Selecciona Edició
Connecta’t
crítica | atrapa la bandera

De gran, astronauta

Enrique Gato imposa un ritme, una posada en escena i un muntatge magnífics, que es converteix en un entreteniment refrescant

La família d'astronautes d''Atrapa la bandera'.
La família d'astronautes d''Atrapa la bandera'.

Una pel·lícula espanyola per conquerir el món. Com? Amb una trama, uns personatges i uns ambients com els de les pel·lícules que conquereixen el món: les nord-americanes. És un defecte? Segons com es miri, però sembla més una opció que una mancança. Atrapa la bandera, nou llargmetratge d'Enrique Gato després l'extraordinari èxit de Les aventures de Tadeu Jones (gairebé tres milions d'espectadors, més de 18 milions d'euros de recaptació), s'articula a partir d'una bonica idea històrica i d'un magnífic model d'aventura infantil. Lluny de les servituds autoimposades Tadeu amb la sèrie d'Indiana Jones, tant en el disseny de personatges com en l'estructura i en les gràcies de paròdia, la pel·lícula, fins i tot sense sortir en algunes de les seqüències de les convencions de les odissees espacials, aconsegueix compondre un relat de superació emocionant.

Atrapa la bandera

Direcció: Enrique Gato.

Intèrprets (veus en castellà): Dani Rovira, Michelle Jenner.

Gènere: animació. Espanya, 2015.

Durada: 95 minuts.

Amb l'abandonament de la carrera espacial entre països, els nens d'avui, en la seva aposta per voler ser de grans alguna cosa ambiciosa a la qual només arribin un grapat d'escollits, ja no volen ser astronautes sinó futbolistes. Però els que van viure com a criatures aquells primers passos de l'home per l'espai lunar no se n'obliden. Com Jordi Gasull, coguionista, productor i impulsor del projecte. Atrapa la bandera sap reunir en la trama tres generacions, mantenint els nens i el seu esperit efervescent com a motor de totes les accions, tant en l'atreviment inconscient com en la immensa capacitat per a l'amistat conscient. I tot i que el disseny de les dues criatures protagonistes no és el més brillant de l'espectacle, com en el millor de Tadeu, Gato imposa un ritme, una posada en escena i un muntatge magníficis, que produeix així un entreteniment refrescant per a tota la família, i protagonitzat per tota la família, en què la idea que mou la trama potser no queda tan lluny: una nova carrera espacial, no entre estats enemics, com als anys seixanta i setanta, sinó entre el camp públic i el demencialment privat.