Selecciona Edició
Connecta’t
EDITORIAL

El dilema de Podem

La indefinició i el pretès viatge al centre polític castiguen les seves expectatives

Pablo Iglesias i Iñigo Errejon, als cursos d'El Escorial (Madrid).
Pablo Iglesias i Iñigo Errejon, als cursos d'El Escorial (Madrid). EL PAÍS

Divuit mesos després de fer el salt a la política, Podem camina per un laberint del qual sembla que no troba la sortida. Les últimes enquestes el col·loquen en una situació clara de caiguda, sense un terra ferm i amb escasses expectatives de recuperació, perquè el seu principal contrincant, el PSOE, guanya posicions mes a mes, i fins i tot Esquerra Unida s'ha aconseguit aixecar després del fort cop rebut a les municipals i les autonòmiques.

Les raons d'aquesta situació s'han de buscar en el recorregut seguit pel partit que encapçala Pablo Iglesias després de l'èxit a les eleccions al Parlament Europeu del 2014 i l'entusiasme aixecat durant els mesos successius a totes les enquestes. Podem va néixer com una força política de l'esquerra radical i va aconseguir mobilitzar els indignats del 15-M.

No obstant això, el grup de professors universitaris fundadors del partit –la majoria dels quals procedien de l'anomenada esquerra anticapitalista– van decidir que l'única manera de convertir-se en una veritable alternativa de govern era iniciar un viatge cap a la centralitat política. Havien aconseguit ocupar l'espai d'IU i van pensar que els seria possible plantar cara al PSOE, situant-se com un partit socialdemòcrata. Van voler fer oblidar els seus vincles amb el populisme bolivarià, venent propostes més properes al socialisme dels països nòrdics europeus. Un moviment que va resultar poc creïble.

Des de llavors, Podem s'ha mogut en un terreny que li és poc propici, perquè els plantejaments més moderats que volen transmetre xoquen amb la forma dura i agressiva del seu estil polític i amb les seves pròpies creences, cosa que els ha portat a perdre credibilitat i expectatives de vot. A més, han optat per l'ambigüitat en alguns dels assumptes polítics més candents, donant la imatge que tenen un programa ocult que no tenen interès a explicitar fins que arribin al poder.

El cas més clar d'aquesta indefinició l'estan protagonitzant aquests dies pel que fa al moviment secessionista català. Podem ha optat per presentar-se a les eleccions catalanes dins de la coalició Catalunya Sí que es Pot, juntament amb ICV i EUiA, que malgrat que ara descarten donar suport a la declaració unilateral d'independència, fins fa molt poc eren companys de viatge d'Artur Mas i mantenen certa ambigüitat pel que fa a la secessió. Iglesias feia mesos que defensava la legalitat i la necessitat de modificar la Constitució del 1978 per avançar cap a un Estat federal. Ara prefereix callar mentre el seu partit no descarta acords amb forces sobiranistes després de les eleccions autonòmiques.

L'única forma perquè Podem trobi la sortida en aquest laberint on es troba i recuperi la credibilitat perduda és que abandoni la indefinició i es presenti com el que realment és: un partit d'esquerres capaç de formar coalicions amb forces d'una ideologia similar. Els resultats a les eleccions municipals en són la millor prova. No és raonable disfressar-se de socialdemòcrates a Espanya o coquetejar amb l'independentisme a Catalunya, perquè els electors prefereixen votar l'original i no pas el succedani.