Selecciona Edició
Connecta’t

Perdre la custòdia per anar-se’n a Galícia o Catalunya

Alguns jutges inclouen la llengua com a factor per veure qui es queda amb els fills

Un pare porta les seves filles a l'escola a Madrid.
Un pare porta les seves filles a l'escola a Madrid.

"Sent probablement idonis tots dos progenitors, el més convenient a l'interès del nen és no treure'l del seu entorn, sobretot quan s'introdueixen modificacions en els seus hàbits, escolarització, costums, fins i tot amb un idioma diferent”. El Tribunal Superior d'Aragó va incloure el català com a argument per retirar recentment a una mare que s'havia traslladat a Barcelona “per situació econòmica insostenible” la custòdia del fill que havia tingut amb el seu exmarit, resident a Teruel. No és l'únic cas en el qual jutges citen el català o el gallec, ambdues llengües cooficials, com un factor per canviar el règim de custòdia o condicionar-la a la permanència del pare o mare en una determinada comunitat autònoma.

Un jutjat de Güímar (Tenerife) va atorgar l'any passat la custòdia d'una nena de quatre anys al seu pare quan la mare, a l'atur, se'n va anar a Catalunya, on havia aconseguit una feina. La jutgessa argumentava que no estava demostrat que la nena s'hagués adaptat a Barcelona i afegia: “Aquesta ciutat i comunitat autònoma ve definida per unes característiques especials d'integració, ja que al fet d'adaptació normal a un canvi de territori o de costums ha d'afegir-s'hi la dificultat de tenir una llengua cooficial al castellà, el català”. En la seva sentència en citava d'altres de l'Audiència Provincial de Barcelona i del Tribunal Suprem sobre canvis del règim de custòdia per trasllat d'un progenitor als EUA.

Un jutge d'Alcorcón va utilitzar també l'argument de l'idioma per condicionar la custòdia materna de dues petites al fet que no se n'anessin a viure a Vigo, on es parla gallec, una llengua, deia, “sense cap altra utilitat pràctica més enllà de l'àmbit d'aquella comunitat autònoma”. El trasllat, segons el jutge, perjudicava les nenes, “escolaritzades des de fa molts anys a l'escola Amanecer d'Alcorcón [privat] per ara veure's en centres públics, a Vigo, amb immersió en un sistema en llengua gallega”. La mare va tornar posteriorment a Madrid i va conservar la custòdia. 

Traslladar-se de Teruel a Barcelona va suposar a una mare perdre el seu fill

El Tribunal Suprem es va pronunciar el desembre passat sobre un cas similar, el de la María i el Pedro (noms falsos), que s'havien casat el 2003, havien estat pares de l'Ane el 2005 i s'havien divorciat el 2009. La mare es va quedar amb la custòdia de la petita, el 2011 es va casar de nou i el 2012 va tenir un fill amb la seva nova parella. El febrer de 2013 va demanar modificar les mesures establertes en la sentència del divorci per traslladar-se a Castelldefels (Barcelona), on treballa el seu segon marit. El jutjat de primera instància va denegar la petició, atribuint la custòdia al pare si la mare se n'anava a Catalunya. Com en els casos anteriors, s'incloïa com a argument el risc per a la menor de passar d'“un model basat en l'idioma castellà com a llengua curricular a un model d'immersió lingüística com és el sistema educatiu català”.

La mare va recórrer i l'Audiència Provincial va autoritzar el trasllat, imposant-li a ella els costos dels viatges del pare a Castelldefels. Aquest, amb el suport del Ministeri Fiscal, va al·legar que s'havia valorat més l'interès de la mare que el de la nena. El Suprem finalment va establir que “amb l'edat de la menor [9 anys], els canvis són fàcilment assumibles, inclòs el de llengua vehicular per a l'ensenyament, que passa del castellà i basc al català i castellà”. El tribunal afegia que era beneficiós per a la nena estar amb el seu nou germà i que els informes psicosocials no consideraven perjudicial el trasllat, “si bé apunten per una postura conservadora, mostren recel als canvis, sense causa que ho justifiqui”.

Antoni Vaquer, catedràtic de dret civil de la Universitat de Lleida, recorda una antiga sentència en sentit contrari: “Una jutgessa de Lleida divorciada demana el trasllat a Cantàbria. El seu exmarit reclama la custòdia del fill al·legant que està escolaritzat en català i no s'adaptaria a Cantàbria. El jutge no li va donar la raó”.

Vaquer opina que per si sol l'argument de la immersió no justifica un canvi de custòdia. “Potser per a casos concrets de nens amb problemes d'aprenentatge. Però en la resta no té cap transcendència. Els fills dels immigrants no tenen problemes per entendre el català quan porten un mes aquí. No és dramàtic per a un xaval gallec que l'escolaritzin en català i a l'inrevés tampoc. I quant a les comparacions amb el trasllat a l'estranger, tret que el jutge intueixi que la independència va de debò (riu), són poc encertades. Evidentment afecta molt més el règim de visites el trasllat a un altre país que a una altra província”.

Tant Vaquer com Carlos Martínez de Aguirre, catedràtic de dret civil de la Universitat de Saragossa, insisteixen que cal anar “cas a cas” i recorden que de vegades també hi ha mala fe i el trasllat obeeix un desig d'apartar el fill de l'altre progenitor. “Si un matrimoni se'n va de Barakaldo a Castelldefels, el seu fill s'enfrontaria a la mateixa situació. Em sembla molt més rellevant l'argument de si aquest trasllat obstaculitza el manteniment de les relacions amb l'altre progenitor”.

El Suprem: “El canvi de llengua és fàcilment assumible” per a un nen

Ana Sanz, advocada de família, explica que cada vegada és més habitual demanar modificar les mesures pactades després del divorci perquè un dels pares, a l'atur, vol tornar a la seva comunitat d'origen. “Sí que hem notat una tendència a denegar els trasllats per dificultar la relació amb l'altre progenitor. Els jutges no poden impedir que algú es traslladi, però sí establir que en cas d'anar-se'n, perd la custòdia del seu fill”.