Selecciona Edició
Connecta’t
quadern d'estiu

Jueus a l’“Hotel Catalonia”

Un llibre i una exposició segueixen els passos dels refugiats que van intentar creuar els Pirineus fugint del genocidi nazi

Bernard Hilda i la seva orquestra durant una actuació a Barcelona. Anys 40.
Bernard Hilda i la seva orquestra durant una actuació a Barcelona. Anys 40.

Bernard Hilda no estava d’humor per a música: feia tot just un mes que, per ser d’origen jueu (de cognom es deia Levistsky), havia hagut de fugir de París gairebé amb el que portava posat, la seva dona i alguns membres de la seva orquestra. I sí, destrossat i sense ànims, havia de dirigir la banda davant de falangistes, estraperlistes, espies i fins i tot oficials nazis mentre sopaven ufanosos, però almenys aquell 3 de desembre del 1942, a La Parrilla del Ritz de l’hotel barceloní, era viu i momentàniament fora de perill, a l’espera dels permisos per emigrar. No podien dir el mateix la majoria dels més de mig centenar de rostres que, trets de les fitxes policials de la seva detenció a Espanya en intentar creuar la frontera dels Pirineus, serveixen de colpidor fris umbilical de la mostra Fugint de l’Holocaust. Catalunya i els refugiats jueus durant la Segona Guerra Mundial, que fins al 18 d’octubre es pot observar amb l’ànima encongida pels testimonis al Museu d’Història de Catalunya.

El comissari de la mostra, l’historiador Josep Calvet, també és autor del simultani llibre Barcelona, refugi de jueus: 1933-1958 (Angle); la recomanable compaginació de tots dos aporta informació sobre un episodi poc abordat. I no és per les seves xifres: uns 10.000 jueus van passar per Barcelona entre el 1939 i el 1944 intentant fugir de la barbàrie nazi. Té una certa lògica: la capital catalana acollia des del 1917 una comunitat israeliana d’unes 3.000 persones, arribades després de les convulsions als Balcans i Turquia fruit de la Gran Guerra. La seva sort és dispar: els uns assistiran a la sinagoga que muntaran en una torre a Balmes cantonada Provença; els altres seran més assidus de l’“Hotel Catalonia”, com anomenen eufemísticament els bancs de la Rambla on dormen perquè no tots troben feina estable. Com que és una immigració modesta, els barris del Poble Sec i de Sant Antoni acolliran la majoria de sastreries, petits comerços i impremtes que muntaran els nouvinguts.

La consciència jueva amb la República espanyola i Catalunya es va veure a l'inici de la Guerra Civil

Després de la institucionalització de la persecució dels jueus a Alemanya a partir de l’1 d’abril del 1933, comença un èxode que desperta l’instint fenici i il·lícit d’alguns catalans: “Estrangers i sefardites. Nacionalitzo espanyols, 20 dies sense cobrar a la bestreta, Via Laietana, 18”, diu un anunci a La Vanguardia del 4 d’octubre del 1933. La permissivitat de la Generalitat (Macià deixa situar la sinagoga) i certa obra pública (el mateix pla Macià, la construcció del metro…) actua d’efecte crida: el 1935 són uns 6.000 els jueus instal·lats a la ciutat; el cafè Oro del Rhin o el Bar Griego, del carrer Tapioles, són punt de reunió. Tampoc aquí escapen del terror nazi: David Oliver, productor de cinema, creador d’Ibérica Films (productora de Doña Francisquita, èxit del 1934), veu com la seva empresa pateix dos incendis aquell mateix estiu, mai aclarits, que la van enfonsar. Van tenir lloc, casualment, després d’una hiperactivitat dels grups nazis de la ciutat i una ordre de Goebbels a l’ambaixada alemanya perquè identifiquessin urgentment els jueus i enemics del nazisme en la indústria espanyola del cinema.

Croquis de les muntanyes que separen França i Catalunya requisats a un grup de refugiats jueus en ser detinguts a l'alt Empordà. ampliar foto
Croquis de les muntanyes que separen França i Catalunya requisats a un grup de refugiats jueus en ser detinguts a l'alt Empordà.

El compromís i la consciència jueva amb la República espanyola i Catalunya es va veure els primers dies de la Guerra Civil: amb 1.043 voluntaris, van ser el segon contingent estranger més nombrós després dels francesos. Van arribar a tenir unitat pròpia, la Botwin, petita, exemplar: 152 brigadistes, amb bandera, publicació en jiddisch i la primera integrada per homes i dones. A la batalla de l’Ebre, el 21 de setembre del 1938, van quedar delmats: 86 supervivents fets presoners i després assassinats la majoria i deportats la resta.

Amb l’angoixa sempre incrustada (Charlotte Margolin, metgessa, va dirigir un tren hospital al front de l’Aragó, però va passar cinc mesos a la presó per pertànyer al POUM; ja el 1939, la sinagoga és assaltada per un comando falangista), els jueus s’havien anat instal·lant o passant a Espanya per les duanes de Les, Puigcerdà o la Jonquera camí dels ports de Vigo, Cadis o Barcelona per anar a Amèrica. A partir del juny del 1940, pressionades pels alemanys, les autoritats franquistes deixen d’atorgar visats i es comprometen amb el Govern de Vichy a expulsar els detinguts en un radi de cinc quilòmetres al voltant de la frontera a partir del 1943.

Un llistat de jueus.
Un llistat de jueus.

Encara que sense criteri unificat, la Guàrdia Civil, d’una banda, i les tropes alemanyes, de l’altra, es posen molt dures. Es fa imprescindible crear xarxes d’evasió per creuar pels prop dels 200 passos fronterers que separen França i Andorra de Catalunya. Els de la zona de l’Alt Empordà eren els més fàcils (Banyuls, Pal…) perquè no superaven els 900 metres d’altitud. Per això allà s’intercepta molta gent, com es veu a la mostra amb els mapes i croquis hiperdetallats i els passos de muntanya que es van requisar a jueus que van creuar per allà.

Els consolats a Barcelona de Polònia i Bèlgica feien molt amb pocs mitjans. Però fins que l’American Joint Distribution Committee (JDC), organització humanitària, va poder instal·lar-se a Espanya, el consolat britànic, a Jonqueres tocant a la plaça Urquinaona, serà la caserna general de les xarxes d’evasió clandestines i de l’atenció als refugiats. Allà els deixaven els famosos passadors que conduïen les expedicions des dels Pirineus. I també cobraven. Unes mil pessetes per persona, afirma que percebia Lluís Solà Noguera, abans contrabandista de tabac, com Joaquim Baldrich, que va creuar 300 jueus des d’Andorra en una xarxa que tenia el seu centre a l’Hotel Palanques de la Massana. El bar La Lluna, de Berga, era un altre punt de trobada entre refugiats i passadors.

“Sense els passadors no hauria estat possible; a la nit, quan paràvem, sentíem els gossos dels alemanys i ens feien estirar a terra”, recorda Fred Arom. Alguns jueus anaven armats amb ganivets per repel·lir l’atac dels cans, com el que es veu a l’exposició, d’un refugiat belga que va arribar a Bossòst. A prop, un gruixut bastó que un altre evadit va utilitzar per a la travessia entre Aulús i Tavascan. L’estat físic, el clima, la vigilància, la duresa del terreny, la por… tot els anava en contra.

La majoria dels que van intentar creuar van fracassar; alguns momentàniament, d’altres per sempre

A l’espera del permís per instal·lar-se, la JDC va enviar com a avançada de delegació els germans bessons portuguesos Sequerra, que van fer de 10 dependències de l’Hotel Bristol de Barcelona (fins a patir un assalt falangista el 1944) tot un referent d’esperança per als jueus. Una carta de Samuel Sequerra a l’Hotel Pessets de Sort li anuncia el pagament de 719,60 pessetes per haver allotjat “nos protégés suivants…” i escriu el nom de vuit persones. Calvet explica que, només a la capital catalana, 13 hotels i 18 pensions van acollir refugiats.

La majoria dels que van intentar creuar van fracassar; alguns momentàniament, d’altres per sempre. El viacrucis era complet: declaració i calabós del poble fronterer com a pas previ a la presó del partit judicial i posterior trasllat a la presó de la capital de província. Les presons de Sort, Viella, la Seu d’Urgell, Puigcerdà, Ripoll i Figueres estaven desbordades. A la primera, només entre el 1939 i el 1944 es van registrar 3.000 detinguts, almenys 600 dels quals eren jueus.

Acusats de pas clandestí i contraban, si eren homes en edat militar (18 a 40 anys), moltes vegades eren enviats al camp de concentració de Miranda de Ebro (Burgos), terrible per fred i mal condicionat. La sort de dones i nens era dispar: a Girona, presó per a uns, hospici per a d’altres i, al final, recloses al balneari de Caldes de Malavella; a Lleida, podien fins i tot quedar lliures. Però no va ser el cas de Jenny Kehr: evadida del camp francès de Gurs, volia anar a Espanya per saltar als EUA i reunir-se amb la seva família. Va ser detinguda per la Guàrdia Civil a Coll de Nargó, al quilòmetre 104, segons l’atestat, amb la fitxa policial. Després d’un anar i venir per presons va passar per la de dones de les Corts de Barcelona, camí a França perquè “s’ha disposat la seva expulsió per ser jueva”, segons el terrible decret del governador civil de Lleida, Antonio Cremades Royo. Allà va preferir treure’s la vida; com Walter Benjamin, la defunció del qual a Portbou relata una carta de la Guàrdia Civil.

De Romania, Alemanya, Polònia, Bèlgica… Les fitxes, cap al final de l’exposició, d’alguns dels refugiats jueus que van recalar a la presó de Figueres entre el setembre i l’octubre del 1942 ho diu tot. Més que les notes, l’empremta dactilar i, sobretot, aquell rostre trasmudat, el de qui, malgrat haver fugit de l’horror i haver lluitat fora mida, sap que al final es quedarà a la riba de la platja de la vida.