Selecciona Edició
Connecta’t

Ni reals ni pessetes, pellofes

Esglésies i catedrals van encunyar durant segles peces metàl·liques que van utilitzar com a monedes

Pellofes de les esglésies de Vic, Sant Sever de Barcelona, Santa Maria de la Bisbal d'Empordà (quatre) i Santa Maria de Vilafranca.
Pellofes de les esglésies de Vic, Sant Sever de Barcelona, Santa Maria de la Bisbal d'Empordà (quatre) i Santa Maria de Vilafranca.

No va ser moneda de curs legal, ja que no les va emetre un Estat o un monarca, però si atenem al llarg període de temps en què van circular i es van fer servir –des de finals de l'edat mitjana fins a ben avançat el segle XX, les pellofes o ploms, unes petites fitxes metàl·liques utilitzades en moltes comunitats religioses de Catalunya, València i Mallorca, les podem considerar les emissions que més han perdurat en el temps. Però la seva perdurabilitat, la seva gran varietat se n'han localitzat prop de nou-cents models i la seva difusió no han anat paral·lels al seu coneixement, ja que es tracta d'un patrimoni pràcticament desconegut. Un congrés organitzat pel Gabinet Numismàtic de Catalunya del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) i un llibre publicat recentment posen llum sobre aquestes emissions, que, en la majoria de casos, van aconseguir traspassar els murs religiosos i van acabar circulant pel seu entorn com a moneda menuda.

Les pellofes servien per pagar als membres de les comunitats la seva participació o assistència als actes litúrgics. Des de cantar al cor d'aquí la denominació castellana tantos de coro, fins a assistir a processons, misses de difunts o de festa major, fer pregàries per acabar amb les nombroses plagues que feien perillar les collites, o perquè plogués, oficiar noces, enterraments o aniversaris i un llarg etcètera. Estava clar que era un incentiu per als no sempre voluntariosos religiosos. Albert Estrada-Rius, conservador del Gabinet Numismàtic i impulsor de les jornades i la publicació recorda que en la documentació consta com per rebre aquestes pellofes i donar per bona l'assistència, calia participar en l'ofici des del principi fins al final, fer-ho d'una manera activa, cantant i celebrant. L'administrador de la comunitat, quan liquidava les mensualitats als religiosos, les canviava per moneda de curs legal.

Una de les bosses per guardar les pellofes conservada al Museu de la Pell d'Igualada. ampliar foto
Una de les bosses per guardar les pellofes conservada al Museu de la Pell d'Igualada.

Gràcies a aquestes jornades s'han localitzat noves peces i s'han fet noves atribucions, a més de comprovar que també els monestirs van encunyar pellofes, cosa que no se sabia. A Sant Cugat es va localitzar un conjunt a l'interior d'un armari de la rectoría i a Sant Pere de Rodes en va aparèixer un altre en una excavació arqueològica conservat dins de la bossa on les guardava l'administrador.

La majoria d'aquestes petites peces són rodones com les monedes, però també n'hi ha de quadrades, en forma d'escut i ovalades i tenen una grandària que va des del centímetre i mig fins als tres. Molt poques porten impresa la data en què van ser emeses. “A l'església de Sant Sever de Barcelona es conserven tres peces d'un sou, dos sous i un diner, i cadascuna d'una manera diferent, perquè siguin fàcilment distingibles”, explica l'investigador. Totes són objectes parlants, ja que porten imprès l'emblema del centre religiós, la imatge o les inicials del seu origen: com la ceba que identifica l'església de Sant Fèlix de Sabadell, els dos ulls de Santa Llúcia de Vilafranca, un pi i una o dues pinyes les de Santa Maria del Pi, una M en el cas de Santa Maria del Mar, una gran creu les de la catedral de Barcelona, unes claus de sant Pere amb mitra a la catedral de Vic o dos fèmurs creuats amb un crani en el cas de les d'Esparreguera. “Tot i que futurs estudis obligaran a canviar atribucions", remarca Estrada-Rius. A les jornades s'han destacat les bosses on es guardaven; totes de pell, amb abraçadores de fusta i compartiments per separar-les segons els seus valors. A la catedral de Barcelona es guardava en un armariet al centre del cor.

El congrés ha servit també per comprovar que Mallorca és l'únic lloc on es van encunyar sempre en plom mitjançant uns motlles, obtenint peces més gruixudes, mentre que la resta es van elaborar per encunyació a martell a partir d'unes matrius de ferro sobre unes làmines de metall, generalment de llautó. “Sens dubte el primer sistema utilitzat va ser el fos, l'encuny amb martell va ser posterior i malgrat el canvi de la tècnica i material, el nom va perdurar”, aclareix el numismàtic.

Diversos encunys per elaborar pellofes amb quatre peces. ampliar foto
Diversos encunys per elaborar pellofes amb quatre peces.

Ús no religiós

Fins a la desamortització del segle XIX gairebé totes les ciutats i pobles comptaven amb un centre religiós important en què es pagaven amb pellofes sacerdots, beneficiats i preveres. No és d'estranyar que aquestes peces acabessin sortint fora dels temples. “Cal tenir en compte que la xavalla escassejava, malgrat que és la que més s'utilitza, per la qual cosa moltes vegades aquestes fitxes són substitutives. A més, un capellà i un canonge tenien credibilitat i en les pellofes apareixien els símbols de les catedrals i les esglésies que avalaven el valor real que garantien que s'acabaria cobrant. Per això van ser acceptades”. Però la situació va crear conflictes. “En la documentació es conserven actes de reunions dels capítols en els quals es prohibia i s'intentava controlar la sortida d'aquests ploms i el seu ús no religiós”.