Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

El tramvia i el desig

Un carrer, un itinerari de bus, es mereixen un respecte. Si s’ha de canviar, es canvia, però que sigui a favor d’un benefici tangible i, si pot ser, després d’una consulta

L’altre dia vaig fer una d’aquestes coses que només es poden fer en les tardes manses d’agost. Vaig pujar al bus número 7 a l’altura del parc del Poblenou, on la Diagonal de torres quadrangulars s’atansa al mar. La intenció era anar fins allà on la Diagonal torna a desfer-se en torres solitàries: Barcelona de punta a punta. El trajecte és etern, però l’estiu neteja els carrers i permet fer sociologia d’urgència. Jo volia avaluar la necessitat de la unió dels tramvies, tot i saber que el 7 no fa el recorregut exacte, però gairebé.

La primera constatació és banal: els bescantats centres comercials tenen capacitat d’atracció. Hi ha un ingrés notable de gent amb les bosses que vessen a la parada de Glòries. El segon punt també és obvi: el viatger tendeix al centre, de manera que un dels nòduls de canvi de guàrdia –on els uns baixen i els altres pugen– és la intersecció de Passeig de Gràcia amb Diagonal. La tercera conclusió és interessant: la gent espera, a la Diagonal, el bus que més li convé, no puja pas al primer que passa. Vol dir que hi ha intel·ligència ciutadana en la gestió dels trànsits: per creuar la ciutat hi ha el metro; l’autobús, en canvi, és per a trajectes curts i sobretot és per acostar-se al destí tot aprofitant-ne la capil·laritat. Finalment, hi ha una congestió de línies a la Diagonal, amb els busos en filera esperant torn, però això se soluciona racionalitzant les línies –ho està fent la nova xarxa– i repartint les parades perquè tots puguin aturar-se alhora. Fi de l’experiment.

El tramvia té tots els avantatges del manual de l’ecologia urbana: és silenciós, no contamina, és de línia única –no competeix– i porta més gent. D’aquí que els tècnics –i les associacions de veïns, que defensen bàsicament principis– el proclamin com el millor sistema per transportar gent per la Diagonal. Reconec que fóra fàcil instal·lar el tramvia al carril lateral. No serà Barcelona l’única ciutat incapaç de compaginar cotxes i tramvies pel mateix carril! Si també hi cap el carril bici ja no ho sé, perquè em sembla que els tramvies són més grassonets. Però continuem dins del terreny de la teoria. Parlem ara de la vida.

Un dels elements de la construcció urbana és l’ús que la gent fa de les coses. És un element làbil, fet de desitjos i de rutines, i que se sol modificar en funció de l’oferta. La ciutat interactua amb la seva gent i hauria d’anar amb compte de no jugar-hi un rol prepotent. Si hi ha un tramvia, la gent agafarà el tramvia; sobretot si treuen l’autobús. Fins i tot si això obliga a agafar un bus més enllà per suplir el trajecte que falta per arribar a casa. Cal dir que el 15 (ara H8) va a les Corts i que el 34 s’endinsa per Sarrià? Que el 67 arriba a Cornellà i, el tramvia, no? La gent protesta, remuga, se sent violentada, però puja al tramvia i li diu a una altra usuària –són les dones les que parlen espontàniament al transport–: “Jo era del 34. Ara tot això és un embolic, però què hi farem”. Així es fan les ciutats.

El que tenim és un conflicte entre la racionalitat i la ideologia. La ideologia és molt important, és el programa, és la identitat mateixa de qui mana. Però la racionalitat indueix el pacte amb la realitat i amb les prioritats. Prioritat és una paraula que precisament constava en el programa d’Ada Colau. Tanta falta ens fa el tramvia unificat? S’ha fet un estudi dels itineraris reals? De com portar la gent a Sarrià, les Corts i Cornellà quan baixin del tramvia?

En determinades coses el nou Ajuntament està forçant la gent més enllà del que caldria. Malgrat que comparteixo el criteri i la necessitat de memòria –ho he escrit fins a cansar-me– canviar el nom a desenes de carrers obligaria centenars de persones i comerços a gastar-se els diners modificant papers i webs. Sense preguntar. El president Menem –mala peça política– va canviar el nom del meu carrer de Buenos Aires de cop i volta. Va ser tan forta la sensació d’una prepotència infinita abatent-se sobre la meva infantesa que mai vaig utilitzar el nom imposat ni en els sobres de correus. Nom que, per cert, no tinc ni idea de qui representava. Un carrer, un itinerari de bus, es mereixen un respecte. Si s’ha de canviar, es canvia, però que sigui a favor d’un benefici tangible i, si pot ser, després d’una consulta.

Patricia Gabancho és escriptora.