Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

I després, què?

Als nacionalsobiranistes els interessa que no es parli de les polítiques del Govern de CiU

Queda un mes per a les eleccions a Catalunya. Les persones que, de manera democràtica, creiem que les eleccions serveixen, d'una banda, per fer una valoració del Govern i, de l'altra, per acarar les propostes de futur dels diferents partits, ho passarem malament. Res d'això passarà i les forces polítiques que ho pretenguin hauran de patir la fèrria censura dels mitjans de comunicació públics i privats de la caverna mediàtica catalana. L'ús partidista, a favor de la candidatura de Mas (Junts pel Sí), de la ràdio i la televisió pública catalana ja ha rebut la crítica del Col·legi de Periodistes de Catalunya i dels mateixos treballadors de l'ens públic. Sembla que aquest és el model de mitjans de comunicació públics que volen els nacionalsobiranistes en la seva futura arcàdia catalana. Zero en objectivitat i excel·lent en esperit nacionalista.

Aquest esperit ens imposa unes eleccions plebiscitàries perquè als nacionalsobiranistes els interessa que no es parli de les polítiques del govern de CiU i ERC que hem patit, ni tampoc de quines són les propostes partidàries de futur per superar la crisi, l'atur, la corrupció, la pobresa i les desigualtats. Segons el seu plantejament, votar Mas és dir sí a Catalunya, de manera que votar els altres partits et converteix en una mena d'ignorant incapaç d'albirar l'abast històric i revolucionari del 27-S.

Han llegit bé, algunes persones creuen que el plebiscit, lluny de la cultura democràtica, és una espècie de presa de la Bastilla i que en votar Mas i la seva llista s'obrirà un període de grans canvis revolucionaris que faran que el poble de Catalunya faci realitat la seva fantasia: “Lligar els gossos amb llonganissa”. Per aquestes persones, decidir la relació administrativa de Catalunya amb Espanya és un acte revolucionari que farà que les classes populars de Catalunya, al cap d'un màxim de 18 mesos, arribin a les cotes d'emancipació social més altes.

Una vegada recuperat del cop intel·lectual rebut, et preguntes: Però la llista de Junts pel Sí no està liderada per Artur Mas, que és l'alumne més avantatjat a retallar els drets dels treballadors –ha fet fora 8.000 empleats públics en cinc anys–, a mantenir i augmentar els nivells de pobresa dels seus conciutadans, i que ha encapçalat el govern que ha aconseguit, junt amb el PP a la resta d'Espanya, les cotes de corrupció més altes de tot Europa? La resposta la dóna el cap de llista (que no presidenciable), Raül Romeva: “Això no té importància, estem en un moment històric, la gran oportunitat de Catalunya”. Si fa falta se sacrifica el sentit comú a favor de la nació.

És preocupant la frivolitat amb què tracten el dia després del 27-S. Diuen: obrirem un període de diàleg amb el Govern espanyol i si s'hi oposa apel·larem a la UE, que sabem que, malgrat que fins ara ha tractat aquest tema com un assumpte intern d'Espanya, quan vegi que el Govern espanyol no accepta una decisió unilateral, els pressionaran, i si no n'hi ha prou, ho aconseguirem amb la mobilització dels ciutadans perquè dialogui amb els que han decidit independitzar-se sense miraments (amb 68 diputats).

Mentre que alguns viuran i menjaran de la fe i del fervor nacionalista, com serà la vida quotidiana dels catalans durant aquest període? Si el president Mas es nodreix dels seus actuals consellers per formar govern (com ja han afirmat), continuaran les mateixes polítiques de privatització de la sanitat? La televisió i la ràdio públiques continuaran al servei de Mas i el seu Govern? Continuaran les retallades als pressupostos de serveis socials, dependència, menjadors escolars, beques, cultura…? Algú pensa que durant 18 mesos no passarà res que afecti els soferts ciutadans d'aquest país, mentre els nacionalsobiranistes arriben a l'èxtasi amb la declaració unilateral d'independència? Aquesta falta de concreció em sembla indecent i greu.

Malgrat tot, la ciutadania té una esperança: que la llista de Mas no guanyi, ni amb l'ajuda (incondicional) de la CUP, per imposar aquesta desraó. Depèn de nosaltres tenir un govern que vulgui posar fi a les polítiques neoliberals que han empobrit els catalans i que defensi el dret a decidir, mitjançant referèndum, a través del diàleg i la mobilització.

Joan Boada Masoliver és professor d'Història.