementiri, amb les glòries i perduts enterrats gairebé tots abans d’hora.

Martin i d’altres mantenen el fons de la Biblioteca Internacional de Formentera, creada i mantinguda des del 1966 per Bob Robert Lewis Baldon, americà de Manhattan, que reuní 20.000 volums, un llegat per a fitxar sencer i posar a mans del poble. Els fons són ja a la biblioteca pública Marià Villangómez. Cerquen un llibre anotat o signat per Bon Dylan. Sí que és cert el pas per l’illa d'integrants de Pink Floid i, sobretot, de King Crimson, que feu la cèlebre cançó Formentera Lady.

El títol de la cançó bandera, el 2015, l’ha manllevat Jordi Cussà per fer una novel·la que recrea aquell mon idíl·lic i utòpic de vida lliure i drogues abastament. Molt abans, l’escriptor de Vancouver Joan Haggerty publicà el 1971 Daughters of the Moon, i l’holandès Bert Schierbeek va fer aleshores Inspraak. El poeta Emilio Sola feu La isla i l’indiscutible patriarca pitiús Mariano Villangómez va dedicar poemes i prosa a voler per retratar la lluna i la terra: "Aquesta lluna pagesa, aquí és més lluna que enlloc, sortia grossa i encesa, ara ha pres un color groc”.

La música d’avantguarda i folk d’arrels té des de Formentera i Eivissa un valor cotitzat en la gent del Projecte Mut i el seu Idò o la cançó d’estiu de TV3. Les Estàtutes de Sal i els Ressonadors poden ser deutors o parents de Joan Murenu (que fou cappare d’UC amb Isidor Marí i Victorí Planells) i que té la veu feta per llegir i cantar la cançó popular. Dels mateixos pare i mare és Antoni Marí ‘Moreno poeta, filòsof, catedràtic. Joan Murenu canta: "Voler l’impossible ens cal i no que mori el desig". Aquí deçà els Ressonadors amb Jo tenc una enamorada fan una nova visió nova d’una illa amb la cançó tradicional. D’altra manera no gaire enfora els llençols i manifestos personals sobre l’illa feta pels neoclàssics Aires Formenterencs.

Ara bé, la més pura i veritable mare de la música de l’illa d’Eivissa i Formentera és dels anys cinquanta. Són les Caramelles de Nadal, en gran reportatge d’una societat que xerra i murmura. Un enregistrament d'Alan Lomax, el musicòleg nord-americà que servà la netedat del folklore tradicional, la ideologia de les relacions arcaiques del nadius en la seva estima a Déu i entre ells, qui sap. En Xumeu Juan n'ensenya als nins i serva la tradició d'instruments i música d'arrels. 

Imbatible Pau Riba duu la vara indubtable de la vida trencadora i creativa a Formentera. Ell va viure allà, allà varen néixer dos dels seus fills músics i va parir Jo, la dona i el gripau, disc que és la peça fundacional d’un nou concepte a la cultura catalana. És el desvetllament de Riba com un creador fora de qualsevol òrbita.

El disc va ser gravat el 1971 a l’aire lliure a la casa que tenia Riba –la va tenir dècades– a la Mola, Formentera, amb un Nagra, un magnetòfon de cine i televisió. 40 anys més tard el reeditaren: Miquel Barceló feu la portada, Isaki Lacuesta va operar sobre imatges de súper 8 de l’editor musical Mario Pacheco i d’un curt inacabat de Joaquin Jordà. El grup ribenc Pastora feu un videoclip amb muntatge de Pauet Riba i música de Caïm Riba i Angel-led.

Qui ha anant a Formentera o és d’allà sol dur al cotxe –i al cor– una ferratina amb icona del perfil de l’illa, sense cap nom. El que és explícit. És com una matrícula militant. El litoral de Formentera, el mapa o una vista zenital, és com un peu de dona o d’una sabata amb tacó.

També s’ha emprat, molt, molt, de símbol d’identitat i referència una sargantana, petit rèptil endèmic i protegit, tan divers, de color, a cada redol, platja o illot. Ultra preservada, intocable a la natura, sociable segons on –al far de la Mola– surten la pas del visitant. Són semàfor de la biodiversitat i del respecte al medi ambient. No cal alimentar-les.

Una imatge de l’illa sembla una negació d’una tempesta, el vent mort, els núvols aturats, una eclosió de llums i colors nets, el cel i la mar casats, mar amb una aigua de vidre que transparenta els arenals de platges fines. I no ho diuen però són dels temps freds o hores una illa deserta, amb l’aigua de la mar de catàleg.

Per un entrapà de ceba: pa i ceba

Per cosa certa que el menjar simbòlic i preuat des de l'avior de Formentera eren el pa i ceba, un entrepà senzill i saborós la puresa de la mossegada, l’agre de la terra a la boca. M'ho han contat. Ceba blanca, trempada o ceba ofegada, sofregida, morta, lentament fins daurar-la i fer-la transparent. Amb tu "pa i ceba", diuen els castellans per dir que es passen totes les penúries.

Indirectament es raona el tràfec interinsular d'intercanvi de cebes per bestiar un llibre central –a més del de Joan Castelló– La Cuina de Formentera. Bella obra d’Artur Portes Ribes, textos de Vicent Ferrer Mayans, fotos de Vicent Juan Guasch i pròleg d'Anton M. Espadaler.

Anau directament a les imatges i les explicacions dels nadius. Espadaler predica. L'obra és essència culinària, cultura i referències populars i històriques sense ploms insuportables. Els menjars de la mà i la terra en una veritable netedat expressiva, com l’entrepà de ceba. És un llibre institucional del 2011 del Consell de Formentera i l'Institut d'Estudis Baleàrics del Govern.

A hores d'ara no cal fer un llistat de llocs per menjar. N'hi ha a balquena. No cal criticar els preus de luxe o prohibitius dels xiringuitos (xibius) i restaurants de platja. A Formentera no importa anar a menjar a vorera de mar. No és una oració. Tampoc es gens segur que hi hagi peix de l’illa a voler per complaure tots els que que hi van.

Ara vendran els raors, peix de preu de foc. Queden molt bé a les fotos.

Dubtin, demanin. Comprin, per exemple, un formatge de cabra i un detall, un potet de peix sec i provin de fer-ne pasta o l’ensalada amb crostes, bescuit, pa dur o galleta marinera i tomàtiga. Arreu venen aigua de mar embotellada per cuinar o fer-se la cara neta i aigua salada, sal líquida per esquitar o salar també.

No sé d’on treuen la sal perquè els estancs de les salines estan parats. Això és la metàfora fina de l'explotació de la marca, pur màrqueting, senzillament el negoci de la imatge.