Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

L’enemic és Mas

Rivals i opinadors hostils han convertit valors positius en pecats execrables

Durant les poques setmanes transcorregudes des que va cobrar forma la candidatura Junts pel Sí, es compten per centenars les peces periodístiques de tots els gèneres (des de la informació fins a l'opinió estricta, passant per l'entrevista o el reportatge) que han volgut furgar en les singularitats d'aquesta fórmula electoral, buscar-li contradiccions, punts febles i rareses. En particular, ha estat objecte de gran explotació mediàtica i política el fet –certament inusual, com ho són les circumstàncies del 27-S– que el cap de cartell de Junts pel Sí no sigui Artur Mas, sinó Raül Romeva, i que l'actual president de la Generalitat ocupi només el número quatre de la llista esmentada. Les especulacions i els debats sobre si això és rellevant o irrellevant, si genera incertesa entre els electors o no, si ocupant aquesta posició Mas s'amaga o esquiva responsabilitats, han alimentat la premsa d'aquest estrany mes d'agost.

El bo de Joan Herrera va qualificar de “burla democràtica” la quarta posició de Mas; lamentablement, no ens ha explicat quina mena de burla, de subterfugi o de truc suposa que ni ell ni Dolors Camats –líders orgànics d'Iniciativa– aspirin a renovar els seus escons dins d'una candidatura inspirada i controlada per Iniciativa, com és Catalunya Sí que es Pot. Sempre marcial i bel·licós, el popular Xavier García Albiol retreu al president que, “en la batalla, els generals han d'estar a primera fila” (per sort per a ell, ha assistit a poques batalles...). Més solt de llengua, algun columnista ha anat directament a l'insult: Romeva és “un llest inútil”.

Ja ficats en matèria, tant rivals com opinadores hostils han carregat en tromba contra les llistes de Junts pel Sí; ben legítimament, ésclar; però també molt esbiaixadament, convertint valors que sempre s'havien considerat positius –la transversalitat, el pluralisme, l'obertura...– en pecats d'incoherència i contradicció execrables. Per citar el –per mi– recentment descobert enginy de la socialista Eva Granados: “Junts pel Sí sembla l'illa dels famosos”. Ves quina cosa.

En aquesta mateixa línia d'estrabisme analític, els fitxatges d'independents per a la candidatura que encapçala Romeva són “demagògics”; que la Unió de Duran incorpori advocades de l'Estat, fiscals de carrera i fins i tot exdiputades del PP, en canvi, és una prova de serietat, rigor i conseqüència. Celebrats escriptors i prestigiosos acadèmics arremeten contra Xavier Rubert de Ventós (o Marina Geli, o Germà Bel) per haver transitat des del PSC fins a l'independentisme; que uns altres o unes altres ho hagin fet des de la socialdemocràcia fins a formar tiquet amb gent modelada a la Lliga Comunista Revolucionària, en canvi, no mereix cap comentari. En fi, hi ha qui es pregunta amb sarcasme què sap el músic Lluís Llach d'economia, però no què sap l'escriptora Gemma Lienas –per exemple– sobre política fiscal o infraestructures.

No obstant això, tot aquest soroll –i el que vindrà– no hauria d'emmascarar el nucli dur, l'ultima ratio de la batalla del 27 de setembre. Curiosament o significativament, aquella ultima ratio la va resumir la més novella de les aspirants al triomf, Inés Arrimadas; i ho va fer en una data tan primerenca com l'1 d'agost, abans que assessors i spin doctors tinguessin temps d'aconsellar-li marejar la perdiu. “L'enemic és Mas”, va dir la presidenciable de Ciutadans. I en aquestes quatre paraules hi ha més veritat que en moltes sensates anàlisis de folis i folis.

Sí, per a Ciutadans, per al PP, per a la Unió Democràtica duranista, per al PSC, per a Catalunya Sí que es Pot, per a tots els poders locals defensors de l'statu quo, l'enemic és Mas, per més giravolts i floritures dialèctiques amb què vulguin dissimular-ho. Ho és també per a l'Estat, que no en va el té enfilat judicialment, perquè sap que Artur Mas lidera avui l'única opció versemblant de ruptura a curt o mitjà termini. Fixeu-vos amb quina naturalitat se li imputen a ell –que no havia obert la boca– les desafortunades paraules del conseller Gordó, la setmana passada, a la Universitat Catalana d'Estiu.

Si la fórmula de Junts pel Sí fos aquell poti-poti indigest, risible i grotesc que alguns pinten, si la “patacada de l'independentisme” que Ponç Puigdevall profetitzava aquí mateix l'altre dia fos tan segura, l'excitació de l'unionisme en tots els seus matisos no seria la que és, ni la que serà en les properes quatre setmanes.

Joan B. Culla i Clarà és historiador.