Selecciona Edició
Connecta’t

Catalanismes: de la protecció a la secessió

La història del nacionalisme és la de com s'ha anat imposant una o una altra de les seves variants. Diversos assajos expliquen com s'ha construït el relat independentista.

Una gran estelada a la Diada del 2012 a Barcelona. Ampliar foto
Una gran estelada a la Diada del 2012 a Barcelona.

Tot en la història s'ha tornat, d'un temps ençà, construcció. També el catalanisme, una construcció el començament de la qual data de la segona meitat del segle XIX, temps de consolidació dels estats nació a Europa, per més que no faltin entre historiadors catalans els qui assegurin, com Josep Fontana: "La nostra formació com a poble" es remunta al segle XIII, quan Catalunya va passar d'"Estat feudal" a "primer Estat nació modern d'Europa", així mateix, com sona. Creu Fontana que ja en aquelles llunyanes dates un poble, el català, conreava amb cura un fort sentit d'identitat, o sigui, "de pertinença a un col·lectiu que comparteix majoritàriament, a més de llengua i cultura, unes formes d'entendre el món i la societat". I si en els anys setanta del segle passat entenia Fontana que la lluita de classes era el motor de la història, ara, sense més rubor, entén que el sentit de la història el marca la identitat col·lectiva. Com podria haver repetit maese Shallow a l'imponent Falstaff en una crua nit d'hivern: Jesús, Jesús, les coses que hem vist: un marxista d'estricta observança explicant una història a la manera d'un nacionalista romàntic. Ai, si Vicens Vives aixequés el cap!

La veritat és que si el poble català posseïa un sentit d'identitat tan fort i disposava, segons les últimes notícies, de modern Estat nació al segle XIII, el catalanisme és una mica més recent. Exagerava, sens dubte, Antonio Aura Boronat, representant dels interessos dels fabricants d'Alcoi, quan en la seva polèmica de 1881 sobre el lliurecanvisme deia que catalanisme s'identificava amb proteccionisme; però és la veritat que els primers programes del catalanisme incloïen entre els seus punts la protecció aranzelària i les protestes contra el tractat comercial amb França i elmodus vivendiamb Gran Bretanya amb què pretenien els governs liberals alleujar la càrrega de l'aranzel sobre la butxaca dels espanyols, per més que Juan Valera, rendit a l'esplendor de Barcelona, digués: "Dono per ben emprada la carestia que hem patit durant molts anys en el vestir i en altres articles per contribuir a [la] magnificència [de Catalunya]".

No va ser aquest, per descomptat, l'únic catalanisme que en aquells dies havia sortit a escena: un altre catalanisme d'arrel obrera i menestral va ser ja postulat fa dècades per Josep Termes. I com ens recorden Jaume Claret i Manuel Santirso en la seva excel·lent guia per no perdre el rumb en alguna volta o revolt del llarg camí, a més d'una intervenció progressista i republicana, també l'Església catòlica va ficar cullerada per aquestes dates en el catalanisme, precisament quan havia deixat d'utilitzar el català en els seus documents interns.

Totes les històries del catalanisme seran històries de les successives hegemonies implantades per una o una altra de les seves modalitats

Així que catalanismes, en plural, ja des dels seus orígens, millor que en singular doncs, per seguir amb el llenguatge episcopal que tant va contribuir a la construcció de la nova religió civil, a la casa del pare hi ha molts estatges. De fet, totes les històries del catalanisme seran històries de les successives hegemonies implantades per una o una altra de les seves modalitats quan del renaixement cultural i de la defensa dels interessos econòmics es passa, a finals del segle XIX, a l'organització i l'acció política: hegemonia de la burgesia que d'estamental i feudalitzant als vuitanta va passar a conservadora i lleument liberal amb el canvi de segle; hegemonia de l'esquerra republicana des de la proclamació d'un Estat català en una bella tarda d'abril de 1931; hegemonia tot seguit, després de la derrota i l'exili, d'una forma de catalanisme frontpopulista —estudiada amb tanta agudesa, en les seves anteriors i en les renovades manifestacions, per Enric Ucelay — que, sota el lema de "llibertat, amnistia i estatut d'autonomia", es va situar des de 1971 al capdavant de la lluita contra la dictadura. Van ser els temps de l'Assemblea de Catalunya, mirall i una mica més en el qual es mirava tota l'oposició espanyola.

Què ha passat des de llavors? Si s'exceptuen els brillants treballs de Jordi Amat, entre ells el seu imprescindible ‘Matar el Cobi’ (La Vanguardia, 19 de juny de 2013), i les sempre suggeridores reflexions d'Enric Juliana, entre d'altres, la seva 'En defensa de Pasqual Maragall' (La Vanguardia, 15 de setembre de 2014), potser no pugui trobar-se una anàlisi més documentada i penetrant que l'elaborada per Martín Alonso a El catalanisme, de l'èxit a l'èxtasi, primer lliurament del que promet ser gran trilogia sobre el triomf d'una de les formes del catalanisme, abans residual, avui dominant: el secessionista o independentista. Amb una estructura que podria haver estat una mica menys complicada i amb digressions teòriques que de vegades trenquen el fil de la trama, Alonso encerta en allò fonamental: aquest catalanisme ha aconseguit desactivar el poder persuasiu dels fets mutant-los en una "il·lusió sinècdoque", o com deia Marta Ferrusola: "Ens han fet fora del Govern".

Que els fets no ens espatllin el gran relat: aquest és el lema de l'última modalitat de catalanisme que es va definir com a independentisme

Naturalment, per aconseguir aquell triomf era necessària, a més d'una constant pressió des d'institucions públiques, com conselleries de cultura, televisions, ràdios, edicions, museus, una infinitat de fundacions, plataformes, associacions, assemblees, totes amb una saborosa oferta d'oportunitats, subvencions i ocupacions afanyadament dedicades a la construcció d'un gran relat que va aconseguir el seu clímax amb la consigna "Espanya ens roba" i amb el congrés "Espanya contra Catalunya". I en aquest punt, els fets, com escriu Alonso després d'explicar detalladament tot el procés i els seus actors polítics i intel·lectuals, no importen.

Bona prova que els fets no importen gens és el "conte dels balanços fiscals alemanys", al qual Josep Borrell i Joan Llorach dediquen un capítol sense desaprofitament del seu vigorós i demolidor escrit contra Los cuentos y las cuentas de la independencia. Perquè un gran conte va ser, en efecte, el que a Espanya, perquè ens roba, es temia publicar el que a Alemanya: els balanços fiscals dels Estats membres. Estupefacta i sense parla es va quedar una estrella de la ràdio quan Borrell, armat de paciència, li repetia una vegada i una altra que no, que ni a Alemanya, ni a Suïssa, ni als Estats Units es publiquen balanços fiscals. Tots vam creure a ulls clucs aquell conte, com també vam estar a punt d'empassar-nos la història dels 16.000 milions, que una elit de catedràtics parlant en fluid anglès ens va endossar com a prova irrebatible del gran espoli fiscal.

Que els fets no ens espatllin el gran relat: aquest és el lema de l'última modalitat de catalanisme que es va definir com a independentisme. I certament, les grans narratives construïdes des del poder acostumen a provocar, com recorden Borrell i Llorach, espirals de silenci: en això consisteix l'hegemonia, en què tots els altres emmudeixin perquè ningú els titlla de ximples. Fins que algú recupera la veu i exclama: el rei està despullat. I això és el que passa quan la narrativa nacionalista, personificada en el tàndem Mas/Junqueras, se sotmet a la prova dels fets analitzant, amb dades que cap d'ells ni els seus consellers estan en condicions de refutar, el ridícul d'una nuesa semblant.

La formació d’una identitat. Una història de Catalunya. Josep Fontana. Eumo. Barcelona, 2014. 320 pàgines. 25 euros (digital, 12,99).

La construcción del catalanismo. Historia de un afán político. Jaume Claret i Manuel Santirso. Catarata. Madrid, 2014. 240 pàgines. 17 euros.

El catalanismo, del éxito al éxtasis. I. La génesis de un problema social. Martín Alonso. El Viejo Topo. Barcelona, 2014. 286 pàgines. 22 euros.

MÉS INFORMACIÓ