Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Explica’m un conte

El conte ‘Els federalistes ingenus’ és bo, certament, però crec que n’hi ha de millors

L'agost és un bon mes per descansar, deixar córrer el temps a poc a poc, gaudir del dolce far niente (qui pugui) i passar llargues hores llegint, si pot ser sota l'ombra fresca d'un arbre frondós. Per això, per a aquests dies que ens queden de treva prèvia a la tempesta perfecta que s'acosta, em permetran alguns consells de lectura arran d'un comentari fet fa unes setmanes per Oriol Junqueras. En ocasió d'un debat entre dirigents de l'esquerra catalana, Junqueras li va deixar anar a Miquel Iceta que això de la reforma federal de la Constitució era un conte de fades, i va resultar evident per a tothom que aquestes rondalles no li agraden gens.

S'ha de reconèixer que Junqueras té capacitat imaginativa. Primer va ser la invenció de la figura de soci del Govern i cap de l'oposició en una mateixa persona. Després, la proposta (fallida) d'una candidatura sense polítics per a les imminents eleccions catalanes. La seva nova aportació consisteix a substituir els frames i els relats pel més entranyable concepte de conte. La idea m'agrada, així que, com els deia anteriorment, em permetré comentar-los algunes novetats.

El conte Els federalistes ingenus és bo, certament, però crec que n'hi ha de millors. Imbatible em sembla Amb la independència serem nòrdics, ens morirem menys i els nens tindran gelat per postres cada dia. Sí, ja sé que aquest és de la temporada passada, però en tot aquest temps no ha perdut cap mena d'interès. I què me'n diuen, de l'èxit devastador d'Agafa els 16.000 milions i corre? Fa diversos anys que forma part de la llista dels més venuts, i encara que els seus autors el tenen per conte hiperrealista, de fet, apunta més al gènere fantàstic. Últimament se'l veu menys als aparadors de les llibreries, i és que van aparèixer estudis molt seriosos que van desvelar, a més d'alguns paranys de l'argument, que era un plagi descarat d'un conte de Legah North, autor d'aire xenòfob i políticament incorrecte.

Al món indepe estan molt de moda els contes de terror, amb dues variants principals. D'una, waltdisneyana, seria bon exemple La malvada madrastra Espanya (Escanya o Caspanya en les versions per a hooligans), en el qual s'explica com la seva fillastra Catalunya fa segles que pateix maltractament sense pietat. En una edició recent, el fantasista A. More ha afegit un epíleg en el qual explica que la tal Catalunya és l'hòstia i que està preparada per ser encara millor.

Un crític rancorós ha assenyalat, no sense algun fonament, que en aquest conte la raó està una mica absent, perquè no s'entén que, malgrat el multisecular abús al qual ha estat sotmesa, la fillastra hagi arribat a ser l'enveja del món sencer. Detall sense importància, perquè ja se sap que aquí som molt aficionats a l'anomenada suspensió de la incredulitat, és a dir, la renúncia voluntària al sentit crític per creure sense més ni menys el que l'autor del conte ens està explicant.

L'altra variant és la que podríem qualificar de postapocalíptica, tipus Mad Max. Per exemple, l'aclamat Armaguedon Catalonia, en el qual el 27-S els electors no decideixen el camí correcte i això provoca la desaparició d'una nació mil·lenària com a conseqüència del devastador contraatac llançat pel sinistre Morador de la Moncloa, sigui qui sigui (això últim és molt important per a l'argument). Història terrorífica, gairebé lovecraftiana, tot i que no podem deixar de trobar a faltar una mica més de subtilesa en la narració. Tot resulta pueril i excessivament tremendista, amb les costures del relat massa visibles. Malament, molt malament.

Hi ha molts més contes independentistes, però el públic sembla que comença a cansar-se de l'apocalipsi, la fantasia i l'humor involuntàriament absurd. A més, han aparegut autors i temes nous; gent més en la línia del realisme (brut moltes vegades, per desgràcia, però és que la situació és la que és) i que sap connectar amb les autèntiques preocupacions dels lectors, entre les quals construir nous Estats no sembla que ocupi un lloc preferent. I no ho dic jo, sinó l'últim baròmetre del CEO, guia infal·lible per a dirigents messiànics.

En fi, que ens agraden molt els contes i cal gaudir-ne mentre puguem, no fos cas que les enquestes l'encertin i s'acabi la diversió. Carpe diem. Aprofitem el moment, així que, va, explica-m'ho una altra vegada, Sam.

Francisco Morente és professor d'Història Contemporània a la UAB.