Selecciona Edició
Connecta’t

Abans i després del 27

Els de Mas diuen que ja estan en un altre escenari, però es disputen l’actual

Mas, en un acte amb Rull i Homs, el gener passat.
Mas, en un acte amb Rull i Homs, el gener passat.

A mesura que s'acosten els comicis catalans del 27 de setembre emergeixen les contradiccions del projecte independentista. L'ambigüitat d'unes eleccions que es pretenen equivalents a un plebiscit però que es convoquen com a autonòmiques, i com a tals són considerades per la majoria de les llistes concurrents, està darrere de les divergències aflorades.

En el seu camí cap a la ruptura amb Espanya, els líders de Convergència (CDC) ja han trencat amb el catalanisme com a projecte compartit per gent d'ideologies diferents. No només han renunciat a la seva antiga intenció de buscar una sortida que sigui legal i pactada (presumeixen del contrari), sinó també a explorar alternatives inclusives, com la de la reforma de la Constitució plantejada pels socialistes com a marc per a una actualització de l'autonomia catalana.

“Nosaltres ja estem en un altre escenari”, ha advertit aquests dies el número dos de CDC, Josep Rull. I el número tres, Francesc Homs, ha completat el missatge afirmant: “No considerarem cap proposta que no incorpori [...] el reconeixement del dret a l'autodeterminació”. Suposar que pot haver-hi una majoria d'espanyols que avali aquesta possibilitat revela un voluntarisme extrem; i a Catalunya suposa plantejar la qüestió des del punt de vista de tot o res, amb menyspreu de les posicions intermèdies (federalisme, confederalisme, autonomia reforçada) que segons nombroses enquestes sumarien més suport que l'opció independentista. Aquestes posicions intermèdies estaran representades al Parlament que surti de les urnes, i no podran simplement ser ignorades pels que diuen que estan en un escenari d'independència i actuen com si les eleccions ja s'haguessin celebrat i ells n'haguessin estat els vencedors.

Però no s'han celebrat, encara que CDC i ERC ja s'estiguin repartint presències i absències en el futur Govern i disputant-se la presidència per al període que s'obrirà després del recompte. Serà per a Artur Mas, com donen per fet a Convergència, o per a Raül Romeva, que encapçala la llista unitària? I què passa si no aconsegueixen la majoria absoluta de la qual depenen els passos ulteriors, o ho fan per un marge tan escàs que desisteixen de la declaració d'independència? El més probable seria que Mas dimitís i es formés un govern autonòmic entorn d'un pacte transversal de superació de la crisi política provocada per ell.

Se sap pels resultats de la consulta del 9-N que 1,8 milions de catalans donen suport a la independència si l'alternativa és sí o no a aquesta possibilitat, i que la resta d'un cens potencial de 5,4 milions –que incloïa les persones de més de 16 anys– es van abstenir en aquella ocasió. Si aquesta relació es reflecteix a les urnes, i no hi ha per tant una majoria independentista suficient, les dues magnituds haurien de ser tingudes en compte en el període postelectoral. I el punt de trobada més versemblant seria segurament un catalanisme reforçat i plural, respectuós amb el marc que resulti de la reforma constitucional. Que avui es cregui en una altra dimensió no evitarà que Convergència hagi de tornar al món real.